Durant els primers anys de vida i en particular des de l’embaràs fins als 3 anys, els infants només necessiten nutrició, protecció i estimulació perquè el cervell es desenvolupi correctament. Els progressos recents en el camp de la neurociència aporten dades significatives sobre el desenvolupament cerebral durant aquesta etapa evolutiva. Gràcies a elles, se sap que en els primers anys el cervell forma noves connexions (sinapsis) a una velocitat de vertigen, a un ritme que mai més a la vida es repeteix. La neurociència alerta també de la importància de les persones educadores per afavorir i potenciar aquest desenvolupament, conjuntament amb els pares i les mares, el seu paper és fonamental.
El cicle 0-3, la “Primera Infància” tal com la defineix la Llei d’Educació de Catalunya, té una característica única que no es torna a donar en l’escolaritat d’un infant: les famílies i el personal educador intercanvien informació de forma presencial cada dia. Aquesta relació tan singular ajuda a establir un vincle estret entre els dos referents adults de l’infant.
El fet que els nens i les nenes necessitin companyia per anar i tornar de casa a l’escola implica que almenys durant dos moments del dia hi hagi un intercanvi de paraules, de preguntes i respostes, d’encreuament de mirades, una estona de conversa… en definitiva, d’interacció. Aquest fet converteix les entrades i les sortides en moments i espais temporals on l’infant observa i reconeix la importància dels seus entorns més propers: la família i l’escola. Així també s’adona que l’escola és un espai important pels seus pares, ple de vida, alegre, organitzat, acollidor, inclusiu, amable… i que les persones que estan al seu càrrec, també. La seva família confia en els professionals de l’escola.
Cada infant arriba al centre amb un bagatge diferent, les professionals del 0-3 en són plenament conscients: el mes de naixement, el nivell de maduresa, la personalitat, l’estimulació rebuda els primers mesos, si té germans més grans o petits o no, les característiques pròpies de l’entorn familiar, etc. Cada infant és únic, i si bé això serveix per qualsevol edat, en els primers anys és quan més es nota. Les educadores no pressuposen que tots han d’arribar a les mateixes fites, de la mateixa manera i en el mateix moment i d’això se’n diu respecte a la diferència. Sembla senzill, però no ho és. En altres etapes educatives de vegades costa d’assumir, i en canvi a les llars d’infants és el més natural.
Personalment m’agrada el terme escola infantil per anomenar els centres que acullen els infants entre 0 i 3 anys. El trobo més adient que no pas llar d’infants o escola bressol. No sé, no són una llar ni tampoc un bressol, i no ho han de pretendre. Sóc conscient que és un tema complex i que segurament cada persona té la seva pròpia opinió. El mot escoleta, que també s’utilitza sovint, tampoc m’acaba de fer el pes. Amb el que costa que es reconegui socialment i es valori el 0-3 com a cicle educatiu, només falta que s’anomeni en diminutiu, sembla que sigui menys que una escola. Evito comentar altres denominacions que sovint utilitzen alguns mitjans de comunicació i que al S. XXI són un insult pels seus usuaris i que desconsideren tot el valor pedagògic dels centres. Insisteixo, m’agrada la denominació escola infantil.
Després de 30 anys de relació amb moltíssims centres de 0-3 des de l’EAP del Departament d’Educació, com a formador i assessor de l’ICE i com a responsable de la Facultat de mestres, tinc la sensació que és on he trobat les professionals més competents del sistema educatiu: les més preparades, responsables, rigoroses, conscients del perquè fan algunes coses i no altres, agraïdes, comprensives i respectuoses amb les famílies, exigents, innovadores i les que sorprenentment estan menys reconegudes en els àmbits social, laboral i econòmic. És urgent un canvi en aquest sentit.
Si més no, és curiós què són aptes per treballar en aquest cicle, professionals amb dues titulacions diferents: les persones que han realitzat el Cicle Superior de Formació Professional d’educació infantil i les que han fet el Grau Universitari de mestre d’educació infantil. No té massa sentit que per realitzar les mateixes funcions als centres hi hagi educadores amb dues formacions tan distintes. Mentre que les d’FP reben una formació específica de 0-3, a les del Grau universitari se les prepara quasi únicament per treballar al segon cicle. A les facultats de mestres i en concret al grau d’infantil, tothom és conscient que a les matèries del pla d’estudis es dóna poca informació i formació del 0-3. Pràcticament tot el currículum està dirigit al segon cicle, al parvulari i en canvi la titulació capacita per tota l’etapa.
