Busca i rebusca, on el vaig guardar? On deu estar el fulard? Aquest diumenge, després de molts caps de setmana sense cau, toca tornar-hi. Mira que havia sigut una activitat habitual, quantes vegades havia dit “no puc, tinc cau”?, i mira ara, que no sé ni on he guardat el fulard després de tantes mudances. Trobat!
Aquest cap de setmana molts agrupaments escoltes han fet el que es coneix com a ‘Passos’, l’activitat de principi de curs on es fan els canvis d’unitat, de grup. Com que cada unitat està formada per tres generacions, cada any se n’acomiada a una que puja de grup i una de nova hi entra. Fins aquí, tot normal. Però aquest any té una cosa especial…
Fa temps que amb els dinosaures, el grup d’excaps del cau, no anàvem a una excursió de passos. Quan vam deixar el cau ens vam prometre que cada any hi aniríem. Al principi vam complir, però el dia a dia, el “no puc, tinc molta feina” però també el “no puc, he quedat amb uns amics” ha anat passant per davant i ara ja no hi anem mai. Però enguany és diferent. Aquest any us féu grans, els nostres nens, els que us vam tenir des que vau entrar al cau, a la unitat de Llops i Daines, alguns amb la cua entre les cames i alguns amb ganes de menjar-vos el món. Sou la generació del 2000 i la majoria de vosaltres heu aguantat totes les etapes del cau fins avui, que feu el pas a caps. És a vosaltres que us escric aquestes línies.
Esteu a punt de descobrir una etapa fantàstica, amb uns nens i nenes que us tindran per herois i uns companys de ruta que us estimaran com a germans. Veureu que el que semblava que estava sempre tan planificat i preparat, moltes vegades no tenia més màgia que una cartolina de colors doblegada a correcuita; que aquells macarrons fantàstics a vegades estaven una mica recremats; i que aquells camins màgics moltes vegades eren “camps a través” perquè ens havíem perdut d’excursió.
Diumenge, a la cerimònia de Passos, vau plorar. Nosaltres, els grans, també ho vam fer, potser una mica més d’amagat. Deixeu enrere una etapa preciosa, però ja no sou infants i agafeu responsabilitats. Però no perdeu mai la màgia que teníeu com a nens i nenes, on qualsevol eix d’animació us transportava a un món fantàstic. Veureu com és portar els petits de ruta o d’excursió, amb el que camina massa lent i no vol seguir, però també amb el que camina massa ràpid i vol fer cim el primer; ensenyareu a clavar les piquetes amb pedres sense fer-se mal a les mans, i després haureu de repassar que no n’hàgiu perdut cap; explicareu històries d’estrelles i jocs de nit i tindreu qui vingui a dir-vos que té por, però també qui recordi aquelles nits com les millors; transmetreu valors per tal d’intentar deixar el món millor de com l’heu trobat; anireu de campaments, canviareu l’ordre dels àpats, us plourà d’excursió, us banyareu al riu, pujareu el Pedraforca i fareu mil i una activitats i jocs, però ara des de l’altre costat, el de caps.
Les tardes se us ompliran de reunions: consells, comissions, taules pedagògiques, dossiers, reunions de pares i mares, formacions…. I ho resumireu a la resta de mortals fora del cau amb un “no puc, tinc cau”, que moltes vegades no entendran. “Però si només feu jocs el dissabte a la tarda, per què tantes reunions?”, us preguntaran. I vosaltres ara ho entendreu, perquè de petits no ho podíeu veure, però porta molta feina. Veureu ara com aquell entusiasme sospitós, que deia Carles Capdevila, va agafant forma.
A tu, petit llop que ara fas el pas a cap, gaudeix de tots aquests anys, perquè són els millors. Riureu, discutireu, jugareu, us enfadareu, us cansareu, plorareu, però fareu uns amics que ho seran per sempre. Passaran els anys, i encara que no ho creguis, algun dia deixaràs l’agrupament. I aleshores tu també aniràs als passos del cau i veuràs, com aquell petit llop que un dia vas acompanyar en el seu primer dia de cau, ara és cap i t’ompliràs d’orgull del temps que ha passat.
