I no hauríem de permetre que ens passés amb el tema de la innovació. Caminar cap a un miratge que només és això, un miratge. I amb les definicions (la del diccionari i l’educativa) ja ens passa. Quan parlem d’innovar en educació, amb ben poques excepcions, hauríem de parlar estrictament d’actualitzar. Decroly, Ausubel, Montessori, Piaget, Dewey o Kilpatrich fa massa anys que establiren les innovacions que ara intentem introduir als centres per actualitzar l’educació. I és que l’ús de la llengua també ens embolica. Ens desorienta. I com passa amb els oblits, pervertim els debats. Partirem, per això, d’una definició senzilla, de les moltes que hi ha, del fet d’innovar. No entrarem en la infinitat de matisos que es podrien apuntar. I obviarem la definició del diccionari. Només volem fixar un punt de partida comú. Amb senzillesa. Establir la innovació educativa com el fet de millorar l’aprenentatge dels infants.
Dels infants. De totes i tots. Aquí està el quid de la qüestió. Aquesta hauria de ser una de les nostres principals raons. Si no la primera. Per la importància del que ens hi juguem. Per justícia. Per equitat. Per principis. I per definició. No ho oblidem: la perillositat que el què perverteixi el perquè.
I dic això alarmat per silencis. Per forats. Per buits. Preocupants. Seré clar: parlar d’innovació sense fer esment a la inclusió. O el que és més greu, innovar sense incloure. I està passant. Massa pics. Per això, faré una conclusió en meitat de l’escrit: no hi ha innovació sense inclusió. O si ho preferiu, l’escola del segle XXI serà inclusiva o no serà.
I de nou, la paraula. El seu ús. Perdre el significat. Extraviar-nos pel camí. El continuat descens per les nostres pròpies trampes. Amb les que sempre entropessem. Per què si ens referim a inclusió, sempre pensem en un determinat tipus d’infants? El mateix ocorre quan parlem d’atenció a la diversitat. Per què pervertim el llenguatge? De seguida i majoritàriament, ens ve al cap l’alumne amb autisme, la nena que acaba d’arribar, el que passa problemes familiars, l’alumna Down, el que acaben de diagnosticar (un més) amb TDAH o la que fa dies que no ve a classe. Per què pervertim el llenguatge? (bis). O és que no hem d’estar tots i totes inclosos, siguen quines siguen les nostres peculiaritats? O és que no som tots i totes diversos? Si fins i tot els serveis oficials que es dediquen a “això” cauen al parany d’anomenar-se “d’atenció a la diversitat”. Com pot ser?
Tothom és divers. Tothom és igual i és diferent. Preocupem-nos, doncs, d’oferir a cadascú el que necessita. I tractem tothom per igual. Perquè, perdoneu-me per la reiteració, però, quin ús fem de la llengua quan anomenem a uns per les seues limitacions i a altres no? Uns són sords i altres no són “adigitals”. Unes són cegues i altres no són “increatives”. La implicació que té això és terrible. Canviem el xip. Deixem de fixar la mirada en el que hom no sap fer. Fem el contrari. Com diu Coral Elizondo, estaria bé “desar junt l’expedient de l’alumne/a, habitualment centrat en el dèficit, un portfoli que destaqui les fortaleses de la persona”. I continua: “Usar aquesta informació per transformar les pràctiques a l’aula, és caminar cap a la inclusió. Començar el curs amb un portfoli de talents que ens ajudi a dissenyar entorns d’aprenentatge flexibles és fer possible l’educació inclusiva”. I m’atreviria a afegir, a més, que això va més enllà de la innovació actualitzadora actual. De fet, és una vertadera innovació. En el sentit estricte de la paraula (que no el que hem establert educativament per l’article). És ser fidel a la llengua per primera vegada en el que duguem d’article. Innovar: introduir quelcom de nou (en una cosa). Doncs això. Introduir la mirada de la capacitat per sobre de la discapacitat. La mirada del talent per sobre del dèficit. La mirada de les possibilitats per sobre de les dificultats. En definitiva, propiciar al màxim el desenvolupament personal dels aprenents per sobre de les limitacions. Limitacions que tothom té, però que només a alguns se’ls hi assenyala.
Reiterem. Aquesta sí que és una innovació. Vertadera. En el sentit estricte de la paraula (bis, bis i bis). Complet. Integre. Respectem, per tant, la llengua. I també el debat. No hi oblidem mai, ni objectius ni significats. No els traïm. Així i només així copsarem que, si innovar en educació és millorar l’aprenentatge dels que aprenen, això té unes implicacions inherents. Cap als infants. Tots. Totes. I si no ho feim, sentint-ho molt, el que estem fent no és innovar.
