Sobta la facilitat amb què molts professors, a les xarxes, i ara també en un llibre (Royo ho fa un parell de vegades), diuen clarament que incompleixen les lleis per tal de poder fer classe d’una manera digna i conscient. Tothom les acata, però ningú no hi creu. Les defensen gestors implicats en la implementació de les noves pedagogies, però no hi ha un professor seriós que es cregui les puerilitats que contenen els decrets i els textos preceptius. Per dues raons: en primer lloc, són totalment inaplicables i no vénen acompanyats de partida pressupostària; en segon lloc, són ridículs en sí: la seva aplicació equivaldria a què el Ministeri de Sanitat s’afegís a les campanyes antivacuna o el de Ciència donés suport al xamanisme. Amb l’agreujant que les campanyes antieducació, que resulten útils als partits perquè afavoreixen el hooliganisme polític, són moltes: hi ha els antiexàmens, els antihoraris, els antideures, els protecnologia… Però no hi ha ningú pro cultura, pro ciència o pro sistema educatiu que no enviés un 32% dels joves a l’atur.
Sobre aquesta última qüestió es va publicar fa poc (La Vanguardia, dissabte 22 de febrer de 2020) una entrevista a Arthur Levine, entrenador de docents al MIT, que ens va fer pujar els colors: explicava que un nou sistema educatiu havia d’estimular l’autodisciplina dels estudiants, i que havia de ser molt humanístic per permetre la complexitat i el treball en equip. Què fem nosaltres? Estimular l’ansietat i l’hedonisme, arrencar les humanitats i presentar un fris social on la cultura i la ciència són la riota de les autoritats. Per cultura entenem simbologies nacionalistes; pel que fa a la ciència, hem tornat al “que inventen ellos”, no fem pràcticament res. Tot el nostre ensenyament és epidèrmic, facilista i còmode. No ens demanem res com a adults, tampoc no ho farem per als nostres joves.
Quotidianament llegim qüestionaments de les funcions acadèmiques i de les notes, però les bases materials i humanes anteriors ni es poden evaporar i continuen sent tan precàries com l’any 1950. Només cal que un professor obri un dels seus comptes de correu institucional: cada dia rep entre deu i vint propostes de canvi, innovació o formació que es presenten com a redempcions imprescindibles. Però és soroll arbitrista: la majoria prové d’empreses dubtoses, i totes vénen farcides de tòpics i mantres falsos. Les lleis i decrets són encavalcaments de frases il·lusòries, la propaganda és autoajuda, però no es tracta d’omplir papers amb oracions prometedores: fan falta injeccions de diners, voluntat real, anàlisi de les realitats concretes. Funcionem amb romanalles de contextos anteriors, sent incapaços d’imaginar l’educació digna real per al món d’ara, resolem amb receptes boniques per qüestions que mereixerien una anàlisi sociològica seriosa. Royo i Enqvist, prologuista de Cuaderno de un profesor (Plataforma Editorial), són defensors del que s’han convingut en anomenar “escola tradicional”. El que jo penso és que mai no hem disposat d’un model bo o suficient. Hem tingut iniciatives interessants, però s’han quedat en la minoria, l’elit econòmica o la superfície.
L’objectiu de les lleis i decrets actuals, diguem-ho clar, no és progressista. L’objectiu és fabricar els exèrcits de crèduls que han d’aplaudir els polítics de torn. En un món on no hi ha altra política que el populisme, el sistema educatiu busca garantir l’èxit d’aquests populismes, i es torna, també ell, populisme. Als professors que respectem l’alumnat no ens agraden les frivolitats ni que juguin amb el futur dels nostres joves. Calen consumidors que no pensin, que es gastin els diners que no tindran en paradisos que no existeixen. No els entrenarem per als canvis constants ni les trajectòries d’èxit, els deseduquem per a la desmobilització i la depressió. Els mostrem quines hauran de ser les habilitats per al món de l’empresa de demà i garantim que no disposin de capital per a adaptar-s’hi: els anunciem que seran condemnats a quedar-se mirant, des del sofà de casa, les meravelles que traiem a desfilar.
