Els que hem llegit el llibre Metáforas de la vida cotidiana, de George Lakoff i Mark Johnson, sabem que “nuestro sistema conceptual ordinario, en términos del cual pensamos y actuamos , es fundamentalmente de naturaleza metafórica”. Alerta perquè afecta el pensament i l’actuació. Per tant “los procesos del pensamiento humano son en gran medida metafóricos”. Les metàfores que fem servir ens fan veure i viure la realitat d’una manera determinada. “El temps és or” porta de la mà conviccions com “no el podem perdre”. Per tant, seguint aquesta lògica, badar és una activitat que mereix ser censurada. I en segons quins contextos, jugar també.
Aquests dies tan estranys que vivim se’ns diu que estem en guerra, i tots sabem que una guerra és una altra cosa. Una guerra no és una estona de cua al súper sabent que acabaràs trobant-hi la majoria de coses que necessites, fins i tot aquesta metàfora en què hem convertit el paper de wàter. Una guerra és fer cua i no saber si hi trobaràs res o si caurà una bomba que deixarà anar un soldat que seguirà les ordres del ministre de Defensa del seu país, que serà el ministre de la Guerra del país enemic.
Si acceptem que estem en guerra contra un virus hem d’acceptar que se’ns tracti com a soldats. I a un soldat se l’educa perquè no pensi. Això m’ho va ensenyar un oficial d’artilleria –militar molt intel·ligent perquè els que es dediquen als canons acostumen a tenir més d’una carrera– un dia que ens va dir que li preguntéssim el que ens inquietés i que oblidéssim que portava galons. Per tant, admetia cavallerosament preguntes impertinents. I davant de l’expressió del sense sentit que tenia per nosaltres tantes i tantes hores d’instrucció, d’anar amunt i avall fent exercici amb el fusell, l’oficial ens va dir que tot plegat anava adreçat a despersonalitzar-nos, a convertir-nos en éssers sense capacitat de decisió i que si rebíem l’ordre d’atacar l’enemic posant en risc seriós la nostra vida obeíssim sense discussió possible.
Jo no vull ser soldat, perquè vull mantenir dues coses. La primera és la meva capacitat crítica davant de tot el que hem de fer per evitar caure malalts o contagiar les persones amb qui convivim. La segona és perquè la meva obediència està fonamentada en la confiança que tinc vers qui em governa i faig meva l’ordre que em dóna, no pas perquè em pugui multar o detenir sinó perquè hi confio plenament. El confinament sorgeix de la necessitat, de la protecció d’un bé com és la vida, no del poder que tenen segons quins estaments. Per exemple i entrant en l`àmbit escolar: si demanem que les criatures transitin pels passadissos de l’escola sense fer soroll no és pas perquè els mestres siguem amics del silenci o el considerem un valor absolut, sinó perquè hi ha gent que treballa. I si practico un esport, la regla la faig meva perquè emana de la necessitat de poder practicar-lo, no pas perquè una autoritat externa ho decideixi.
Si pensem en el món educatiu ens cal revisar moltes metàfores. Una que he combatut… ai, que se m’ha escapat la metàfora bèl·lica… és l’ús del sintagma “línia d’escola”, perquè si penso l’escola com una línia la veig com una successió de punts ben ordenats on un en segueix un altre i així fins l’infinit. La línia d’escola entesa així distorsiona la realitat. Si acceptem que és una línia ens caldrà pensar no en una línia recta dibuixada amb un regle sinó en la línia que podem fer amb la prosa de Proust, que si el personatge explica que s’aixeca de la cadira per anar a la porta aquest trajecte dura deu pàgines perquè entremig sorgeixen fets, records, sensacions… i la línia s’embolica una cosa de no dir, perquè així és la vida i així és l’escola.
Per descriure la realitat actual proposo més aviat la metàfora de qui està al balcó o a la finestra. Recordo la meva mare asseguda tardes senceres d’estiu al balcó de casa conversant amb les veïnes. I de què conversaven? De tot, del món i de les seves circumstàncies, de la vida i de la mort, dels temes més sagrats a un recull desendreçat de tota mena de tafaneries. I ara veiem que els balcons i les finestres són àgores on algú canta, un altre crida les boletes del quinto que juga amb diferents veïns i un tercer descobreix que els que viuen just davant del seu balcó tenen tres criatures, dues bessones i ara en sap els noms.
