Llicenciat en Filologia Catalana, Cristian Olivé és professor de Llengua i Literatura de secundària a l’Escola Joan Pelegrí, del barri de Sants de Barcelona. Les activitats innovadores i creatives que duu a terme a les seves classes han generat, en els darrers mesos, un gran ressò i admiració a les xarxes. Olivé proposa als seus alumnes des de fer una anàlisi literària de les cançons de La Rosalia fins a idear una sèrie de Netflix a classe o crear un compte d’Instagram per a la protagonista d’una de les lectures obligatòries del trimestre. D’on treu aquestes idees? Ell afirma que s’inspira en els seus mateixos alumnes, escoltant-los i preguntant-los quin Youtuber els agrada, a quins jocs del mòbil juguen o quines sèries miren.
Olivé defensa una metodologia basada a centrar el procés d’aprenentatge en l’alumne, apropant els coneixements que ensenya com a docent a la realitat dels adolescents. Acaba de publicar el llibre Profes rebels -editat en castellà per Grijalbo i en català per Rosa dels Vents-, en el qual reivindica la necessitat d’introduir canvis en el sistema educatiu actual perquè l’aprenentatge sigui més vivencial.
Què significa per tu ser un ‘profe rebel’?
Per mi és una cosa tan normal com situar l’alumne al centre del seu propi aprenentatge. Això implica que, com a docent, a vegades has de seleccionar alguns apartats de la programació i alguns que s’han de deixar banda per poder potenciar d’altres que no hi són però hi haurien de ser. Aquests són, per exemple, el creixement personal, el pensament crític, la reflexió sobre el seu entorn i sobre les relacions personals…Per mi, més que una actitud rebel és tracta d’una convicció rebel, perquè no està contemplada. Crec que molts professors ho intentem fer així, encara que moltes vegades deixem una mica de banda el que ens tocaria.
Al llibre expliques que quan vas començar a treballar de professor feies unes classes magistrals més aviat convencionals. En quin moment canvies la teva manera de fer?
Vaig començar a fer el canvi a partir del moment que em vaig assabentar que quan no només projectava els meus coneixements, sinó que donava un espai perquè ells també poguessin reflexionar i poguessin dir la seva, tot funcionava molt millor. A més, fer que el seu món també estigués present a l’aula ho feia tot molt més natural. Era més autèntic, perquè allò que estàvem aprenent a classe tenia una correspondència amb la seva realitat. Vaig anar introduint aquests canvis poc a poc, de manera molt progressiva.
Creus que s’ha de trencar amb l’escola del passat?
Jo crec que més que trencar amb l’escola del passat és aprendre d’ella, tenir-la molt en compte, imitar els seus èxits, que són molts, i intentar revertir allò en el que ha fallat. Jo crec que un dels errors que ha comès l’escola més tradicional és el de generar persones que no es plantegen gaires coses, que no estan acostumades a pensar. Jo convido a pensar, a tenir alguna cosa més a dir. L’escola del passat es basava més en un aprenentatge memorístic i, en canvi, jo crec que el procés d’aprenentatge ha de ser més vivencial, els joves han d’aprendre per plaer.
A més, si no hi ha una emoció al darrere tot es perd, ho aprens per un dia i després te n’oblides. El que recordes és allò que t’ha servit per a alguna cosa i que t’ha marcat. Bona part de l’escola tradicional no ho ha tingut present això, perquè ens hem obsessionat en què aprenguin molt i, en canvi, no ens hem obsessionat en què aprenguin bé, en què aprenguin a pensar. Penso que aquest ha de ser el paper de l’escola i dels docents.
Creus que cal més educació emocional a les aules?
Sí, jo crec que la metodologia actual ha de potenciar tot el món interior i emocional de l’alumne, que no té cabuda actualment. I crec que no s’ha de reservar en espais de tallers ni tutories sinó que les matèries haurien d’estar enfocades a treballar això en tot moment, a cada hora. També com a professors potser hauríem de rebre una formació especial en aquest sentit per donar respostes al dia a dia. La part emocional és molt important i jo crec que les alumnes han d’aprendre a expressar-se. En bona part dels conflictes als quals hauran de fer front en el futur el més important és saber-te entendre i valorar i saber expressar allò que portes a dins. I crec que l’escola ha de ser aquest espai per poder-ho fer.
T’apropes a la realitat dels adolescents i generes un clima de confiança amb ells. No et fa por arribar a perdre una mica la posició «d’autoritat»?
No l’he perduda mai, de fet crec que es reforça, perquè en ser una relació de confiança -que no de colegueo eh- ens estem escoltant mútuament, tenim en compte la nostra opinió i, per tant, sabem que ens podem dir moltes coses, sempre des del respecte. Jo l’autoritat me la guanyo amb confiança i no des de l’autoritarisme, no amb cop de força. Perquè la força i la por el que fan és aturar, impedeixen seguir aprenent. Jo vull que a la meva classe cadascú pugui opinar i preguntar i que hi hagi un clima de treball agradable.
Al llibre parles de potenciar les capacitats dels alumnes perquè vegin quins talents tenen. Això els pot encaminar cap al seu futur?
Jo crec que sí. Un altre dels errors que té el nostre sistema és que els alumnes acaben l’ESO o el Batxillerat i no saben qui són, com són ni què volen ser. No ho saben perquè no hi hagut un espai per preguntar-los-hi. El que intento és que les activitats que plantejo tinguin darrere una càrrega reflexiva i d’autoconeixement, que per mi és essencial. Una activitat em funciona quan jo sé que a aquell alumne li ha servit per descobrir que tenia un talent o un potencial que no coneixia, perquè no s’ho havia plantejat mai. Com que jo vinc de la branca de les humanitats, m’encanta descobrir, per exemple, futurs periodistes o educador socials. Quan això passa, crec que aquella activitat ha estat un èxit, perquè els ha servit d’alguna cosa com a persones.
