Durant la Cavalcada de les Magues Republicanes a la ciutat de València, una tradició que s’arrela en 1937 i provoca la trobada festiva de gran part d’associacions culturals i moviments socials del País Valencià, un grup de l’extrema dreta insultava i proferia crits contra les cridades al diàleg i el reconeixement de les múltiples diferències amb les quals hem de conviure dia a dia. Era espantosament trist veure i sentir que, mentre Al Tall cantava l’emblemàtica cançó Tio Canya, aquest grup feia sonar el brunzit permanent d’una desagradable vuvucela, un instrument molest fins i tot en els estadis de futbol. Com igualment trist i espantós era observar que mentre s’intentaven construir moixerangues, unes danses i torres humanes tradicionals que finalitzen encapçalades per un nen o una nena de 4 o 5 anys, el citat grup que es feia ombra amb les banderes d’Espanya, emetia crits i insults cap als nens.
Porte la notícia a col·lació per a corregir afectuosament a l’esforçat company Baldoví, que enviava a la dreta a l’escola. Jo crec que l’educació està i ha d’estar també al carrer. Hi ha molts exemples de pedagogies populars que mostren amb la seva presència al carrer que la ciutat pot ser una altra cosa; i que els ciutadans i ciutadanes que l’habitem som subjectes empoderats i lliures que mostrem la nostra capacitat pública per a construir i compartir cultura. La mateixa Cavalcada és una mostra que en molts barris de la ciutat hi ha societats musicals, artístiques, culturals, esportives, que donen al barri vitalitat i coratge per a enfrontar-se a aquest projecte neoliberal que consisteix a separar-nos, individualitzar-nos, colonitzant el nostre temps i formes de relació. I ixen al carrer precisament per a educar, és a dir, per a ajudar-nos a pensar junts sobre la nostra història, la nostra tradició, la nostra memòria i el nostre futur.
Durant la dictadura franquista es desenvoluparen en diferents llocs de l’Estat espanyol experiències d’educació popular. Des d’algunes associacions veïnals es proposaven pràctiques educatives basades en l’oposició i resistència als processos amb els quals es gestava la dominació en els diferents espais de socialització, recuperant des dels barris el sentit gramscià de contrahegemonia. Els veïns i veïnes, dones i homes que des d’aquells moviments socials impulsaven projectes d’educació popular, sabien que allò per si mateix no derrotava la dictadura ni canviava el món, però també sabien que sense aquesta educació emancipadora, crítica, constructiva, el món no anava a canviar.
Per això, encara que em sembla bé que Baldoví envie a la dreta a l’escola –una escola que hauria de tenir més temps curricular per a aquesta educació ciutadana, crítica i empoderadora, i menys per a la fragmentació i la desconnexió de la vida–, crec que és important reconèixer l’esforç educatiu dels moviments socials per a fer visible als carrers de la ciutat altres maneres d’entendre la cultura.
Saben vostès com va informar la televisió de la notícia de la Cavalcada? Doncs ni una paraula sobre els divertits però al temps crítics discursos de les Magues, res tampoc sobre les diferents manifestacions culturals que es van succeir. Només uns segons per a contar que un grupuscle de la dreta es va manifestar en contra de la cavalcada republicana. Una altra oportunitat perduda per a fer de l’esdeveniment pedagogia popular.
