Com denuncien intel·lectuals del Consejo Latinoamericano de Ciencias Sociales (CLACSO), PISA és un immens dispositiu de control que aspira a imposar una perspectiva educativa neoliberal, que ens allunya del reconeixement de l’educació com un dret i ens aproxima a la seva interpretació com una inversió pensada d’acord amb les exigències del mercat: “Competir amb èxit en l’àmbit del panorama internacional i obrir les portes a llocs de treball d’alta qualificació, la qual cosa representa una aposta pel creixement econòmic” (LOMCE, preàmbul).
Proporcionar mà d’obra adaptada a les exigències de la producció moderna s’ha convertit, de llarg, en la tasca primordial i la més important de les funcions atribuïdes a l’ensenyament, en aquest gir neoliberal. El paper públic de l’educació com a lloc d’aprenentatge per a la democràcia i per a la ciutadania democràtica s’ha passat a considerar com un malbaratament de la inversió pública i una pèrdua de temps. Com si els éssers humans es pensessin i definissin únicament com a treballadors i treballadores de la maquinària laboral.
D’aquesta forma s’està produint una autèntica mutació en la naturalesa i finalitats de l’educació. La problemàtica de la inserció laboral preval sobre l’aspiració a la integració social i política dels futurs ciutadans i ciutadanes, i s’ha convertit en la principal línia directriu de les reformes i les polítiques educatives i avaluadores inspirades per l’OCDE.
L’OCDE és un organisme internacional creat per “maximitzar el creixement econòmic” dels països que l’integren. És a aquesta institució, amb una clara orientació economicista, a la qual els nostres representants polítics han decidit encarregar el paper d’àrbitre global de les polítiques públiques d’educació i determinar el que els estudiants han de saber i les escoles ensenyar.
L’informe PISA, emanat de l’OCDE, està exclusivament centrat en canviar les escoles per “millorar la competitivitat econòmica”, oblidant que hi ha molts altres aspectes de l’educació: el desenvolupament artístic, la reflexió crítica, l’educació emocional, la participació cívica, la convivència, etc. Aquests aspectes, menys susceptibles o impossibles de ser mesurats, no es tenen en compte, reduint d’aquesta forma la visió col·lectiva al voltant del que és o hauria de ser l’educació.
En aquest sentit, expertes llatinoamericanes es pregunten si el que mesura PISA és la creativitat o l’adaptació al model neoliberal dels nostres joves: “Es pretén presentar l’estandardització sota les vestidures de l’objectivitat, quan la veritat és que en el fons encobreix la pretensió d’hegemonitzar, a través del seu mesurament, els valors d’una determinada societat”.
“El protagonisme de les proves PISA en els últims anys ha tingut un tremend efecte reduccionista i simplificador sobre el debat educatiu. Primer, en el que gairebé tothom coincideix, en el fet de reduir la complexitat de l’aprenentatge i l’educació a uns pocs indicadors quantitatius; segon, en el fet de concentrar tot el focus sobre l’acompliment en les tres disciplines clàssiques que mesura (via competències, sí, però disciplines al cap i a la fi) en detriment d’altres matèries; tercer, en el fet de reduir l’escolarització a l’ensenyament i l’aprenentatge acadèmics, ignorant la funció de cura que igualment competeix a la institució escolar” (Fernández Enguita, 2018, p. 150).
La veritat és que cada vegada més experts, com el catedràtic de sociologia de l’educació Julio Carabaña, demostren sòlidament que aquest programa d’avaluació estandarditzada no té cap valor per ajudar a millorar l’ensenyament a les aules i el funcionament de les escoles. Perquè les proves d’aquest examen mesuren capacitats molt generals que depenen de l’experiència acumulada en tota la vida de l’alumnat, des del seu naixement. Per la qual cosa, com fins i tot reconeix PISA en els seus textos, “si un país puntua més que un altre no es pot inferir que les seves escoles siguin més efectives, perquè l’aprenentatge comença abans de l’escola i té lloc en una diversitat de contextos institucionals i extraescolars”.
D’aquí que qüestioni la inadmissible pretensió d’aquest organisme econòmic per “portar les polítiques educatives en una direcció determinada”. No només perquè les capacitats que mesura PISA depenen poc o res de les escoles, sinó perquè ni tan sols depenen dels canvis pedagògics i polítics que PISA proposa. Per això cada vegada més experts consideren que PISA no sols és un fracàs, sinó un frau, perquè no serveix per complir el seu objectiu principal, que és ajudar a la millora de les escoles i els sistemes educatius.
Una de les anàlisis més detallades de la metodologia d’avaluació de PISA, recollida en el llibre PISA according to PISA, confirma que els rànquings “estan basats en tants punts febles que han de ser abandonats immediatament”, i adverteix que les anàlisis sobre com han de ser les bones escoles o les diferències entre els diferents sistemes educatius, “van molt més enllà del que permet una aproximació cauta a aquestes dades. Són en la seva majoria pura especulació”.
De fet, PISA no realitza un seguiment longitudinal de l’evolució dels estudiants (d’on es partia quan es va iniciar el procés educatiu o quines transformacions s’han aconseguit), compara el que no és comparable (no és el mateix un centre urbà que una àrea rural o marginal; no és el mateix educar joves en situació de risc que estudiants procedents de les elits culturals d’un país) i només mesura el que pot ser mesurat (res diu sobre la imaginació o la creativitat dels estudiants, la seva capacitat per fer bones preguntes, la seva inventiva, la seva capacitat crítica i de transformació justa del món). A més de la seva concepció homogeneïtzadora, sense tenir en compte el context socioeconòmic i cultural de cada país i regió, o els biaixos socioculturals dels ítems de les proves. Com si només existís un món, una única cultura i una única manera d’inserir-se en el món, segons aquest model.
Un problema crucial que comporta també és que està canviant les prioritats del professorat, que es veu obligat a centrar-se a buscar la manera d’obtenir resultats, dedicant el temps a preparar el que li demanen en les proves. El bon docent comença a ser el que genera bons resultats conforme PISA. Això augmenta encara més el ja alt nivell d’estrès a les escoles, amb una pressió constant pel rendiment. La qual cosa fa que aquest règim PISA suposi un risc real de transformar el desig d’aprendre en afany d’aprovar i té el perill de transformar l’alumnat amb dificultats en una molèstia per mantenir-se en el rànquing i l’atenció a la diversitat en un problema per centrar-se en l’obtenció de resultats.
Hem de reconsiderar aquest tipus de proves estandarditzades. No és admissible creure que unes puntuacions de les proves de PISA mostren la qualitat dels sistemes educatius, la capacitat del professorat, el desenvolupament dels estudiants i la millora de la societat. Hem de replantejar l’avaluació com un procés integral orientat a produir informació, contextualitzada social i culturalment, per millorar els processos d’ensenyament i aprenentatge. S’estan duent a terme un altre tipus d’avaluacions bastant més ben enfocades com, per posar un sol exemple, les proves UNESCO.
Com diu Pablo Gentili, hauríem de sortir de PISA, perquè “PISA simplifica el que és complex. PISA jerarquitza el que no té un ordre. PISA compara l’incomparable. PISA silencia el que la realitat amplifica. PISA distreu del que mereix atenció. PISA consagra el que és banal i trivialitza el que hauria de ser fonamental”. I això només exigeix voluntat política per fer-ho.
