Entrenen durant hora i mitja dos o tres cops per setmana (depenent de l’edat) i, els que formen part d’un equip d’elit, fins i tot quatre. I després ve el partit del cap de setmana. El futbol base, o futbol formatiu, és un fenomen a Catalunya que pràcticament arriba a un de cada deu infants i joves. És l’activitat extraescolar més popular, però és una activitat educativa? En ella s’hi barregen molts valors, positius i negatius, des del treball en equip, la disciplina i la socialització a la pressió sobre la canalla, el reforç dels estereotips de gènere i la violència verbal, habitualment adreçada als àrbitres.
Segons dades de la Federació Catalana de Futbol (FCF), la temporada 18/19 hi havia 108.101 menors federats en equips de futbol formatiu, des de debutants (5-6 anys) a juvenils (16-18), dels quals 5.709 eren noies. Pel que fa al futbol sala, el nombre de llicències federatives pujava a 15.732, de les quals 14.350 eren d’homes i 1.364 de dones. Entre futbol i futbol sala, doncs, sumen gairebé 124.000 menors que practiquen futbol formatiu en algun club. Per entendre la magnitud del fenomen cal anar al segon esport més popular, el bàsquet, on en la mateixa temporada es van registrar 46.551 llicències federatives de menors d’edat: 28.033 de nens i 18.518 de nenes. Per tant, en el bàsquet federatiu hi ha gairebé un 40% de noies, mentre que en el futbol federatiu les noies representen només el 5,7%.
Segons una nota recent de la FCF, aquesta temporada hi ha inscrits 10.249 equips de futbol base repartits per tota Catalunya: 4.208 són de futbol 11 (infantils, cadets i juvenils), 4.391 de futbol 7 (debutants, prebenjamins, benjamins i alevins) i 1.650 de futbol sala, xifres que augmenten any rere any. Aproximadament, per tant, hi ha 5.000 partits de futbol base cada cap de setmana, és a dir 150.000 partits al llarg de les 30 setmanes que duren les temporades regulars a cada categoria.
Equip, salut, emocions i rendiment acadèmic
Per Vicente Javaloyes, conferenciant, professor de l’INEFC de Lleida i exjugador professional d’handbol, la llista de beneficis de l’esport formatiu és llarga: “Hem de potenciar que els infants facin esport –afirma–, i si pot ser un esport d’equip, per tots els valors que aporta: disciplina, treball en equip, sacrifici, gestió de la derrota i gestió de la victòria… L’esport ens acompanya en el nostre creixement i també està molt vinculat amb la salut, ja que ens allunya d’hàbits perjudicials com el sedentarisme i l’obesitat, o les drogues. Els valors que aporta l’esport, si se saben gestionar, són tots positius”.
Coincideix amb aquest diagnòstic Carles Domènech, periodista i mànager esportiu del Club de Futbol Damm, si bé subratlla en especial un d’aquests valors: “El millor del futbol és que aglutina la societat sencera en un vestidor, al teu equip pot haver-hi algú molt diferent de tú i et trenques la cara per ell, i acabes coneixent realitats que no són les teves, això es veu sobretot en els equips de poble, on trobes concentrats tots els vessants socials, econòmics i religiosos, i també passa amb els equips d’elit, on es fitxen els jugadors per la seva qualitat i no per la seva procedència o classe social; els equips de barri, en canvi, acostumen a contenir menys diversitat”.
Des de l’àmbit de l’educació física també es veu amb bons ulls l’esport extraescolar. Hi ha col·lisió entre els valors o les rutines que es transmeten al centre educatiu amb el que reben al club? En opinió de Salvador Rovira, director de l’Institut Front Marítim, professor d’educació física i durant anys coordinador de futbol base de la Unió Esportiva Sants, “són activitats complementàries”, que poden combinar-se bé, igual com “hi ha alumnes que fan anglès en horari extraescolar i això no molesta al professor de llengua estrangera sinó tot el contrari”.
