Quines conseqüències econòmiques provocarà la crisi de la Covid-19? Com afectarà l’alerta sanitària a les relacions internacionals? Joan Tugores, exrector de la Universitat de Barcelona, catedràtic d’Economia i especialista en economia internacional, respon a aquestes preguntes i ens parla de la possible desacceleració de la globalització i dels canvis en el sistema econòmic internacional.
Com pot afectar la crisi de la Covid 19 a l’economia espanyola i mundial? Creu que després d’això vindrà una crisi econòmica com la del 2008 o pitjor?
Si fem les coses bé, crec que hauria de venir una situació transitòria. Si d’aquí a tres mesos s’aconsegueix controlar l’aspecte mèdic, perquè s’ha trobat una vacuna o tractament a la infecció, el xoc hauria de ser transitori. Tindríem una caiguda econòmica importantíssima el primer i segon trimestre de l’any, això sí, però a partir del tercer, si tot va bé, podríem començar a recuperar-nos. Atenuada la causa que ha provocat aquest xoc, és a dir, el coronavirus, la recuperació es podria produir amb una certa normalitat. Però insisteixo. Això només succeirà si hi ha una bona gestió política.
Si permetem que es degradin els actius productius de l’economia, que les empreses facin fallida i que les persones perdin la feina, llavors, quan arribi el moment de la recuperació, sí que ens podem trobar amb moltes dificultats. Si no fem les coses bé, si el suport a les empreses, als autònoms, als treballadors en general… triga massa a arribar, aleshores es poden degradar els actius i la sortida de la crisi serà molt més complicada. Però, en aquest cas, la crisi no seria greu a causa del virus, sinó per la nostra mala gestió.
Què creu que passarà amb el comerç internacional? Creu que es podrà parlar d’una desglobalització?
Pot passar que hi hagi una certa desconfiança cap al comerç internacional. Que els països ja no vulguin continuar depenent del subministrament exterior. També pot ser que les multinacionals vulguin tenir un control més proper de la producció. Aquests factors podrien influir en un retrocés de la globalització. Quan a principis del segle XIX van néixer les teories del comerç internacional, una de les principals objeccions era fins a quin punt confiar en el comerç internacional podria provocar dificultats si esclatava una crisi conflictiva i es tallava el subministrament, per exemple, d’aliments. Aquesta és una discussió molt antiga que ara s’està reproduint.
Però el retrocés en els indicadors de globalització ja l’havíem començat a veure bàsicament per dues raons: des de fa tres anys la guerra comercial entre els Estats Units i la Xina ha provocat que algunes empreses multinacionals, per evitar pagar aranzels, hagin hagut de reorganitzar la seva producció per dependre menys dels altres. També ha començat un importat retrocés a causa dels canvis tecnològics. Tenim robots i això ens ha portat a actuar d’una manera més desglobalitzada, ja no necessitem importar mà d’obra barata o deslocalitzar. La crisi del coronavirus actual pot accentuar, doncs, unes tendències que ja havien començat abans. Jo crec que es gestionarà la globalització amb una mica més de precaució, amb més prudència, i potser alguns indicadors vagin a la baixa. Això crec que sí que passarà.
Hem hagut d’adaptar-nos al confinament treballant des de cada i fent les gestions diàries de manera telemàtica. Creu que ens acabarem acostumant?
Crec que la situació actual pot afectar les formes de viure, de treballar i d’organitzar-se de les persones. Però caldrà veure fins a quin punt això fa canviar la forma de relacionar-nos i si les interaccions cara a cara acabaran tenint el mateix protagonisme que tenien abans de la crisi o hauran perdut importància. El que sí que pot passar és que algunes gestions que abans es feien de manera presencial, ara es facin telemàticament.
Parlant d’activitats a distància, vostè, que va ser rector de la Universitat de Barcelona, com veu l’impacte de la crisi del coronavirus en l’educació superior?
Els centres d’ensenyament estan passant a l’ensenyament a distància a una velocitat vertiginosa. Els joves ja hi estan acostumats, però a les persones que tenim una certa edat i no ens atrevíem massa amb les noves tecnologies això ens ha donat una empenta. Això de donar classes de forma regular a través d’una videotrucada amb tots els estudiants no ho havia fet mai, però m’he hagut d’atrevir per necessitat. De moment, crec que l’adaptació que s’està fent és exemplar. Sempre hi ha un component personal insubstituïble, però jo crec que de forma rapidíssima i instantània les universitats ens hem adaptat al nou entorn i circumstàncies i ho estem aprofitant al màxim. Crec que els impactes negatius seran mínims, al contrari, és una experiència positiva que mostra la capacitat de resiliència i adaptació a les circumstàncies de la institució universitària.