Hi ha una idea que fa temps que em dóna voltes pel cap: hom té clar que per treballar amb la petita infància i per tenir cura dels infants cal una molt bona formació; les persones que hi treballen han de tenir assolides i desenvolupades unes competències cognitives i altres no cognitives i han de tenir coneixements de didàctica, psicologia evolutiva, habilitats comunicatives, aspectes sanitaris bàsics, etc. Aquesta formació no necessàriament ha de ser igual per treballar al primer cicle que per fer-ho al segon. No té res a veure estar amb infants de 12-24 mesos que amb nens i nenes de 5 anys. Les tasques i responsabilitats de l’educadora són diferents. Per tant, no té massa sentit aquesta simultaneïtat en la capacitació que actualment es dóna al món laboral.
Les institucions educatives i les universitàries s’han de plantejar una altra titulació d’infantil específica només pel 0-3. I aquesta ha d’heretar tots els aspectes excel·lents (que són molts) que té l’FP, però donant al títol la categoria universitària. Una titulació de quatre anys en comptes dels dos actuals del Cicle Superior d’FP. Potser així es guanyarà el prestigi que mereixen les persones que tenen cura dels més petits. Cal valorar més la professió i això passa necessàriament per entendre que per dedicar-se professionalment a la petita infància cal tenir una formació el més completa possible.
És una realitat que les escoles infantils (llars d’infants o escoles bressol) d’aquest país estan molt ben valorades pels seus usuaris i això es deu al fet que és una etapa educativa que requereix professionals molt vocacionals. Estar al càrrec de nadons, d’infants d’un o dos anys no està a l’abast de tothom. Han d’agradar molt els petits, perquè la seva atenció i educació és una tasca complexa i impossible de fer si no et sents a gust. Les persones que s’hi dediquen són molt conscients d’aquesta gran responsabilitat.
Per altra banda, les titulades que accedeixen a la feina des del cicle superior d’educació infantil d’FP (la majoria de les que treballen al 0-3), acaben els estudis ben preparades i són competents en les tasques pròpies de la professió. El currículum de les assignatures del cicle i sobretot les competències de l’assignatura de Formació en Centres de Treball (FCT) estan molt ben dissenyades i organitzades.
Les poques que opten a aquest cicle des del Grau de mestre (un percentatge petit), i que per tant són mestres d’educació infantil, amb freqüència hi han accedit des del Cicle Superior d’FP, i per tant tenen una doble formació.
Per últim, la raó més important i decisiva és l’ambient de l’escola entre les educadores que treballen i l’acollida que es fa quan arriba un nou professional. L’organització de l’equip educatiu, el seu tarannà, la xarxa de treball, la responsabilitat i el rigor en la pràctica, el treball en xarxa i la consciència de la tasca pedagògica i social que té encomanada són les característiques habituals que es troba la nova educadora i, per tant, modela la seva conducta al que es troba.
L’ambient professional de les llars d’infants que he conegut és responsable i les educadores que hi treballen són molt conscients del que es porten entre mans. Em recorda una mica al personal que treballa en una UCI d’un hospital, tenen… un no sé què especial, que és molt valorat per les famílies usuàries i alhora desconegut per la societat en general.
Fa uns anys, mig de casualitat vaig conèixer una escola infantil del Maresme que en el seu Projecte educatiu informava les famílies amb unes paraules que em van cridar l’atenció:
Som l’escola dels més petits.
La llar d’infants és el primer graó del sistema educatiu, un espai on compartim l’educació dels infants amb la família. Acollim nens i nenes des de les 16 setmanes fins als 3 anys.
A la nostra escola creiem que per educar hem de tenir en compte el desenvolupament global de l’infant. Les funcions sensorials, emocionals, corporals, dels pensaments, del llenguatge… apareixen sempre interrelacionades.
Un dels nostres objectius com a equip professional és satisfer les necessitats físiques (salut, alimentació, descans, higiene, protecció…), afectives, emocionals, personals, intel·lectuals i socials dels infants.
Al nostre centre els infants:
- Viuen en un ambient on busquem tots els mitjans per tal que siguin feliços.
- Creixen físicament i com a persones en un ambient que els ajuda a ser autònoms.
- Conviuen amb altres nens i altres adults diferents dels del seu entorn familiar.
- Són respectats i estimats com a persones úniques i en formació.
- Coneixen el món, guiats per la seva gran curiositat i interès per l’entorn.
En definitiva, s’eduquen.
Vaig contactar amb la directora, vaig visitar el centre i sí, era cert… Quina sort aquells infants i les seves famílies… És que no sobra ni una paraula.