Amb tot, Rovira desaconsella taxativament que una cosa convalidi l’altra, la qual cosa, amb la llei a la mà, es podria arribar fer (com en el cas de la música). “A educació física passen coses que no passen en un entrenament; per exemple podem fer jocs cooperatius, en els quals l’objectiu serà arribar primer o ficar més punts, però on és molt més important compartir que guanyar”. I es pregunta: “A quines assignatures es treballa la gestió de les emocions? Doncs a visual i plàstica, a música i a educació física. L’activitat física és ideal per treballar aspectes la socialització i integració en el grup, l’autoconeixement, l’acceptació de les normes, l’acceptació de la frustració al perdre, el treball en equip versus l’egoisme, etc.” Aquests darrers aspectes també els subratlla Javaloyes: “Jo sempre parlo de la gestió de la derrota, que és un tema del qual les empreses no volen parlar. A l’esport t’acostumes a gestionar aquestes situacions, és un aprenentatge que et situa a la vida laboral”.
Des de la neurociència arriben també molts arguments favorables a la pràctica regular de l’exercici físic com a factor de millora del rendiment acadèmic. En el blog Escuela con cerebro, es poden trobar diversos articles amb cites a estudis científics que demostren, o apunten, que l’activitat física causa millores en les connexions neuronals i amplia el volum de l’hipocamp cerebral, això augmenta la capacitat de memòria, aprenentatge i autocontrol, a banda de tenir efectes antidepressius i d’augmentar la “reserva cognitiva” (és a dir, que aquells qui han fet esport de joves tenen menys probabilitats de desenvolupar malalties neurodegeneratives quan són grans). En aquest sentit, Jesús Guillén, neuroeducador de la UB i editor d’aquest blog, advoca per introduir més hores d’activitat física en el currículum, i que l’escola o l’institut les fiqui més al començament de la jornada lectiva que –com acostuma a passar– cap al final.
La cara b del futbol formatiu
L’obsessió per guanyar de clubs i entrenadors, els models adquirits del futbol professional, les conductes d’un sector segurament minoritari però no anecdòtic de pares… tot això forma part de la cara b de l’esport competitiu, i en especial del futbol. Jacinto Elá n’és un bon testimoni. En la primera dècada dels 2000 va ser una gran promesa del futbol, jugava als infantils de l’Espanyol i amb 14 anys va ser nomenat en un torneig “millor jugador del món”; amb 19 va ser el primer jugador espanyol tan jove a fitxar per un club de la Premier League (el Southampton); però a partir d’aquí, i d’una lesió greu, tot va anar cap avall pel que fa al futbol i segurament cap amunt pel que fa a maduresa i autoconeixement. Amb 26 es va retirar al Premià, ara treballa com a vetllador i fa dos anys va publicar un llibre titulat Futbol B. Lo que me habría gustado saber cuando era futbolista y nadie me contó (autoedició), que no és la seva biografia sinó les seves reflexions a partir del món que va conèixer des que es va calçar les primeres botes amb 9 anys.
“Em provoca rebuig la mercantilització dels nens com a part d’un espectacle –escriu Elá en un capítol dedicat al futbol formatiu, al que qualifica de fast food–, veure nens en un torneig de televisió amb dotze anys posant aquelles cares tan sèries em preocupa, em preocupa perquè jo vaig ser un d’ells i vaig veure companys que van quedar trencats mentalment quan eren molt joves, arribant a odiar el futbol”. No és el seu cas. Elá no odia el futbol, al contrari, considera que de grans hi seguim jugant perquè “volem allargar la infància”. Si bé admet que és un esport envoltat de violència i males arts, en el qual s’hi donen situacions tan paradoxals com que als adolescents que prometen se’ls obliga a ser homes prematurament (per exemple, els que canvien de ciutat i fins i tot de país per anar a un club gran), mentre que quan arriben a professionals són infatilitzats fins a l’extrem, amb frases com “tu preocupa’t de la pilota i de res més”.
