Un partit polític d’extrema dreta ve impulsant una campanya anomenada “pin parental” en la qual reclama als directors dels col·legis “solicitud de información previa y autorización expresa”, per poder desenvolupar continguts curriculars sobre “cualquier materia, charla, taller o actividad que afecte a cuestiones morales socialmente controvertidas o sobre la sexualidad…”. El temor d’aquests hereus de les essències de Don Pelayo és que el fill o la filla “puedan ser adoctrinados en la ideología de género”.
No dedicaré una sola línia a argumentar sobre l’enorme impregnació ideològica dels curricula escolars. Les anàlisi sobre els continguts en els llibres de text vénen mostrant que l’arquetip viril, la mirada eurocéntrica, els models socials consumistes, les economies desenvolupistes, insostenibles i antiecològiques, el clericalisme, o una interpretació restrictiva de la sexualitat, entre molts altres vectors ideològics motrius del patriarcat i el capitalisme, estan presents en els textos escolars. Presències sobre les quals el partit que lideren uns senyors que van a cavall ni s’ocupa ni es preocupa.
No obstant això, la inquietant proposta d’aquest partit conservador m’ha provocat el record d’un emblemàtic projecte curricular al Regne Unit durant els anys 60: l’Humanities Currículum Project. Precisament aquella proposta curricular que liderava Lawrence Stenhouse, en contra del que es proposa ara per l’extrema dreta, assumia que l’escola ha de prendre a les seves mans l’estudi, la discussió i l’anàlisi de les qüestions humanes controvertides. La idea central d’aquest projecte curricular era que els temes controvertits han de ser tractats en classe des del diàleg reflexiu i l’ús de documentació, fonts primàries i secundàries, que ens ajuden a comprendre la divergència, protegint els diferents punts de vista de l’alumnat.
El meu estudi de l’HCP i de l’obra de Stenhouse em va ajudar a preguntar-me sobre el sentit del coneixement seleccionat en el currículum, sobre les polítiques d’aquesta selecció, i sobre les possibilitats que obre o tanca en un sentit emancipatori. Sempre he qüestionat la parcel·lació curricular i una forma predissenyada i empaquetada del currículum que allunyava al subjecte aprenent –però també al subjecte docent– de la seva experiència particular, de les problemàtiques viscudes en el quotidià, i que feien més difícil l’anàlisi, la comprensió integral i la lectura crítica de l’experiència viscuda. La proposta de Stenhose, basada en centrar-nos en els assumptes humans que preocupen a cada moment, ajudava precisament al fet que sent preocupants i d’actualitat, ens pugueren dotar de competències per a la seva comprensió, democratitzant la institució escolar al conrear un coneixement crític que ens ajude a millorar la societat.
En el nostre context, l’Humanities Currículum Project va ser conegut a mitjans dels anys 80 durant les diferents polítiques de reforma curricular que es van intentar. Li acompanyava la idea que el professor havia de convertir-se en un investigador del currículum i problematitzador de la seva pròpia pràctica. A allò no se li va fer molt de cas i s’ha continuat hegemonitzant en el currículum la fragmentació disciplinar i el llibre de text. No obstant això, hi ha professores i professors que continuen impulsant el debat, el diàleg constructiu, facilitant que l’aula puga convertir-se en un laboratori de ciutadania democràtica. No ho tenien fàcil abans que arribaren aquests senyors a cavall. Però ara, amb aquestes ocurrències del “pin parental” hauran de generar noves estratègies per continuar treballant amb l’alumnat el pensament reflexiu i crític. Al cap i a la fi, entrenament en trobar alternatives a la burocràcia autoritària en tenim de sobra.