Moltes indústries han canviat els seus circuits productius i es dediquen a produir de manera accelerada elements o components necessaris en el moment actual, com ara mascaretes o respiradors. Es pot considerar amb això que ens trobem en una mena d’economia de guerra?
Crec que no, crec que els qualificatius bèl·lics no són els més adequats per aplicar-los a la situació actual. Estem en una economia i en un entorn de canvis traumàtics que ens obliguen a tots a ràpides adaptacions, i les empreses també ho fan. La guerra també és un trauma que ens obliga a tots a prendre ràpides adaptacions, però posar-ho a la mateixa categoria i dir-li economia de guerra no ho trobo adequat. És una naturalesa diferent: a la guerra hi ha bàndols enfrontats, aquí no hi ha una divisió entre els uns i altres. Tots estem en el mateix vaixell i enfrontem un xoc, una pertorbació que ens ve de fora.
Com creu que incidirà la crisi de la Covid-19 en la precarietat laboral i les desigualtats socioeconòmiques?
Dependrà de com la gestionem. La crisi dels anys trenta, per exemple, al principi va fer augmentar les desigualtats i, després, a conseqüència de la crisi i de les polítiques adoptades, es va posar en marxa el que coneixem com estat del benestar per tal de fer front a aquestes desigualtats. En els darrers temps ja es parlava molt de la precarització de les condicions laborals i salarials i de la necessitat de trobar un nou contracte social per evitar que la gent en situació més precària, majoritàriament gent jove, es sentís maltractada pel sistema. Jo crec que la crisi accentua aquesta necessitat, la necessitat de trobar un nou pacte social intergeneracional que inclogui el treball digne, el medi ambient, les garanties sanitàries adequades… Hauria d’haver estat necessari aquest nou contracte social en qualsevol cas, però espero que la crisi sanitària ho accentuï i acceleri. Però no serà tant la crisi sanitària la seva causa, sinó que serà una mena de catalitzador d’unes necessitats que ja existien abans.
Per altra banda, la crisi del coronavirus ha revalorat algunes tasques que als darrers temps havien estat molt maltractades. Nosaltres depenem dels repartidors, dels dependents del supermercat, de la paqueteria, del treball de les cures… en definitiva, d’algunes professions o tasques que s’havien precaritzat molt i que ara ha quedat demostrat que són de les més necessàries en moments com els actuals.
Amb les conseqüències econòmiques de la crisi sanitària ha rebrotat el debat sobre la renda bàsica universal. Vostè creu que seria una bona solució a l’hora de pal·liar els efectes d’aquesta crisi?
La renda bàsica universal vol dir que tothom, sense cap mena de condicionant, rebrà ajudes econòmiques per part de l’Estat. Molts dels que parlen d’una renda bàsica universal no parlen d’això, parlen d’una renda mínima garantida, condicionada a complir determinats requisits. La renda bàsica universal té uns requeriments difícilment assumibles. Crec que algun tipus de formulació d’aquestes hauria de ser un ingredient d’aquest nou contracte social del qual parlàvem. S’hauria d’estudiar quin seria el format més adequat. En qualsevol cas, ara hi ha més motius per fer això i buscar fórmules concretes, més enllà de la retòrica i la declaració de principis. Entre el malestar social que ja hi havia abans del coronavirus, l’emergència econòmica que ha provocat el coronavirus, la percepció de fragilitat de la nostra societat que ha evidenciat el coronavirus… seria un bon moment per incorporar algun tipus de formulació d’aquest estil. Ara hi ha incentius per fer això dins del marc d’un nou contracte social amb dimensions globals, amb dimensions també mediambientals. S’ha d’intentar que el conjunt de la ciutadania se senti més integrada en una societat en la qual les coses han canviat.
Les mesures econòmiques adoptades pel govern espanyol per pal·liar les conseqüències econòmiques de la crisi sanitària són les adequades?
Jo crec que són adequades si funcionen bé, de forma ràpida i operativa. Per mi el tema de l’operativitat és fonamental. Aquí a Europa hi ha països com Dinamarca que han optat per una via molt més directa: les empreses no faran acomiadaments, el sector públic paga el 75% dels salaris, les empreses el 25% i els treballadors renuncien a uns quants dies de vacances durant aquest any. S’ha arribat a un pacte social directe, ràpid i operatiu.