Òbviament, la major part de nens que avui practiquen futbol mai sortiran per televisió, però algunes de les reflexions d’Elá van més enllà de la seva experiència com a promesa del futbol base. Per exemple, critica que als 9 anys un club pugui separar un nen dels seus companys d’equip perquè no és prou bo… cosa que fan la major part de clubs (per no dir tots). “El repte no hauria de ser fer millors als que ja ho fan bé sinó als que no ho fan tan bé. Em recorda al professor que margina als seus alumnes menys avantatjats, donant-los per perduts”, escriu l’avui vetllador.
Futbol, escola i patriarcat
Segons Amparo Tomé, sociòloga i experta en coeducació, “el futbol està lligat al protagonisme i al desig de ser important, dóna prestigi entre els companys, la qual cosa té molt a veure amb el missatge del patriarcat segons el qual els homes han de ser importants”. “Quan als noranta estudiàvem com es veien els infants i com imaginaven el seu futur –afegeix–, la primera professió entre els nens era ser futbolista, i quan els preguntaves què era el millor de ser un nen, la resposta era que són més forts i que corren i juguen millor que les nenes, mai et deien que som més intel·ligents o més creatius”.
Si ets nen i no t’agrada el futbol, et pots arribar a sentir estrany o exclòs entre els companys, “i per això fa tants anys que advoquem perquè hi hagi uns patis els més diversos possibles”, diu Tomé. Amb tot, matisa que el futbol “és un esport sa, perquè crea vincles entre els jugadors, que tenen a veure amb el fet d’haver de passar-se la pilota”.
És evident que només una ínfima part dels jugadors de futbol base arriben a professionals. Hi ha dos moments on es registren les taxes més altes d’abandonament de la pràctica esportiva: el primer és en el pas del futbol 7 a 11, que coincideix amb el canvi d’escola a institut. I el segon quan es tanca l’etapa juvenil, que coincideix amb el final del batxillerat, perquè arriba la universitat i perquè molts dels joves que han estat 12 anys en el futbol formatiu no s’aclimaten al ritme i la duresa del futbol amateur, on s’enfronten a altres jugadors que potser tenen 10 i 15 anys més que ells.
A la Damm, com a altres clubs de futbol formatiu, els equips s’acaben en l’últim any de juvenil. “Aquí sempre volem saber com els van els estudis –explica Carles Domènech–, volem que entenguin que el més important per ells són els estudis, perquè molt pocs viuran del futbol. Ens interessa més que surtin bones persones, que conservin un bon record i que puguin dir que el seu pas per la Damm va ser molt maco. I tot això no és incompatible amb voler competir i guanyar cada setmana”. En opinió de Vicente Javaloyes, “no es pot permetre que un jove deixi d’estudiar per fer esport, però tampoc que deixi de fer esport perquè ha de fer els deures. Si cal, s’han de sacrificar aquestes hores de deures, perquè una hora d’activitat física i de conviure amb les dificultats aporta molt més”.
Els pares (en masculí) són la pitjor cara
Els pares són un element imprescindible en aquest negociat, perquè són els primers animadors i fans dels seus fills, els qui paguen la roba i la quota del club i fan possible que vagin als entrenaments i als partits. Però són, molt sovint, els qui aporten la pitjor cara del futbol formatiu. “Els pares són els primers educadors dels seus fills, però en el futbol perden la noció de la justícia”, opina Carles Domènech. Escridassades i insults a l’àrbitre o als altres pares, crits i retrets al fill per no haver jugat prou bé, discussions amb l’entrenador perquè no fa jugar prou al seu fill o amb altres pares perquè “el teu no li passa al meu”… tot això, sense ser generalitzat, és el pa nostre de cada cap de setmana.