Davant d’aquestes sospites, el camí més coherent és emprendre una mena de lluita solitària per la dignificació dels continguts escolars, l’única eina de què disposaran els nostres joves a l’hora de posar-se a caminar en una societat tan dura i hipòcrita com la nostra, tan plena de paranys mentals i promeses falses. Als docents i divulgadors (a Royo li agrada aquesta última paraula) no ens agrada que insultin els nostres alumnes: no ens agrada que els prenguin per ximples, així com tampoc que es vulgui ancorar-los al mateix infantilisme hiperactiu i histriònic que presideix la nostra societat.
Als agraïments del llibre, l’autor expressa una autèntica declaració d’intencions, dedicant el seu dietari “A los profesores que me suspendieron porque me respetaban. A los que se preocuparon más de enseñarme que de resultarme simpáticos. A los que hicieron por mi futuro y mi felicidad algo más que decirme cuatro frases motivadoras” (p.227). L’obra és plena d’anotacions que sonaran a qualsevol professor preocupat per l’alumnat: “No estaré del todo equivocado cuando alumnos a los que he apretado durante el curso se me acercan con más afecto que otros”. Perquè no hi ha res que motivi més que un professor especial, que estimi la matèria i la domini, i aconsegueixi fer avançar tothom en curiositat i gana de civilització. “La exigencia funciona y se acepta con más naturalidad de lo que algunos piensan…” (p.187), cosa que no es pot dir de genialitats repetitives que desmobilitzen la gana de saber.
També té raó quan escriu que la cultura i les avaluacions exigents no traumatitzen ningú: l’experiència demostra que és a l’inrevés. La desmobilització facilista dispara l’ansietat, desentrena la voluntat i genera descura i abandonament. I es produeixen escenes que tot docent reconeixerà ràpidament: “El nivel es tan bajo que pocos llevan el curso limpio de suspensos y la mayoría acumula entre cinco y siete.” (p.180). Com reacciona el sistema? Traient-se un conill del barret: desprestigiant les notes i la figura del mestre i el professor: com que són una colla d’ineptes obsolets, s’inventen que baixa el nivell per torturar el jovent. En realitat, un jove que pràcticament no sap llegir ni expressar-se ho tindrà molt cru per obrir-se pas en una societat tan hostil com la nostra. Escriu Royo: “Sonrío porque tengo cada vez más claro que nuestra obligación no es motivarlos para que trabajen, sino hacerlos trabajar para que encuentren la motivación” (p.165). Escriu Royo també en moltes anotacions: “Despreciar el conocimiento no ha desarrollado el espíritu crítico, sino que ha provocado que el pensamiento se halle en estado crítico” (p.184).
En molts moments del seu llibre, Royo comenta quanta importància concedeix a l’automillorament a través de la cultura, del llegat de la nostra civilització. Llegir, interpretar música, escoltar-la, reflexionar, enraonar, comencen a ser activitats mal vistes. Es tracta que garantim a les aules el soroll, la distracció i la celebració de les aberracions verbals. Es tracta que celebrem i deixem avançar la barbàrie. Ja no ens interessa la democràcia, perquè és complicada i ens exigeix esforços de comprensió. Ens ha semblat millor enganyar-nos amb frases boniques i deixar que guanyin la mandra, el reflex irracional, el fragmentarisme, el triomf del carismàtic, la ment aclaparada i la hipnosi. No conec ni un sol professor que combregui de bona fe amb els paradisos teòrics. Però, és clar, ja m’avisava un company, els pedagogs raonables no arriben als mitjans ni a les xarxes, així com tampoc no hi arriben els pares i mares cansats de tenir fills que els expliquen que no aprenen res i que s’avorreixen amb unes metodologies lentes i impracticables.
