En Sam escoltant amb els ulls tan oberts que tens por que li caiguin a terra, les orelles sense gota de cera, una concentració absoluta, sobretot quan el narrador-protagonista és el seu avi. Molts de nosaltres, com a pares, com a mestres –i ara en el meu cas com a avi–, hem experimentat aquesta comunió que lliga l’oïdor i el narrador amb un corda invisible però indestructible. Un lligam fet de paraules que perdura més enllà del silenci, més enllà del temps, que es fon amb tu, sobretot quan el narrador explica una història viscuda protagonitzada per ell mateix o per qui escolta. Paul Auster té un text preciós parlant d’aquest tema.
Les històries bèl·liques del nen fan niu dins seu, creixen amb ell i arriba un moment que l’home Sam Mendes decideix convertir-les en una extraordinària pel·lícula. A més del guió cal afegir tot el que aquest director ha après d’altres pel·lícules. Si aneu a veure 1917, per poc aficionats que sigueu del cinema bèl·lic, pensareu en Coppola, en Malick, en Kubrick, en Higgins… recordareu Gal·lípoli i els seus dos protagonistes corrent com a bojos per fer arribar un correu a la línia que marquen les trinxeres per evitar una matança –anava a dir inútil, però totes ho son–. Pensareu amb Douglas avançant amb pas segur per les tombes-trinxeres amb el xiulet a la mà que quan se’l posi entre els llavis i bufi moriran centenars de persones o al final d’aquesta mateixa pel·lícula, de Senderos de gloria, quan la presonera surt a cantar i els ulls dels soldats s’estoven, perquè encara hi ha restes de la humanitat que anem perdent. Pensareu en l’embelliment del terror, de la destrucció, de com la llum de les explosions poden recordar-nos la bellesa dels focs de la Mercè sense fer-nos oblidar l’horror.
Pensareu en tot això i encara en moltes més coses, perquè totes les obres humanes, s’expressin com s’expressin, estan relacionades. Homer treu el nas en aquesta narració, com el treu Stendhal o Tolstoi o Remarke o les pintures de Goya, l’expressió d’aquell déu que devora els seus fills. I també tindreu els moments de tendresa, la trobada amb una criatura al fons d’un forat per protegir-lo dels mals del món. Les criatures ja les tenen, aquestes coses, ens recorden de quina matèria estem fets tot i que ben sovint ho oblidem.
Tota la pel·lícula està rodada en un pla seqüència que aconsegueix –aquesta és la finalitat de la tria formal– que avancem amb el parell de caporals, que siguem ells sense deixar de ser nosaltres, que acompanyem aquests dos joves que haurien d’estar ballant i petonejant-se amb les seves parelles però que ara tenen la missió d’arribar al front per impedir que els soldats surtin de les trinxeres convençuts d’una victòria definitiva quan només és una trampa.
Per viure necessitem menjar i beure, respirar, riure i plorar, abraçar-nos i consolar-nos, estimar i que ens estimin, ensenyar i aprendre, equivocar-nos i rectificar, tenir cura dels altres, necessitem la compassió que reclamen alguns poetes… i necessitem la força dels relats, dels grans relats. Aquesta pel·lícula és això, un esplèndid relat, un viatge que comença com acaba, amb un home en repòs, però l’home del final ja no és el mateix que va iniciar la història, de la mateixa manera que Ulisses no és el mateix quan arriba a Ítaca.
