L’educació pública, al centre del debat

En l’anterior article publicat al Diari de l’Educació intentava explicar la necessitat que l’escola pública visibilitzi davant de l’administració i la societat, de forma col·lectiva, els intents que està duent a terme per millorar i transformar l’educació. I, en aquest marc, la conveniència de potenciar el Congrés d’Educació Pública que estan organitzant uns dos-centres educatius de tot el país.

Voldria apuntar uns quants debats, presents en aquest moment en els centres educatius públics i donar la meva opinió sobre alguns dels aspectes que em preocupen. Ho faig des del respecte a la pluralitat i amb la certesa que hi ha altres opinions que poden situar altres punts d’interès. En aquest sentit, els centres que han promogut el Congrés d’Educació Pública han apostat per recollir allò que preocupa de forma directa des de la mirada de la comunitat. Per això, no hi ha ponències prèvies, ni conclusions i, només s’han apuntat cinc temes sobre els quals convidem a debatre als centres educatius. De la voluntat i participació dels centres dependrà que ajustem l’anàlisi i les propostes. Com dèiem en una de les presentacions, el Congrés serà allò que els centres educatius que l’organitzen vulguin que sigui. Dit això, com deia més amunt, aporto la meva reflexió al contingut.

El conseller Bargalló va fer una proposta de deu aspectes que li preocupen i que considera prioritaris en la seva agenda política. Més enllà de l’encert o la priorització que proposa, crec que és necessari, més que mai, plantejar la necessitat de tenir una política educativa i que aquesta política tingui continuïtat, visió global a mitjà i llarg termini, obertura de canals de participació i exercici de l’autocrítica. És això el que necessitem, perquè és també el que no hem tingut durant molt de temps, sobretot pel que fa a l’educació pública. Aquesta seria la primera preocupació. Els centres educatius estan acostumats a experimentar amb polítiques de curt termini, sense continuïtat i, el que és més preocupant, sense avaluacions rigoroses, plurals i públiques que permetin aprendre de les equivocacions i anar modelant les decisions de govern que es prenen. És cert que la darrera dècada hem patit els efectes de les retallades en els pressupostos, però també és veritat que no hem tingut la impressió de saber quina direcció calia emprendre, al marge o no dels recursos necessaris per dur-la a terme.

Situant-nos a l’escola, una segona preocupació, molt central, és la inclusió. Hem viscut, en els darrers anys el consens sobre aquest principi educatiu. I, en la pràctica, hem avançat molt, aconseguint la presència de tot l’alumnat en els centres educatius. La qual cosa no vol dir que ja estigui la feina feta, ni de bon tros. Els centres educatius es preocupen de no tenir els recursos necessaris per fer-hi front. Recursos en forma de personal adequat –l’atenció a l’alumnat amb grans dificultats, condiciona constantment la disponibilitat de recursos humans en els centres–, però també en formació i altres elements que poden facilitar, precisament, que aquest principi educatiu tingui una gran transcendència en la configuració de projectes més equitatius en cadascuna de les diverses realitats. Inclusió vol dir, també, equitat, igualtat d’oportunitats. Igual que presència ha d’anar acompanyada d’existència. En relació a l’educació pública, aquesta preocupació és doble, ja que a més dels aspectes assenyalats –que són preocupacions de tots els centres– hi hem d’afegir que els percentatges d’alumnat amb necessitats específiques és molt més elevat a l’educació pública que a la xarxa privada, inclosa la concertada i salvant algunes excepcions molt lloables. Això, a més, és causa d’un dels aspectes més negatius del clima que es viu en els centres: la desafecció respecte a l’administració, ja que ens arriba un discurs positiu, però la realitat del dia a dia el desmenteix.

Una tercera preocupació fa referència a tots els aspectes relacionats amb el currículum. L’evidència que els interessos dels alumnes, les demandes de la societat, la realitat de la informació i el coneixement present en el dia a dia, les perspectives familiars respecte a l’educació… han sofert grans canvis, radicals i irreversibles, i que l’educació sembla que segueixi funcionant amb els mateixos paràmetres de fa cinquanta anys, preocupen enormement. Només hem de veure la burocratització de l’avaluació –amb l’aplicatiu Esfera– per intuir que el seu caràcter seleccionador i classificador, des de l’homogeneïtat, continua marcant el tipus de currículum de les diferents etapes. Assenyalar la influència de la selectivitat en la secundària postobligatòria és l’exemple més evident, però en les altres etapes també hi ha una situació semblant. Plantejar un currículum més orientatiu i flexible, més simple també i un model de gestió que es basi en la professionalitat dels docents a l’hora de definir-lo, és un dels reptes actuals. Els docents veuen cada vegada més clar que cal arribar a un cert consens entre el que l’alumnat vol aprendre i allò que ells creuen que han de saber: aquest diàleg és molt difícil fer-lo des d’un currículum sobrecarregat i prescriptiu i amb un sistema avaluatiu que condiciona i determina aquestes característiques.

Una quarta preocupació constitueix un aspecte col·lateral de l’anterior. Fa referència als continguts dels aprenentatges i als aspectes de la societat que han d’entrar a les aules, perquè formen part del món i de la realitat que vivim cada dia. El treball sobre ells és en aquest moment imprescindible: els problemes socials, polítics, econòmics, mediambientals, etc. han de ser matèria primera en el treball de les aules. I ho hem de poder fer, amb la certesa que la comprensió de la realitat del món en el qual vivim, el fet de poder parlar col·lectivament sobre aquesta realitat, per aprendre-la i comprendre-la constitueix un dels aspectes que justifiquen l’existència d’una educació comuna i obligatòria per a tothom. Mai des del dogmatisme i sempre amb la voluntat d’escoltar, dialogar i compartir.