“El futbol és més brut perquè és més majoritari –opina Javaloyes–, en els esports més minoritaris molts dels espectadors han estat jugadors, i tenen aquesta cultura de respecte i educació. També perquè hi ha una gran vinculació amb la qüestió econòmica, hi ha tant en joc que la persona es transforma i es donen aquelles situacions de que el meu fill hauria de xutar la falta perquè ho fa millor, o després, a casa, li dius al teu fill que perquè aquell no t’ha passat la pilota, o perquè l’entrenador t’ha fet jugar només mitja part… aquests pares són tòxics i això no passa tant en altres esports”. Domènech té una idea al respecte: “S’hauria de saber quin percentatge dels jugadors federats guanyen alguna cosa per jugar; potser així acabaríem amb aquesta obsessió de molts pares perquè el meu fill sigui titular, per sobre de la seva felicitat”.
No és un fet inusual que els nens escoltin mentre juguen com els adults insulten a l’àrbitre, o que vegin com algun ha de demanar protecció a la policia per por a ser agredit. En alguna ocasió fins i tot poden haver vist agressions i baralles entre pares, com aquesta lamentable escena que es va produir fa un parell d’anys en un partit entre dos equips infantils a les Illes Balears.
A l’altra cara de la moneda hi poden haver progenitors que segueixen l’exemple Frank Martin, l’entrenador de bàsquet de la Universitat de Carolina del Sud que en una roda de premsa que es va fer viral va donar uns quants consells als que, com ell, són pares de nens que participen en competicions esportives.
Per tractar de minimitzar la ira contra els àrbitres, a la lliga de futbol escolar de Barcelona, que organitza el Consell de l’Esport Escolar de Barcelona (CEEB), ja fa molts anys que aquesta figura va ser substituïda pel tutor de joc, el qual representa que condueix el partit amb criteris pedagògics i que acaba exercint més d’educador que de jutge. Si bé, pita les faltes i els gols com els àrbitres convencionals i en realitat aplica el mateix reglament del futbol. Juntament amb aquesta mesura, s’han anat implementant d’altres, com el semàfor dels valors, a partir del qual els equips reben una puntuació per part dels àrbitres pel comportament que han tingut jugadors, tècnics i aficionats durant el partit. Al final de la competició no només rep un premi l’equip guanyador de la lliga, sinó també aquells que obtenen una major puntuació en aquest semàfor de valors.
Segons explicava Marc Llinàs, director dels programes d’esport escolar del CEEB, en una entrevista publicada al blog de la Fundació CET 10, “de 20.000 partits que se celebren cada any en el marc del CEEB el percentatge de semàfors vermells és d’un 0,4% aproximadament”, i malgrat ser tan baix el que fa un comitè ètic del Consell és adreçar-se a aquests agents que han obtingut un semàfor vermell “per tal de veure si és possible realitzar algun tipus de treball que reverteixi aquest tipus de conductes”.
Amb tot, aquestes mesures tan habitualment aplaudides també són objecte d’alguna crítica. A la revista Fair Play, una publicació científica sobre filosofia i ètica en l’esport que edita la Universitat Pompeu Fabra, el professor d’educació física i professor associat de la Facultat d’Educació de la UB Mauro Valenciano va publicar l’any 2016 un llarg article titulat “Rastros de desenfatizar la competición en el deporte infantil”, que se centrava molt especialment en la figura del tutor de joc, al qual emmarcava dins d’una tendència mundial a treure èmfasi al factor competiu de l’esport infantil. Per Valenciano, malgrat les bones intencions, el tutor de joc no compleix els seus objectius, ja que la seva aplicació del reglament és menys fiable, es fica en un terreny que és de l’entrenador (el d’ensenyar com és el joc), i en conseqüència, “ni de broma els nens podran créixer cap a l’autonomia, sinó en tot cas cap a la dependència”.
