Més gent amb les mans esteses i planes com si demanessin almoina a la sortida d’una catedral, com aquelles cadires de les universitats per poder prendre apunts. Gent que parla sola, algunes d’aquestes persones belluguen el braç que els queda lliure, perquè una de les mans aguanta un mòbil. Entres al metro i veus els viatgers amb les mirades clavades a la pantalleta i teclegen amb un parell de dits, els mateixos dits que Déu allarga per tocar Adam.
Si abans era la mà qui bellugava dolçament el bressol de la vida ara amb un dit en tenim prou per situar-nos en el món. T’asseus al seu costat i et vénen ganes de mirar-los el perfil i fer ganyotes. Segur que no se n’adonaran. De tant en tant, t’arriba la música del que seu tres llocs més a la dreta. I molt de tant en tant algú trenca aquesta rua i llegeix un llibre. O un diari de paper, que encara se’n poden trobar als quioscs.
I què mirem en aquestes pantalletes? Mirem i juguem, res a dir. Escoltem música, ja ho he dit i res a dir tampoc. Mirem fotografies, dotzenes de fotografies gairebé totes iguals quan abans només em feiem una. O dues. Tres era ja un nombre excessiu, un vici. O es llegeixen missatges, uns missatges que no diríem de viva veu. Estic al metro, escriu una, ja arribo, diu una altra.
Ningú escriu demà m’afaitaràs o la vida són dos dies i millor aprofitar-los mirant la gent directament als ulls. O als peus, els peus diuen molt de les persones amb permís de Raimon. Els turistes fotografien monuments o bellíssims paisatges i després miren la fotografia mentre el monument i el magnífic paisatge continua reposant del pes de les mirades directes amb una indiferència que fa mal. I les criatures fan tota mena de criaturades que els pares no veuen, però que filmen i les contemplen després i troben en diferit meravellosa i simpatiquíssima la seva fillada. Malament quan un pare o una mare no troba meravellós o simpatiquíssim el seu fill en directe, sobretot quan arriba a l’adolescència.
Hi ha qui llegeix algun llibre, ja ho he dit. Però a mi em passa que no sé llegir llibres en el mòbil. Necessito el tacte del paper, poder passar pàgines. Ja sé que soc gran, una persona jove em dirà que estic carregat de romanços i deurà tenir raó. M’he llegit els grans relats i no podria llegir-los tenint els ulls clavats en una pantalleta de la mida de la mà. Em pregunto: com es pot llegir el llibre de l’Èxode o Tolstoi en una pantalleta? Com llegir Shakespeare o el Quixot? I Dostoievski? Kafka? El quartet d’Alexandria? Les biografies de Zweig? Flaubert, potser Stendhal o la nostra i universal Rodoreda o Calders o la Yourcenar o Canetti? O la Virginia, la Woolf? Musil, és possible llegir Musil en un mòbil? En una pantalleta em veig capaç de llegir: arribaré més tard i ja vindré sopat, però no puc enfrontar-me als meandres de la prosa de Proust. O de Dickens. Ja sé que és una incapacitat, però no sé si les noves màquines per llegir modifiquen la manera de llegir, d’interpretar. De donar sentit.
I no sé fer-ho perquè si en les belles arts no podem separar forma i contingut tampoc podem separar el contingut del continent. El sentit d’una lectura no es pot aïllar del format amb què ens arriba. Ja sé que estic compartint un dels meus límits, segurament derivat de l’edat que arrossego, i l’arrossego perquè cames i peus em fa un mal de no dir, sobretot quan vivim dies humits on tot és humit menys els somnis.
I ara em surt l’ànima d’aprenent de mestre: com puc mostrar la passió per la lectura i pel llibre, les dues coses ben lligades, la passió per les grans obres, per Homer o per Dant, per Kavafis o per Joan de la Creu o per Vinyoli, Marc, Andrés Estellés, Cernuda, Basani o pel Càntic dels Càntics, grans obres que fins ara han necessitat el llibre, aquest suport encara insuperable que si me’l deixo abandonat en un banc sé que el trobaré a faltar i que si el deixo expressament sé que faig un regal de dimensions gegantines.
Com mostrar la passió per la lectura si cada dia la cosa aquesta que anomenen llibre és un vestigi del passat?
El mateix podem dir del cinema. Com veure O que arde, esplèndida pel·lícula del director Oliver Laxe en una pantalleta petita? Necessita el format del cine amb pantalla gran per sentir l’escalfor del foc que crema sense misericòrdia el bosc gallec i les respiracions angoixades dels bombers i dels voluntaris que volen apagar-lo. Com gaudir del ball d’El Gatopardo o dels inicis de Ludwig, amb aquelles inoblidables orgies de colors o dels paisatges de Lawrence d’Aràbia i els ulls blaus de Peter O’Toole?. Com rebre el guant de Gilda o passar por amb els ullals del comte Dràcula?
Com viure i, sobretot, fer viure una passió mostrant un invent modern que el seu format impossibilita l’associació que estàs fent quan mostres una cosa gran. Una activitat tan necessària com respirar o menjar o viure en la pell la sensació de bellesa quan escoltes Bach o els Beatles. O quan veus la silueta de dos adolescents ballant al ritme que marquen les onades, l’anar i venir de les onades amb aquesta punyent sensació d’eternitat.
Coses d’home que es fa vell, de mestre que veu com s’escola el temps i tot canvia amb una gran acceleració, pensareu, i teniu raó. Però em consola reafirmar-me en la creença que he de continuar sent un testimoni viu d’una activitat imprescindible que es manifesta en una cosa que anomenem llibre i que no sé si es manifesta de la mateixa manera en una pantalleta.
Però sé que estic en minoria, que dec ser una espècie que cal protegir com alguns animalons o els paisatges de les neus eternes que van desgastant l’emergència climàtica. Sí, reivindico aquest senzill plaer i les ganes d’encomanar-lo. Per tant, busqueu-me en un cine o en un parc públic mirant com juguen les criatures i com la meva mirada evoca aquells temps que mai no podré recuperar. Mireu-me les mans. Entre els dits hi haurà un llibre, aquesta cosa.
