En una de les tertúlies sobre els fets derivats de la sentència del Tribunal Suprem que aquest dies proliferen en els mitjans de comunicació, algú es va preguntar, retòricament: “D’on han sortit aquests nois que planten cara a la policia i cremen contenidors?” Diem que era una pregunta retòrica, ja que el tertulià tenia ben clara la seva resposta. Més o menys va venir a dir això: “Els nois i noies que aquests dies estan creant al carrer els aldarulls violents que contemplem per televisió són el resultat directe de l’adoctrinament independentista que han rebut en els centres educatius catalans”. Ja sabem que, per a un sector molt bel·ligerantment contrari a la causa sobiranista, el presumpte adoctrinament escolar –unit a la immersió lingüística i a la suposada parcialitat extrema dels mitjans de comunicació catalans de titularitat pública– és la causa de tot el que està passant ara en els carrers de les nostres ciutats.
Aquesta és una mostra més de la gran simplicitat –per no dir frivolitat– amb la que sovint s’interpreten els processos educatius; uns processos que, per la seva pròpia naturalesa, solen ser extraordinàriament complexos. Perquè el cert és que aquelles noies i nois que ara cremen contenidors han sortit del mateix sistema educatiu del que provenen: els nois i noies independentistes que no cremen contenidors; els nois i les noies ultres que l’altre dia agredien a pacífics manifestants independentistes; les noies i els nois que es queden a casa; o també els nois i noies que ara són mossos d’esquadra. De la mateixa manera que molta de la gent gran que ha estat participant en les manifestacions i marxes independentistes es va formar en el mateix sistema educatiu franquista que va formar (formar?) a tota la colla de vells feixistes que encara senten nostàlgia de la dictadura. L’educació és així d’hipercomplexa. La barreja dels múltiples influxos educatius que es reben (familiars, escolars, informals…), filtrats i depurats per la individualitat de cadascú i pel seu lliure albir, fa possible que el fill d’un Guàrdia Civil pugui esdevenir votant convençut d’un partit independentista, o que un lector empedreït del diari ABC provingui d’una família d’arrels republicanes.
Amb aquest reconeixement de la gran complexitat dels processos educatius, no estem pas defensant que l’educació sigui un fenomen totalment aleatori o imprevisible. Si creguéssim això pararíem ara mateix d’escriure aquest article i també ens donaríem de baixa del nostre ofici: quin sentit tindria dedicar-se a la pedagogia si creguéssim que els resultats de l’educació sempre seran inevitablement del tot atzarosos. Si ens dediquem a la pedagogia és perquè estem convençuts que hi ha processos formatius convenients i altres que són molt perniciosos; mètodes eficaços i eficients i altres que no ho són tant o que no ho són gens; valors que es poden potenciar exitosament a través de l’educació i contravalors que s’haurien d’anorrear també per mitjà de l’educació… Tot això no treu el reconèixer que un cert grau d’imprevisibilitat en els resultats serà sempre present en l’educació; si més no, mentre no ens haguem convertit tots en robots.
Però anem a la proposta que els amics del Diari de l’Educació ens van fer fa uns quants dies: un article sobre la sentència del Suprem i l’educació. D’entre les diferents vessants possibles d’aquesta relació ens hem decidit per dues d’elles que comentarem en sengles articles. En aquest, veurem alguns dels aprenentatges informals provocats per tota aquesta moguda de la sentència. La segona entrega la dedicarem al tractament de la sentència en els centres educatius.
La sentència i l’educació informal
L’educació informal és riquíssima: tant rica com contradictòria. A diferència de l’educació formal (que necessàriament ha de triar els seus continguts), l’educació informal no és selectiva; és un reflex fidel de la realitat social i, per tant, informalment es poden aprendre coses positives i coses negatives, valors i contravalors, veritats i mentides…
Començarem amb un exemple negatiu que molt oportunament ha suggerit en Jaume Cela en un article recent del Diari de l’Educació. Un exemple que, a més a més, ens serveix ara per lligar l’educació formal amb la informal. Deia, en Jaume en l’article més breu que, segons afirma, ha publicat mai: “Serà difícil, molt difícil, explicar Montesquieu, conversar sobre la separació de poders a les aules de secundària o a la universitat”. Certament, una de les coses més tristes que hem pogut aprendre amb la sentència, abans de la sentència i després de la sentència, és que la separació de poders predicada per Montesquieu no ha existit a Espanya, al menys, per tot el que fa referència al procés. I això, malgrat el que no es cansen d’afirmar ampul·losament els mateixos que s’han dedicat a barrejar els poders de la manera més barroera. Com ja s’ha posat de relleu: si a l’Estat espanyol la separació de poders fos tan real com diuen, no caldria fer-ne tanta propaganda. No obstant, ens permetrem afegir un complement al breu article d’en Jaume. És cert que per explicar bé qualsevol cosa es bo fer servir exemples positius; és a dir, els que mostren, mitjançant casos i experiències reeixides, què i com s’ha de fer. Però cal reconèixer que sovint els exemples “a contrari” també són molt didàctics. Cal ser optimistes i pensar que, en un futur –si és proper, millor– els llibres de text, quan expliquin Montesquieu, posaran com a exemple d’una clara violació del principi de la separació de poders els cas de la España d’aquests dies. Vaja…, que dels fets més nefastos també se’n pot desprendre algun aprenentatge positiu. Ja ho escrivia Walt Whitman en seu llibre més conegut:
“¿Has aprendido lecciones sólo de quienes te admiraban, y eran tiernos contigo, y te cedían el paso? ¿No has aprendido grandes lecciones de quienes te rechazan y se unen contra ti?, ¿o te tratan con desprecio o te disputan el paso?” (Hojas de hierba).
