Suposo que no cal que continuï amb la llista de velles o suposadament noves propostes, de veritats i paranys, als que darrerament està sotmès el professorat, des d’infantil fins a secundària. Els que comencen no saben per on començar. Molts dels que acumulen triennis acaben desconnectant si no estaven ja desconnectats. Molts altres intenten implicar-se, malgrat el caos, i no deixar de ser els professionals actius que sempre han estat. Tothom, però, s’irrita pensant: Es pot saber què espereu de mi? Ja teniu clar per a què serveix l’escola?
Escoles que han de fabricar un producte homologat
Implicades, desconcertats, resistents o proactius, bé o mal relacionats amb mares i pares de tota mena, sembla que ens fan caminar cap a una escola que ha de fabricar un bon producte, homologat, que serà venut i comprat en el nou mercat de l’educació. La qualitat professional serà avaluada en funció de la correcta aplicació de didàctiques i metodologies definides i afinades. Però, es pot començar a ser mestre tan sols havent aprés a ensenyar metodològicament bé? Es pot continuar fent de mestre com fins ara si tot a la societat sembla haver canviat?
No sé si com a part del problema o com afectat que cerca solucions, jo també porto un parell de cursos perdut, participant en debats, intentant ficar-me en la pell de qui està cada dia a l’aula, no deixant de compartir la voluntat del professional de l’educació que vol ser una veritable oportunitat per a cada infant i adolescent que es creua en la seva vida. Tenia i tinc la sensació que, a més, alguns innovadors ens estan robant les paraules i alguns poders ens amaguen les veritables preguntes.
Compartir aquests desconcerts m’ha dut a escriure el llibre Fer de mestre quan ningú no sap per a què serveix (Eumo). He escrit tractant de posar una mica d’ordre al núvol de les preguntes i he suggerit alguna mena caos raonable per a les respostes. Tot plegat per evitar que educar mitjançant l’aprenentatge (que és el que es fa a l’escola) continuï estant entre les realitats i les utopies del dia a dia. Si, habitualment, dic als i les adolescents que si no es fan determinades preguntes la coca-cola els imposarà les respostes, he de dir als i les col·legues de l’escola que educar significa cercar sentits a una feina que condiciona moltes vides.
Vides que acompanyen vides
Si més no cada dilluns, és inevitable que en entrar en una classe sentis ressonar un interrogant interior: “I jo què pinto aquí?”. Tractant de cercar la resposta a aquesta i algunes desenes de preguntes més, suggereixo posar-nos d’acord en el fet que la nostra és una professió (una forma peculiar d’estar en el món) que es dedica a humanitzar. “Som professionals que creiem en l’ésser humà, en les seves potencialitats, en les seves necessitats i en les seves interdependències… no som nosaltres els qui neguem a cap infant o adolescent el desenvolupament de les seves capacitats… tractem que la manca de respostes a les seves necessitats no es converteixi en una condemna”. Un mestre és una vida que acompanya altres vides.
L’escola, la construïm junts cada dia. No té per què venir definida des de dalt. Però continuem immersos en la batalla per construir una “escola nova”, tot descobrint que es tracta d’una activitat renovadora que té més de cent anys a l’esquena i que són moltes les vegades que algú ha dit que la vella escola ha mort, mentre continua molt viva. I continuem preguntar-nos al servei de qui i per a qui treballem, si és la societat o som nosaltres qui està en crisi. Discutim com s’ensenya i com s’aprèn avui, què vol dir això de construir nous entorns d’aprenentatge, per quina de les nostres finestres escolars entra ara la vida…
En interrogar-nos sobre el resultat final de la institució proposo recuperar un pacte: “El pòsit bàsic que ha de produir una escola en tots i cadascun dels seus alumnes és una mena de salari cultural mínim, un sòcol de cultura, sabers, experiències, competències, a partir del qual continuar aprenent, continuar planificant la vida. És tot allò comú que no està permès no saber (una obligació inevitable ni que sigui perquè la vida no sigui un desastre) i que cada alumne té dret a tenir garantit (construint una escola que ho intenti per a tothom)”.
Un lloc amb respostes prohibides
La nostra societat i les nostres aules estan plenes de barreges i diversitats, plenes d’explicacions culturals, religioses i polítiques respectables però discutibles. L’escola que construïm ha de ser la de la ciutadania laica? A l’escola no limitem cap pregunta, tot pot ser objecte de dubte i interrogació. Però, a l’escola estan prohibides determinades respostes.
