Encara no hem arribat al migdia i estic esgotat. Tinc 70 anys i els anys es noten. La meva dona ho porta amb molta més dignitat que jo, tot sigui dit. La casa està devastada, com si hi hagués hagut una concentració de joves esbojarrats un dissabte al vespre. Una mena de Via Laietana, però sense contenidors cremant. Joguines per tot arreu fent companyia amb nombroses caixes amb tota mena de ninots, ninotets i ninotassos. Colors escampats i una caseta de cartró que se’ns va acudir muntar al bell mig del menjador que ells, de tant en tant, pinten i decoren mentre nosaltres vigilem que no ens decorin les parets acabades de pintar, perquè tenim pots i potets de coloraines perquè ens ha donat per pintar.
Sovintegen els debats i les discussions per cadiretes, peluixos, trossos de paper… i sempre n’hi ha un que plora i un altre que té gana.
Se’ns acut anar a comprar tots cinc junts. Des de l’inici de la decisió a la seva concreció han passat tres quarts d’hora perquè hem de trobar les sabates, els mitjons que estan escampats i costa aparellar-los, ara una que vol aquell ninot i justament és el que vol l’altra mentre el tercer els vol tots dos. Amb cotxet? No, és a prop i hi anirem caminant. Un camí del Calvari, amb nombroses parades, ara per pujar al banc, ara per saltar un pedrís, ara per mirar una grua que fa un forat, ara un gos que borda, ara un gat… i cada pas és una aventura, un estira i arronsa. Però acabem arribant a la carnisseria i comprant i, és clar, tots volen carregar la compra i una senyora ens diu que quines tres criatures tan boniques i jo li dic que totes ho són, de boniques, i ella que encara no és àvia, que en té moltes ganes i jo responc que si les vols una estoneta per fer pràctiques i ella riu però no em diu que sí, és una dona intel·ligent.
Aleshores descobrim que una d’elles porta unes claus i, és clar, més val que no les perdem, però intentar recuperar unes claus, com el comandament de la tele, és més complicat que decidir com ha de ser una taula de polítics. I a mi em vénen ganes de fotre un mecanguncony, però no puc perquè mai ens veuen perdent els papers i si, a més, recorden que tenen pare i mare sabrem el que és bo i em mossego la llengua i miro l’àvia de reüll i ella ja sap com ho ha de negociar.
I arribem a casa i trenquem una norma gairebé sagrada. Res de dibuixos. Però una estoneta no els pot fer mal, a més, jo me’ls miraré amb ells, que és el que recomanen els experts. Quins posem? I una té por del Koki, l’altra vol l’ovella Shaun i el tercer s’estima més un dvd que no trobem i ja tenim la guerra reiniciada. I dinem, bé, per ser sincers dinen amb l’àvia i una de les meves filles que ja ha arribat mentre jo escric aquest article d’urgència. I com que ara dinen ells sols… es diu autonomia en el menjar, que en el fons i en la forma vol dir que quan acabin haurem de fregar mig menjador, perquè si s’ha inventat un objecte tan adequat per menjar sopa ens preguntem per què redimonis serveixen els dits i els dits poden servir per agafar totes les lletretes de la sopa, una a una i tocant-les com si mengéssim segons Montessori.
I estem contents, la dona i jo, som feliços i ara potser encara ho serem més perquè arribaran els altres dos, els grans de la colla. El preadolescent entrarà a casa com una exhalació, farà una mena de soroll que equival a una salutació afectuosa i desapareixerà a alguna habitació de la casa per trobar-se amb ell mateix i tafanejar el mòbil, que fa tres minuts que no ho deu haver fet i el segon voldrà que vegi els últims cromos d’una horrorosa col·lecció de futbolistes, tots homes, de més de cinc-cents exemplars i m’acabarà proposant anar al mercat de Sant Antoni a canviar els repetits i a comprar-ne alguns de nous.
I ens reunirem després tots per dinar i amb sort els petits dormiran una estoneta i la felicitat serà absoluta. O gairebé.
I ara arriba la part reivindicativa adreçada a totes les administracions, l’europea, l’espanyola, la catalana i la municipal: si la gent del 0-6 us demana quatre mestres per grup vol dir que n’heu de donar 5, pel cap baix, perquè tenen unes ràtios que impressionen i jo, amb tres, estic per anar a una clínica de repòs. I ja sé que exagero, però no us penseu que massa.
Visca els avis i les àvies i visca la gent del 0-6 que cada dia treballen amb aquestes criatures tan actives, tan entusiastes i tan…
Tant de tot i més.