A la Federació Catalana de Futbol, on més es nota el problema de la violència i on els àrbitres segueixen sent àrbitres, també s’han fet diverses campanyes de sensibilització, adreçades molt directament al públic, és a dir, als pares. Joc net, Respecte, Prou violència al futbol, Zero insults a la grada, Zero insults a les xarxes, Gràcies pel vostre suport, Tots som un equip… són els eslògans de les diverses campanyes que ha anat difonent al llarg dels darrers anys, i que busquen fomentar l’esportivitat i rebaixar els episodis de mala educació. La seva valoració és positiva, ja que, segons han pogut constatar, entre les temporades 2012/13 i 2016/17 les sancions d’àrbitres als jugadors han baixat considerablement. En aquests cinc anys, afirma la federació, s’ha reduït un 23% el nombre de targetes grogues per partit i un 11% les vermelles, els incidents de públic han registrat una caiguda del 65% i les agressions a àrbitres del 25%.
Bons entrenadors però mals educadors?
“Hi ha una cosa molt important, que és cap a on dirigeixo les expectatives del menor quan fa esport –comenta Vicente Javaloyes–. Es repeteix molt que l’important és participar, però en realitat tothom vol guanyar. Al voltant d’aquesta falsa expectativa i mala gestió estem creant moltes possibles frustracions i fins i tot depressions”.
Els entrenadors són, després de pares i mestres, els adults (habitualment, força joves) que passen més temps cada setmana amb tota la canalla del futbol formatiu. I potser és als que fan més cas, perquè la recompensa de jugar més o menys temps en el partit del cap de setmana depèn de l’entrenador. Però estan formats per transmetre tot el catàleg valors positius que se li suposa a l’activitat? Ho preguntem a Jaume Ferri, avui coordinador de futbol base del Club Esportiu Vila Olímpica, i durant 13 anys vinculat a la Unió Deportiva Atlètica Gramenet com a entrenador a diverses categories. “És molt difícil trobar la figura d’entrenador-educador a futbol base –opina Ferri–. Malgrat tot el que es digui, el que prima per l’entrenador és guanyar cada cap de setmana. És veritat que es ven aquesta idea que s’ha d’educar als nanos, i que els clubs ho transmeten als seus entrenadors, però acaba passant que quan un equip perd tres partits les mateixes direccions dels clubs ja estan pensant a fer fora l’entrenador, i al final la competició es posa per davant de tot”.
“Tots hem vist entrenadors dient als seus jugadors que piquin als nens de l’altre equip, que si veuen que no arriben els donin un cop de peu… Això afortunadament cada cop es veu menys, però encara es veu”, comenta Salvador Rovira, per al qual en el futbol predomina molt la vessant competitiva, mentre que en altres esports, com el bàsquet o l’hoquei, “es veu més la vessant integradora, la de donar importància a fer grup i participar”. Amb tot, Rovira considera que avui dia els entrenadors de futbol estan també cada cop més formats: “Saben quins exercicis es poden fer i quins no a cada edat, o com s’ha de fer l’escalfament, el que gairebé mai fan és explicar als nens perquè estan fent un exercici o un altre, mentre que en l’educació física això ho hem d’explicar perquè els alumnes coneguin millor el seu cos”.
“Jo he vist equips de barri desconvocar els nens més fluixos per no haver-los de fer entrar a jugar. Doncs no, has de jugar amb la plantilla que tens, i si perds, perds”, considera Carles Domènech. En el cas de la Damm, “als entrenadors els intentem fer entendre que no els valorem únicament en funció dels resultats. També ens fixem en si fan bon futbol, o si l’ambient de l’equip i la relació amb els pares és bona, i això passa, per exemple, per no tenir cap jugador amb la sensació que no compta per res i per preservar el bon ambient; no volem tenir un entrenador que guanyi partits però sigui un maleducat”, afegeix.
Des dels clubs, escriu Jacinto Elá, es promou la competència entre companys per treure el millor de cada jugador, “i els que no aguanten el ritme es van quedant pel camí”. Aquesta competència interna també s’ha de saber administrar, sobretot a determinades edats, perquè, com sentencia el mateix Elá, “competir contra els teus mateixos companys és el contrari de la infantesa”.
