És evident que una tasca d’aquesta envergadura no la fa una persona sola. Si he fet alguna tasca útil ha estat gràcies al treball conjunt i en col·laboració amb moltes persones, gitanes i no gitanes; mestres i professorat, educadores i educadors socials, les persones que es dediquen a la mediació escolar i un llarg etcètera.
Durant els 40 anys que he treballat com docent he trobat moltes persones disposades a la tasca de millorar les condicions de vida del poble gitano. Al camp de la Bota, a La Mina, quan dirigia el Programa d’Educació Compensatòria, al barri badaloní de Sant Roc, al Vallès, a Lleida, a Girona (barri font de la Pólvora)… Una tasca que tenia lloc, entre altres espais, a l’escola tot ajudant-los a aprendre per possibilitar que tinguessin un futur adequat a les seves necessitats individuals i col·lectives. I que no oblidava l’entorn on vivien i es movien les famílies.
Mestres i treballadores familiars, educadors… participaven i col·laboraven amb la tasca del Programa, en la tasca de facilitar i animar a viure en pla d’igualtat en tots els camps. Les escoles d’Acció Especial (no confondre-les amb les d’educació especial) van fer una tasca positiva coordinant-se amb entitats juvenils, de benestar social, de justícia, amb els ajuntaments…
Estic satisfet amb el premi perquè és un record i homenatge a la Carme Garriga, una persona que va dedicar la seva vida, des del treball social com educadora i com professora i investigadora, a lluitar per millorar les condicions de barris en situació precària on vivien i viuen una part significativa de famílies gitanes. El guardó és un reconeixement a totes les persones que hem compartit els anhels de justícia a l’escola, el compromís contra les desigualtats i a favor de l’escola inclusiva de debò.
És important la tasca de l’AGIPCAT (Agrupació d’Entitats Gitanes dels Països Catalans) en promocionar i recordar a qui ha treballat durant anys. L’oncle Manel, que dóna el nom a un altre guardó que es va atorgar, va ser un exemple de com treballar junts gitanos i no gitanos; va ser una persona de concòrdia i de sumar, no restava mai. Tota tasca per millorar la realitat, per transformar la societat en la qual vivim, passa per superar els prejudicis històrics entre paios i gitanos. La història ens ha marcat: anys (segles) de persecucions suportades pel poble gitano no s’esborren fàcilment. Persones (paies i gitanes) com l’oncle Manel ajuden a viure una relació autènticament intercultural, no només de coexistència pacífica.
Molt honorat de tenir el meu nom al costat d’aquestes persones tan valuoses.
La Carme Garriga ens va ajudar amb els seus coneixements i el seu tarannà als membres del Programa de Compensatòria els anys que jo el dirigia. La seva intervenció va ser molt important per a mi, vaig aprendre molt al seu costat i vam establir amb ella i amb el seu marit, Salvador Carrasco, una gran amistat plena de complicitats en la tasca que dúiem a terme, i que ha perdurat amb el Salvador fins avui.
Vull recordar també de manera explícita a persones que conec i aprecio. Teresa san Roman, antropòloga especialitzada en el coneixement dels gitanos, autora d’una llarga llista d’estudis, companya i amiga de Carme Garriga. A l’associació Pere Closa, iniciada per l’amic Domingo Jiménez, professor de secundària, que també va rebre un reconeixement a la seva tasca a favor de facilitar que els infants i joves gitanos puguin estudiar. Als companys i companyes d’Ensenyants amb Gitanos que des de 1981 han treballat amb els gitanos per millorar el seu ensenyament; començant per denunciar l’existència de les segregadores aules pont exclusives per a nens i nenes de famílies gitanes.
Molt honorat, també, pel fet que el guardó l’atorgui una associació gitana. Una manera de recordar i explicitar les actituds de tants gitanos i gitanes interessats en el fet escolar per als seus fills i filles, per als seus nens i nenes. Gràcies als esforços de moltes persones, avui el poble gitano és present a les aules universitàries; la qual cosa vol dir que hi ha gitanos a totes les professions on abans eren absents: són presents a l’ensenyament, a la medicina, a la política, al treball social…
Ara bé, aquests èxits innegables no ens poden fer oblidar altres aspectes de la realitat que viuen. Avui es troben acollits a totes les escoles i instituts? Es té en compte la seva cultura com intentem tenir en compte la diversitat cultural present als centres escolars del país?
Una part important del poble gitano viu en condicions socioeconòmiques precàries, forma part del gairebé 30% de famílies catalanes que viuen prop de la pobresa. Encara perceben un recel vers l’escola paia perquè històricament els ha menystingut i els ha dificultat l’accés a un ensenyament en pla d’igualtat: aules pont, escoles especials, aules de compensatòria… Suporten actituds i fets clarament racistes, dificultats de trobar feina, d’aconseguir un habitatge digne, recels a la seva identitat i als seus costums…
Estic convençut, però, que la tasca col·lectiva protagonitzada per persones interessades en l’ensenyament, per persones que atenen de manera equitativa tothom, siguin gitanos, paios, autòctons o nouvinguts, aconseguirà invertir les tendències segregadores presents a tota Europa.
Les associacions gitanes, les famílies gitanes implicades com les paies en l’ensenyament dels seus fills i filles, aconseguiran que els gitanos es trobin al costat de persones de tots els colors, llengües i cultures en pla d’igualtat. Aconseguiran que les diferències existents, molt importants per una autèntica convivència, no siguin una excusa per a desigualtats de cap classe.