Una cinquena preocupació és la formació i consolidació d’equips docents, diversos però cohesionats, basats en la professionalitat de docents que treballen en equip i de forma cooperativa. Aspectes com l’accés a la funció pública, l’accés al lloc de treball, l’avaluació dels docents, els seus drets i els seus deures, els horaris i calendaris de treball, l’equilibri entre drets individuals i necessitats col·lectives, etc. han de ser aspectes centrals a repensar perquè són font de conflictes en els centres educatius i s’hi inverteixen moltíssimes hores a solucionar o a pal·liar els problemes provocats per la seva mala configuració. Ens omplim la boca de la importància clau del professorat, però després propiciem un perfil depenent, amb poca o nul·la formació permanent. Quan interessa es potencia els seus drets individuals per sobre els col·lectius o tot el contrari. La professionalitat dels docents, la seva diversitat enriquidora, les seves mancances en la formació inicial –no entrarem en aquest problema-, no haurien de ser obstacles per aconseguir la formació d’equips cohesionats i col·laboratius. Massa sovint és una realitat llunyana, enquistada per mesures administratives, burocràtiques i poc pedagògiques.

Una sisena preocupació és la participació de la comunitat en el mateix projecte. Necessitem entendre i reafirmar de nou que la participació és un aspecte educatiu de primer ordre. La de l’alumnat té un component clau per propiciar la seva vinculació als processos educatius i d’aprenentatge. Però la de les famílies és clau també per garantir, en la mesura del possible, que l’educació sigui un lloc comú entre la comunitat, tant pel que fa referència a les grans finalitats com a institució, com als acords que cal desenvolupar per a cadascun dels nostres alumnes. La participació ha quedat excessivament burocratitzada, buida de contingut i oblidant massa sovint el paper mobilitzador que pot jugar a les aules i a les escoles. No hi pot haver educació pública, sense recuperar l’aliança entre tots els agents educatius –famílies, docents i alumnat, fonamentalment–, aliança que garanteixi la confiança que la societat ha de recuperar amb les institucions educatives formals i la seva capacitat educadora i emancipadora.

Una setena preocupació se centra en la necessitat de tenir centres educatius amb una bona cultura construïda i amb una gran fortalesa interna, amb una bona capacitat reflexiva i propositiva, i amb una gran certesa sobre aquestes capacitats. Penso que, sovint, els recursos o propostes que arriben a l’escola no tenen el coixí organitzatiu ni de competències que permetria aprofitar-los més bé. Hi ha molta burocràcia, mesures molt administrativistes que, sovint, trenquen la mateixa creativitat dels centres educatius i les possibilitats d’aprofitar aquests recursos i propostes que arriben externament als centres. Probablement el desenvolupament de l’autonomia, lligada a la creació d’unitats o zones petites (entre 3 i 8 centres de les diferents etapes educatives), interdependents, reforçaria aquestes possibilitats individuals dels centres, en un entorn cooperador i no competitiu: Projectes educatius de zona, recursos mancomunats, criteris de matriculació cooperatius, etc. No em vull estendre en aquesta idea, però una de les preocupacions que tenen molts centres és convertir-se en institucions dependents de normatives homogènies externes, aïllades i competitives entre elles. Cal molta política i resolució per posar fil a l’agulla amb aquests temes, però segueixo pensant que és absolutament necessari.

Una vuitena preocupació és el del finançament quotidià i com pot arribar a afectar a l’equitat i la cohesió social. L’educació no és solament mestre, taules, cadires i una pissarra. Ho sabem des de fa molt de temps. Però, a més de les noves necessitats, cal tenir cura de les activitats complementàries, de les colònies, de l’alimentació quan sigui necessari, d’activitats extraescolars… Tot són factors importants, que tenen conseqüències molt directes en els processos d’igualtat/desigualtat que es poden, com a mínim compensar, des dels centres educatius. Cada vegada hi ha més veus que parlen de la gratuïtat real, però aquesta gratuïtat no pot ser homogènia, perquè llavors estaríem de nou augmentant la desigualtat. L’educació pública necessita un finançament bàsic per a tothom i compensat per aquells sectors que, des del punt de vista de cada centre educatiu, ho necessiten de forma ineludible.

Ja sé que hi poden haver més temes específics, però aquestes són les preocupacions sobre les que he reflexionat més. Tanmateix deixeu-me que acabi amb l’última, fruit potser de la meva experiència de més de quaranta anys a l’educació pública, amb administracions molt diverses, políticament parlant. Necessitem una administració que reguli sense ofegar, que vigili sense coartar, que doni autonomia sense desregular, que acompanyi per poder créixer i s’oblidi de prescriure a tothora. Ho resumeixo així i, si de cas, ja ho desenvoluparé en un altre article. Estic segur que qualsevol assaig que es faci en aquesta línia seria benvingut per la majoria de centres educatius públics.

Potser l’administració també necessita un Congrés com el que hem plantejat nosaltres. Un Congrés en què hi participi el conjunt de la classe política, no solament els responsables educatius. I que ens pogués dir, des d’una perspectiva col·lectiva, què esperen de l’educació, quines propostes ens fan i com garanteixin una administració i un govern –i uns pressupostos, esclar– que ho facin possible. I que, a més, ho emmarquin en una societat molt més justa i igualitària que la que tenim.

Potser, fins i tot, des de la més absoluta humilitat, els hi podem donar alguna idea de com fer-ho.

Us esperem a la inauguració del Congrés d’Educació Pública de Catalunya. La cita és el proper dia 5 d’octubre, a les 11 del matí al vestíbul del Teatre Nacional de Catalunya (atenció al canvi d’ubicació!).