Improvises i canvies les activitats en funció del grup i de les seves necessitats.
Sí, de fet, jo soc molt crític amb les programacions tancades, amb aquesta burocràcia que ens ofega, perquè no dona marge a introduir petits canvis segons les necessitats de cada grup i, fins i tot, de cada alumne. Per tant, una activitat pot funcionar molt bé en una classe però potser en una altra no, perquè hi ha uns interessos i unes inquietuds diferents, les quals he d’integrar en l’activitat o programació. Quan des de principi de curs ens obliguen a una temporització tancada i rígida, no hi ha espai per aquesta improvisació tan necessària.
La millor activitat és aquella que jo presento a classe i s’acaba fent encara més gran gràcies intervencions i suggeriments que em donen els meus alumnes. De fet, a mi m’encanta quan tinc la sensació d’haver après d’ells, perquè tenien alguna cosa a dir. Crec que és molt honest per part dels docents donar-los un espai per demostrar que d’adult també pot aprendre d’ells. L’aprenentatge del segle XXI hauria de ser en paral·lel, no només unidireccional.
Parlem dels exàmens. Dius que no et semblen una bona manera d’avaluar els alumnes.
No m’agraden, perquè crec que deixen fora tot allò que és important, que és el creixement personal, la creativitat, el treball cooperatiu i interpersonal. Un examen tampoc té en compte les possibles metes de cada alumne. Amb un treball en el qual jo valoro més el procés que el resultat ho puc veure tot això, si només tinc en compte un examen que ho redueix tot a una xifra numèrica això es perd. Tot i això, formem part d’un sistema que té exàmens, i els meus alumnes s’hauran d’examinar quan es vulguin treure el carnet de conduir, quan facin la selectivitat o quan vulguin aprovar unes oposicions. Aleshores, el que faig és fer una mena de prova d’assaig, perquè perdin la por i aquest neguit de tenir una nota. Però el percentatge que obtinc dels exàmens és molt reduït i els meus alumnes ho saben. Per mi l’important és el procés i l’evolució que fan.
D’alguna manera, proposes capgirar tot el sistema educatiu.
Quan els meus alumnes em pregunten insistentment per la nota és perquè els hem acostumat a això, perquè ells també formen part d’un sistema educatiu que no els té en compte com a persones, sinó com a estadística. Sovint es culpabilitza l’alumne del seu resultat quan no es té en compte que bona part dels mals resultats tenen a veure amb l’estat del sistema educatiu o a altres factors, com la situació socioeconòmica familiar. Crec que cal un canvi, i crec que cal fer-lo sempre des de les aules. L’escola ha d’avançar al mateix ritme que la societat, no al que marquin les institucions. Estem educant en aules del segle XIX i tècniques del segle XX a alumnes del segle XXI. A més, les ràtios que tenim a les aules fan molt complicat tenir una atenció personalitzada de cada alumne.
Normalment els mòbils estan prohibits a les aules. Tu, en canvi, els fas servir com un recurs educatiu més. Els consideres un aliat?
Per mi són un aliat per moltes raons. Primer de tot, perquè és el seu dia a dia i, per tant, per ells és emocionant i sorprenent que puguin aprendre amb això. A més, perquè no els estic jutjant com a adult, que és molt habitual, i els estic demostrant que allò que aprenem té una aplicació en la realitat. També intento fer-los reflexionar al voltant de les xarxes socials. Una de les grans preocupacions que tinc últimament són els grups de WhatsApp que hi ha en els alumnes de secundària i quin ús se’n fa. A vegades, es produeixen casos d’assetjament o es generen malentesos que acaben en un conflicte molt greu. Cal parlar-ne a classe, cal parlar d’aquelles converses a classe, comentar-les i treballar quines relacions socials s’estan establint.
No podem deixar de banda els problemes que s’originen en el món digital. S’han de treballar a classe i s’ha de fer manera viva i autèntica, amb el mòbil a la mà. No dic que s’hagi d’utilitzar sempre, però crec que per poder parlar del mòbil l’hem de tenir davant i hem d’analitzar el que estem fent. Soc un gran defensor dels mòbils a les aules, però això no vol dir que en les meves classes sempre hi siguin. Hi són quan hi ha de ser, perquè, a més, tenen un potencial educatiu que crec que seria un error deixar de banda.
Com es pot fer que els joves llegeixin més?
Com a profe de llengua, la lectura és la meva gran obsessió. La meva manera de treballar la literatura és demostrant-los que la lectura és una experiència, per tant, el treball que els hi demano és sempre vivencial. Intento evitar l’estudi filològic, que el que fa és allunyar el plaer de llegir més que no pas al contrari. Per exemple, una de les activitats que els vaig plantejar és que creessin un compte d’Instagram sobre la lectura del trimestre, en el qual havien d’explicar amb diferents publicacions que és el que fa el protagonista, per quins llocs passa…En una altra ocasió els vaig demanar que creessin una sèrie de Netflix amb algun fragment de la novel·la. Ells n’eren els protagonistes i es gravaven representant-la.
Jo crec que tot això és més autèntic perquè fa que el que estan llegint es converteixi en real. Els docents els hem de despertar la curiositat respecte a les obres clàssiques, però ells també han de poder triar quina lectura volen llegir, i acostar aquella lectura al seu món. Els alumnes han de llegir novel·les que donin resposta a les seves inquietuds, amb personatges actuals.