“A l’escola el que fem és fer possible que cada alumne pugui accedir a informacions diversificades, a propostes en contradicció… però que tenen rigor i poden arribar a ser acceptades. No existeix la imposició hipòcrita de la veritat adulta. A l’escola, la laïcitat en termes religiosos és una forma de viure junts que es basa en l’acceptació crítica de totes les religions sense que cap d’elles pugui ser imposada a ningú. L’esforç̧ per comprendre el que és diferent també inclou els seus components religiosos. Però l’acceptació inclou l’acord de trobar i construir un conjunt de referències culturals compartides per tothom. L’escola sempre educa subjectes que, sent diferents, han de formar part d’una societat tolerant, lliure i laica. La forma de viure junts no la defineixen les religions, les creences religioses. Es tracta de viure junts amb regles comunes laiques”.
El vell debat que contraposava la lògica de la matèria a la necessitat de saber com és cada infant o adolescent que ha d’aprendre allò que intentem ensenyar, em va dur a preguntar-me si encara era obligatori mirar els alumnes. No està escrit que l’alumnat hagi d’aprendre allò que nosaltres considerem important i està per construir la seducció professional que genera interès per aprendre. Cada dia, una vintena llarga de vides infantils i adolescents travessen la porta de l’aula. Cada una d’elles és singular, connectarà o no amb les nostres pretensions, se sentirà implicada o no amb el que li proposem fer. No hauríem de pensar com aconseguir-ho? I així tornem a les mirades. Mirar per il·lusionar, mirar per compensar altres mirades que porten de casa.
Comparteixo la idea que mirar sigui com fer un mapa impressionista. “Una multiplicitat de colors vitals en els quals posar els ulls educatius en algun moment. Et suggereixo agafar una llibreta (digital o de paper), un quadern de camp d’antropòleg educatiu, i escriure pensant que de cada alumne n’hauries de tenir un relat vital, que anotes encuriosit per descobrir com pots mantenir i eixamplar els seus desitjos de saber”.
Amb o contra les famílies, amb escola o sense
Les famílies són rivals o enemics? Cada dia deixen els seus fills, les seves filles, a les nostres mans i cada dia nosaltres tractem de sumar educació, compensar dèficits, reequilibrar desastres. Cada dia rescatem infants de l’esclavitud educativa familiar (també de les bones famílies) i oferim oportunitats que no totes les famílies poden donar. Però tenim molt mar de fons i ens queda, permanentment, descobrir com aprendre a educar junts, a fer escola junts. Potser cal començar per acordar que “educar no és mai fer-ho tot bé, sinó poder parar-se a pensar si la pròxima vegada no ho podríem fer d’una altra manera. Tant els pares i mares com nosaltres dubtem, provem, innovem, aprenem a educar”.
Quan un professional repensa la seva professió no pot deixar de fer-se una proposta d’esmena a la totalitat. En el nostre cas, cal parar-se a pensar què passaria si no tinguéssim escola. Entremig cal debatre sobre escoles alternatives i sobre escoles definides (o suprimides) per les entitats econòmiques. “He de deixar clar que tenim dos escenaris de futur que no podem (no puc) acceptar. El primer seria el de la pretensió́ de recuperar l’escola eterna i el professorat com a transmissor d’un paquet essencial de continguts. Més enllà dels arguments discutibles, no és viable. El segon, que a vegades contempla l’OCDE en els seus documents, ve a predir (amb certa discreció) que els diferents contextos d’aprenentatge del món actual acabaran generant la desaparició́ de l’escola i, també́, que no caldrà la cotilla professional de l’existència de mestres amb un encàrrec definit i regulat per l’Estat”.
El meu relat no podia acabar sense preguntar-me què vol dir educació pública avui. “… l’escola que ensenya a pensar, l’escola de la diversitat, l’escola que personalitza l’aprenentatge, l’escola com a espai de serenor dels infants… no és possible en qualsevol tipus d’escola. Només és viable quan l’escola té una característica radical: està pensada com a servei públic, com a servei per fer possible el dret universal a l’educació”.
Presentació a Terrassa: Jaume Funes conversa amb Jordi Badiella
