“L’avaluació no té a veure amb les notes, sinó amb què jo sigui capaç d’explicar a aquell alumne i als seus pares com aprèn i què estem fent perquè aprengui més”. Per això, opina Jaume Cela, en tot el procés pedagògic “l’avaluació és el més difícil”. Cela ha escrit un llibre on el lector pot anar picotejant –com fan les gallines… o com qui pren el vermut– entre reflexions, experiències i anècdotes autobiogràfiques d’un home que en educació ha fet tots els papers de l’auca: mestre al Camp de la Bota, coordinador pedagògic a la Mina, director de centre a Bellaterra, president de Rosa Sensat, sots-president de la FMRP, membre del Consell Escolar de Catalunya… L’ha titulat Picotejades pedagògiques perquè el substantiu anava a ser pinzellades fins que la contemplació de l’erràtic tarannà d’unes gallines li va fer canviar d’opinió, i el cas és que un títol així encaixa com un mitjó amb el plantejament d’aquesta tertúlia literària.
Cela és un pou d’erudició, que no ha begut de l’acadèmia sinó de la literatura i el cinema, i és mestre per casualitat i vocació, i escriptor per tres quarts del mateix. Als presents els interessa el seu mètode d’escriptura, però l’autor confessa que no en té, que està posseït pel “pensament caòtic”, i per això Juli Palou, a qui descriu com “el meu nòvio pedagògic”, que és tot el contrari, ordre i constància, per això el complementa tan bé en els articles que periòdicament publiquen a l’Ara Criatures. “Mai no he fet recerca ni en sabria fer perquè no tinc la constància que es necessita. Jo sóc un corredor de 100 o 200 metres màxim”, comenta.
L’avaluació centra bona part de la conversa. Per Cela, “els llençols que estem omplint de competències” no tenen cap sentit. Entre altres raons “perquè no pots observar totes les coses que surten a la graella, i d’altres que són importants no formen part d’aquesta graella”. Tots riuen quan Cela recorda aquells temps que a les notes hi anotaven frases com “possiblement pot fer més del que fa”, perquè “és evident que tots podem fer sempre més del que fem”, o quan posaven, per exemple, un notable alt. “Un alumne em va dir un cop que per què, en comptes d’un notable alt, no li posava un excel·lent baix, que venia a ser el mateix; tenia clar que els seus pares es fixarien més en l’excel·lent que en el baix. I la vaig canviar, tenia tota la raó!”.
Esborrar la paraula ‘fracàs’
Creu, i ho escriu al llibre, que la paraula fracàs s’hauria d’esborrar del vocabulari educatiu. “No podem dir-li mai a un noi de 15 o 16 anys que tu ets un fracàs escolar, quantes vegades hem trobat un exalumne i ens hem sorprès de la diferència entre la seva trajectòria i el que ens havíem imaginat. Estem parlant de persones que viuran 100 anys! Les persones humanes superen qualsevol graella d’expectació!”. Els alumnes tenen memòria i després la vida te’ls va retornant, adverteix Cela. I dels mestres, diu, no recorden mai què és allò que els van ensenyar, sinó si era un mestre que sabia escoltar (o no), si era un mestre que confiava en ell (o no), i si li posava passió al que ensenyava (o no). Avaluar és el més difícil, segueix dient Cela, “i per això és tan important fer-la en grup, perquè el que per un són grisos per un altre poden ser brillants”.
I tot això ho va amenitzat amb anècdotes que podien haver entrat en aquest llibre de picotejades o potser ho hagin fet en altres. Per explicar la importància de les paraules comenta que JV Foix, al qual coneixia de ben petit, llegia el diccionari cada dia perquè d’allà sortia la matèria primera amb la qual treballava; per emfasitzar que mai s’ha de jutjar un infant recorda que a l’actriu Kate Winslet (la protagonista de Titanic) una professora d’interpretació li va dir als 14 anys que li aniria bé si es conformava a fer el paper de l’amiga grassoneta de la protagonista. I per dir que els alumnes se’n recorden de tu explica que la Roser Capdevila li va admetre que la Bruixa Avorrida de Les Tres Bessones està inspirada en una mestra que no valorava gens el seu talent amb el dibuix. ¿Què volem ser pels nostres alumnes –es pregunta Cela–, volem ser la Bruixa Avorrida o volem ser com el senyor Germain, el mestre al qual Albert Camus va escriure una carta d’agraïment quan va guanyar el Nobel de literatura?”.
I al llarg del diàleg va deixant altres perles per retenir. Es parla d’innovació, i Cela recorda que Marta Mata deia que quan mires al retrovisor és per avançar, “i és que la innovació és un diàleg amb la tradició. Què faria Freinet ara? Faria la impremta escolar? No!”. I quan un dels assistents li reclama un comentari sobre l’ensenyament competencial, i com d’injusta és la mala fama que avui arrosseguen les assignatures, Cela insisteix que una cosa no exclou l’altre, “perquè s’ha d’establir una dialèctica entre competència i matèria”, i que no cal renunciar a cap estratègia d’aprenentatge. “He anat a centres on presumien de no tenir llibres de text i en canvi passaven uns dossiers enormes de fotocòpies als alumnes”, explica.
Com rebem als nens?
I per emfasitzar la necessitat que tot docent té de motivar els seus alumnes evoca La carta a una mestra, “que hauria de ser de lectura obligatòria a totes les facultats”. Per Cela, la principal funció del mestre és aquest afany de desvetllar les ganes de coneixement als seus estudiants que ja descrivia el mestre de Barbiana Lorenzo Milani fa més de mig segle. “La finalitat de l’escola no és que els infants siguin feliços, sinó que aprenguin; ara bé, per aprendre han de ser feliços”, opina Cela. Tampoc a les facultats, dirà després, s’ensenya que som éssers vulnerables, necessitats d’acompanyament i de carícies, com la de la mare que planxa la camisa del seu fill en el poema de David Jou.
Potser per això, al final de la tertúlia Jaume Cela desvetlla com qui no vol la cosa on situa ara el seu principal focus d’interès pedagògic. “El debat que m’interessa és de quina manera rebem els nens, és a dir, què passa en el primer quart d’hora de classe. Hi ha mestres que els reben a la porta i els saluden un a un, n’hi ha d’altres que els volen a tots asseguts i callats quan entren a l’aula, n’hi ha que els deixen uns minuts per xerrar entre ells abans de començar”. En aquest punt, es veu clar que els assistents estarien encantats de compartir la seva experiència, però Marcel·lí Reyes, professor de filosofia jubilat i conductor del club de lectura de Rosa Sensat, ha d’aigualir les ànsies recordant que ja passa de l’hora i mitja i és hora d’anar plegant.
Abans, però, una darrera d’en Cela: “Quan començava, un alumne del Camp de la Bota em va dir «Jaime, me aprendes muy bien», i jo evidentment el vaig voler corregir i li vaig contestar que «en todo caso, te enseño muy bien». Vaig trigar molts anys a entendre que aquell noi tenia tota la raó, perquè qui més aprèn sempre és el mestre”.