Royo recull una cita d’Antonio Machado que reflecteix molt bé la dicotomia en què ens trobem: “No olvidemos que la cultura es intensidad, concentración, labor heroica y callada, pudor, recogimiento antes, muy antes, que extensión y propaganda” (p. 38). Allò que Ortega anomenava “ensimismamiento”, capacitat humana per a recollir-se, reflexionar i programar el demà, avui ho obstaculitzem amb mandra i gamificació. Joguinetes, entreteniments, condemna a la infància perpètua: impedim la maduresa i necessitem ser tots nens, com a les propagandes dels videojocs i els webs de ligoteo. La nova pedagogia no és més que això: màrqueting. Però és el professor seriós el que ha de comandar el canvi: la capacitat d’adaptació i la intel·ligència mòbil. Aquestes innovacions no són més que el disseny social estratificat de demà: un demà dividit entre dissenyadors de paradisos i els seus consumidors passius i hiperactius.
“Porque divulgar el conocimiento”, continua Royo, “supone entender la función social de la cultura” (p.91). És la clau de tot. Tots els líders i gurús del món anglosaxó insisteixen en la necessitat imperiosa de saber història, de saber filosofar, de saber literatura, és a dir, entrenar l’autonomia intel·lectual. Només nosaltres som tan bàrbars d’identificar tot això com a “cultura memorística” i desterrar-la dels programes. No, no: no es tracta de memoritzar dades aïllades. El que desterrem és el fet de pensar, el fet de disposar d’un mateix, i recomanem alienar-nos ràpid, evitar el desenvolupament de la personalitat, perseguint les originalitats, la creativitat i la capacitat d’argumentar. Fem fora el pensament crític, no la memòria. Perquè sense memòria (i sense lectoescriptura) no hi ha pensament crític. Continuem pensant com al segle XVII, i diem: “deixa de pensar i seràs feliç”.
Per tant, cal començar a desemmascarar la pedagogia oficial com el que és: pur classisme de dretes, profundament feudal i reaccionari, contrari als principis democràtics. Que siguin els partits d’esquerres els seus més ferms defensors no ens hauria de fer caure en el parany. Ja fa massa dècades que hi caiem. El republicanisme, l’anarquisme pedagògic, eren profundament culturals. La base de qualsevol democràcia és l’accés universal als sabers. El que garantim avui, l’universal rebuig de la ciència i la cultura, és populisme, practicat per tots els partits. La pedagogia centrada en les habilitats és la creació programada d’una classe subalterna aïllada i humiliada. És igual qui redacti les escolàstiques: a tot Occident tant la dreta com l’esquerra s’ha cregut que calia destruir les bases del liberalisme. Les noves pedagogies són pur extremisme. Royo, des del seu primer llibre, ha estat pioner en la denúncia d’aquest irracionalisme antiil·lustrat. Ha madurat com a escriptor i amb el seu Cuaderno de un profesor ha encertat amb la forma: mostrar com són les aules en la realitat és la millor manera de presentar el problema de l’analfabetisme promocionat des de l’escola, aquest món a l’inrevés que no hi ha manera de combatre des d’una perspectiva coordinada i eficaç.
L’únic progressisme possible és el que deixi d’insultar el nostre jovent i es proposi el seu millorament humà i acadèmic.
Ja no podem dir que ningú no va avisar. Que continuem una altra dècada perdent el temps no ens dóna dret a no seguir lluitant per una educació responsable i lliure d’hipocresia i cinismes. Royo, que és un home moderat i que rebutja qualsevol vel·leïtat de ser vist com un heroi, és el símbol de l’inici d’aquesta lluita. Perquè és un professor que es pren la seva feina seriosament. Per res més: perquè ens fa saber que hi ha una resistència que caldria que parlés amb el coratge amb què ell ho fa.