En general, els països del sud d’Europa no tenim el capital social que tenen els països nòrdics i han optat per la via d’atorgar més paper d’intervenció a les institucions administratives. Diuen que es prohibeix l’acomiadament o que tramitaran ràpid els ERTO. Però quan és ràpid? No és el mateix una setmana que dos mesos, no pots tenir a la gent dos mesos sense ingressos, amb la incertesa que això comporta. Jo hauria preferit un model com el danès clarament, d’actuació immediata. Hauria estat més adient. En moments d’emergència com aquests, entre una setmana i un mes es poden generar grans diferències econòmiques i també psicològiques. La clau d’una bona mesura està en la seva rapidesa i agilitat, i no tenim precisament una experiència positiva al respecte. Si les mesures són lentes, encara que podrien semblar raonables, s’acaben convertint en una font de problemes. El problema no és del gran disseny d’una mesura, sinó la seva implementació àgil i operativa i que resolgui els problemes de forma pràctica.
Les institucions europees han estat a l’altura de la situació?
El Banc Central Europeu primer va ficar la pota, no comprometent-se, però al cap de dos dies va rectificar. L’anunci que va fer després en el sentit que introduiria liquiditat al sistema, jo crec que va ser prou contundent. El que està fallant ara és el Consell Europeu. El que va passar el dijous 26 de març va ser un desastre sense pal·liatius. Que en l’actual situació d’emergència no hi hagi concert en emetre deute públic o eurobonus i s’ajorni 15 dies una possible decisió o un pla d’acció, és un desastre sense precedents, sobretot pels que creiem en la integració europea. El Banc Central Europeu va rectificar, certament, però els líders polítics de moment no estan actuant a l’altura de la situació i espero que això no passi factura. Els resultats del Consell Europeu de la setmana passada van ser la pitjor notícia per la integració europea que hem tingut en moltes dècades. Crec que estan deixant perdre un temps preciós.
Es diu que davant de problemes globals, han de venir solucions globals, però realment ha sigut així? Com afectarà la crisi del coronavirus a la geopolítica mundial?
L’ONU fa temps que ja no té tanta rellevància. El que ha passat és el que passa en altres moments: cada país ha intentat posar ordre a casa seva. Potser en aquest cas ha circulat millor la informació, però no la coordinació. El G20 es va reunir la setmana passada i va redactar un comunicat de tres planes ben intencionat, però hauria d’haver actuat fa un mes, no el dia 26 de març quan el pànic ja s’ha estès. Des del punt de vista geopolític, el principal canvi és com afectarà això la relació amb els Estats Units i com quedarà Europa després d’aquesta crisi.
Quan va començar tot amb el primer focus, semblava que les pretensions de la Xina de convertir-se en la primera economia mundial s’enfonsaven, però després han sabut gestionar la situació amb la disciplina asiàtica i se n’estan sortint. En canvi, els Estats Units ja tenen més contagiats que qualsevol altre país del món. Xina, a més, està començant a enviar suport i ajuda a Europa i altres indrets. Segurament de tota aquesta història Xina en sortirà més reforçada, malgrat ser el lloc on va començar tot, i els Estats Units, per la seva tardança a reaccionar, poden veure afeblida la seva posició internacional. Crec que el món sortirà amb més hegemonia asiàtica d’aquesta crisi. Això, però, no ha començat ara, ve de fa temps però ara s’ha intensificat. Crisis com aquesta accentuen tendències de fons que ja existien abans.
Com creu que serà el retorn a la normalitat?
El punt crític és quan es pugui donar raonablement per superada la fase mèdica i interactuïn la fase mèdica i la fase econòmica. La prioritat absoluta ara és la fase mèdica i quan aquesta estigui encarrilada, d’aquí a un mes, dos mesos o els que siguin, ja arribarà el moment d’aixecar el confinament i permetre la mobilitat, reobrir els negocis que s’han tancat i que es pugui anar a treballar. Caldrà esperar llavors que la gent torni a sortir al carrer, que s’atreveixi a anar als comerços, a comprar tranquil·lament, que s’atreveixi a fer reserves als restaurants, a anar a sopar fora, a comprar entrades pel teatre o a comprar, si arribem a temps, paquets per les vacances d’estiu.
També caldrà esperar si venen turistes aquest estiu. Si no, això pot passar factura a països turístics com el nostre. En funció de quin sigui el grau d’agilitat en la resposta, veurem com serà el retorn a la normalitat. Jo crec que serà més o menys gradual. Alguns parlen que hi haurà un cert temor al principi de recuperar les pautes de normalitat, d’altres diuen que augmentarà la demanda de béns i serveis, de tot allò que ara no podem fer. La pregunta és si tindrem ganes de fer tot això quan s’aixequi la situació actual.
