De tant en tant en Xavi i jo conversàvem sobre dues qüestions. La primera era sobre els fills. Jo en tinc tres. Ell també, però més petits, perquè jo estreno els setanta i ell és del 1971. Parlàvem d’educació. Un tema que ell coneixia prou bé perquè, a més, la seva dona, la Mònica, és mestra. I té altres membres de la família que també en son. L’altre tema de conversa era l’esforç que feia per fer-me entendre què repunyetes li passava al meu cotxe. Maldava per comprengués el problema i jo, que soc persona educada, me l’escoltava amb un somriure però ben convençut que quan hi ha un gran mestre i un deixeble que no té interès el resultat és clar.
Fa uns anys li van diagnosticar un càncer. I en Xavi va decidir assumir que portava un polissó –així l’anomenava– dins del seu cos i que calia lluitar per a ell i per als seus. I va lluitar fins l’últim dia contra aquest polissó. Va mirar la mort cara a cara. Però no en va tenir prou amb aquest combat personal. Va saber que es destinaven molts pocs recursos per a la investigació del càncer infantil i va decidir iniciar un projecte que es diu “de l’hospital a la catedral”.
Anar de la Vall d’Hebron a Santiago de Compostela en bicicleta. En Xavi, ja us ho podeu imaginar, era un gran esportista. I de l’Espanyol. Va organitzar dotzenes d’activitats ajudat per un grup d’amics i d’amigues, de pares i mares de les escoles dels seus fills, de clients del seu taller, de gent anònima d’aquest barri tan meravellós que es diu Gràcia… per recollir diners per a la investigació.
I va publicar un llibre explicant la seva experiència d’home fràgil que s’enfronta a la mort i on reuneix els escrits per publicava en un bloc sobre el projecte perquè ell sabia que –i són paraules seves– “tot el que hem fet o construït queda en aquest món. La realitat és esperançadora i al mateix temps aclaparadora, per això no hi ha un llegat millor que deixar un món més solidari. Cadascú en les seves possibilitats”.
En resum: un home bo. Generós i bo. Valent i bo. Que sempre et rebia amb un somriure i bo. Hi podeu posar qualsevol adjectiu, però sempre apareix que era una bona persona.
El dia 17 va morir. Però la mort no té l’última paraula, perquè hi ha coses que queden aquí, amb nosaltres, que formaran part de la nostra carn i de la nostra pell i de les nostres llàgrimes, del nostre desig i del nostre somni i del nostre dia a dia. I haurem d’aprendre a passar per davant del seu taller amb tristesa, però un dia el veurem somrient a la porta, com sempre rebia els seus clients. Com sempre m’havia rebut.
Però ara vull parlar de l’escola Turó del Cargol. L’escola on van els seus dos fills petits, l’Èric i en Biel. En Pau, el gran, fa secundària. La classe del seu fill mitjà va venir al funeral. Van estar tota l’estona al costat del seu company, com ho estaven els adolescents amb el fill gran. I van sortir a llegir un text preciós, commovedor, ple de significat i, sobretot, de sentit.
I jo sé que darrera d’aquelles paraules hi ha una escola que creu que el currículum és la vida i que la mort forma part de la vida, que ens morim perquè estem vius, com afirmava Montaigne, i que per tant calia entomar la mort d’un pare de l’escola. Segur que a les aules van deixar espais perquè els nens i les nenes expressessin els seus sentiments, les seves pors. Temps i espai perquè ploressin, perquè poguessin manifestar que estaven tristos. Espais per la tendresa i la carícia. Per acompanyar qui inicia un dol, una pèrdua que és un esdeveniment.
Tenim grans mestres, al nostre país, mestres que saben que han de fer seves totes les necessitats dels seus i de les seves alumnes, que han de fer mans i mànigues per ajudar-los a que entenguin que el sentit de la vida està, sobretot, en la capacitat d’estar al costat dels que pateixen. Mestres i famílies del Turó del Cargol heu fet el que us tocava fer. No heu fugit d’estudi, sabeu que l’escola és un espai per parlar del món, de veure, com canta el poeta, el bo que és tot. I la vida i la mort.
Gràcies. Com a ciutadà i com a mestre us dono les gràcies.