Anem ara a quelcom positiu que informalment hem après durant aquesta moguda: el munt de coneixements jurídics que hem hagut d’adquirir per entendre una mica tot el que estava passant. Conceptes, procediments, lleis…: requisits exigibles als delictes de rebel·lió o de sedició, si aquests delictes tenen la seva correspondència en altres legislacions europees, com no s’ha de demanar una extradició, de qui depèn la fiscalia, què és l’advocacia del estat, el gran poder que te el president d’un tribunal, condicions i límits de la presó preventiva i de la llibertat condicional, les penes màximes i mínimes dels delictes, etc. etc. Aquests dies no ens hem cansat d’escoltar, amb gran interès i atenció, a catedràtics de dret i altres experts alliçonant-nos sobre tot això. Desconeixem si tota aquesta moguda haurà fet créixer les vocacions jurídiques i si, en els propers anys, augmentarà la matrícula a les facultats de Dret, però el que si que es pot afirmar és que la cultura jurídica del país s’ha ampliat significativament: “No hay mal que por bien no venga”.
Un aspecte no tant positiu és que, informalment, però amb tota la premeditació del món, algunes instàncies –polítiques, judicials, policials, mediàtiques … – han intentat posar en pràctica una mena d’educació preventiva. Han volgut educar en la por escarmentant al personal: “Si la fas, la pagues” i “si hi tornes, ja saps què et passarà”. De fet, molts càstigs inclouen aquesta voluntat d’escarmentar. Escarment que, a més a més, han volgut fer extensiu, de forma vicària, al conjunt de la població; és el càstig exemplar: “Vigila, que si fas com ells …”. En aquests moments tampoc sabríem dir si aquesta dèria per escarmentar ha tingut l’èxit que els escarmentadors pretenien. Els condemnats, que no manifesten pas cap mena de penediment, afirmen que ho tornarien a fer. I, per la seva banda, els seguidors dels condemnats, per comptes d’agafar por, sembla que la sentència els ha encoratjat i reafirmat en el seu independentisme. El càstig –i menys el venjatiu, injust i desproporcionat– no sempre és eficaç; a vegades és molt contraproduent i dificulta encara més la consecució dels objectius del botxí.
Més coses que hem aprés. Algunes que ja sabíem sobre el llenguatge, però que darrerament hem pogut veure amplificades fins a límits inconcebibles. Sabíem que les paraules són polisèmiques, però no sabíem que ho són tant com en la sentència es fa avinent. La paraula que ha sortit més malparada és sens dubte la de “violència”. S’ha dit, per exemple, que també és violència allò que van fer els que van decidir anar pacíficament a votar; i encara és més violència el que van fer aquells que van organitzar-ho tot (urnes, paperetes, col·legis electorals…) per tal que els qui volguessin poguessin anar a votar pacíficament. Diuen que tot això també és violència ja que d’aquesta manera van obligar les forces policials espanyoles a usar la violència. Dit d’una manera més senzilla: si no hi haguessin hagut urnes ni votants aquests s’haurien estalviat el cops de porra i les bales de goma; la culpa doncs de la violència és dels que van posar les urnes i dels que van decidir introduir-hi un paperet. Això, més que polisèmia ja és recargolament del discurs i manipulació flagrant de les paraules.
Seguim amb les paraules. També estem aprenent ara que hi ha paraules tabú, expressions que està prohibit fer servir en els mitjans de comunicació: “presos polítics”, etc. Potser els infants ho associaran a quan a casa els prohibeixen o recriminen l’ús de certs mots: “No diguis tacos!”, “Fa molt lleigs que diguis paraulotes”, “No siguis malparlat!”… Per les Juntes Electorals, “exili” és com una paraulota. Malgrat tot, cal reconèixer que aquesta classe de prohibicions tampoc serveixen de gran cosa. Si de cas, de vegades tenen efectes formatius indirectes i indesitjables pels prohibicionistes: poden contribuir, per exemple, al desenvolupament de la creativitat. En aquest sentit i ja per acabar, proposem la creació del Premi Ondas a la Comunicació Insubmisa. Premi que, sense necessitat de gaires deliberacions, enguany caldria atorgar-lo al noi o la noia que s’ha inventat aquesta pancarta que diu: “A MI NOMÉS EM FA CALLAR LA MAMA”. Una molt encertada i enginyosa crítica a la repressió que pretén imposar la sentència, a la vegada que una oportuna reivindicació de l’educació familiar i de l’autoritat de les mames. Felicitacions al guanyador o guanyadora in pectore d’aquest premi a la insubmissió creativa.
Ana Ayuste i Jaume Trilla són professors de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona
