L’any 2020 passarà a la història de la humanitat per les greus conseqüències del Coronavirus, que pot suposar un abans i després en la vida de moltes persones. La Covid19 ens posa davant d’una crisi de civilització de la humanitat, sent la incertesa la característica principal d’aquests dies. La globalització econòmica neoliberal, com s’està evidenciant en aquesta crisi, ha comportat la creació d’una cosmovisió individualista i materialista, la desfeta ecològica planetària i la ruptura social.
Cal destacar la dicotomia i les paradoxes existents aquests dies. Per una banda, trobem infinitat d’iniciatives solidàries per donar resposta a aquelles persones més vulnerables, com les xarxes creades entres veïnes per fer la compra o cuidar la xicalla, l’organització de gremis entre diferents professionals per oferir serveis essencials com menjadors socials o l’aportació d’algunes artistes que ofereixen les seues produccions en la xarxa per amenitzar aquests durs dies. D’altra banda, i contràriament, també trobem els «policies de balcó» (aquelles persones que, des del seu balcó, insulten i increpen aquelles que veuen pel carrer sense conèixer les seues circumstàncies, com les persones amb trastorn de l’espectre autista; i, inclús, celebren excessos policials, demanant més «vara» en determinades situacions); o els abusos policials d’aquests dies (amb un major increment de denúncies segons afirmen diferents organitzacions socials, com SOS Racisme). El confinament està traient a la llum les parts més fosques, i més humanitàries, de les persones.
De manera semblant, tot i que aquesta parada de l’economia implica una menor alteració sobre el medi ambient (menors emissions de CO2, increment de la qualitat de l’aire, etc) la pandèmia ens obri una finestra per reflexionar sobre el canvi climàtic. Segons experts, aquesta crisi està evidenciant la interconnexió existent entre l’ésser humà i les seues accions amb tots els habitants del planeta i els elements que l’integren. Una crisi com aquesta pot ser una oportunitat per establir millors relacions amb la natura, major coneixement d’aquesta i millor aprofitament sostenible dels recursos naturals.
Tanmateix, la pandèmia està evidenciant les grans diferències socials existents entre les diferents capes de la població. La bretxa social, en moments de crisi, es fa encara més palesa. Al mateix temps que la pandèmia treu a la llum evidències creades pel sistema, en ple període d’adaptació a la nova situació l’educació també ix a la palestra. El tancament dels centres educatius ha generat una situació imprevista que els docents estan gestionant de la millora manera que saben a partir de les instruccions dictades des dels estaments polítics i de la pròpia iniciativa personal.
Igual que en les anteriors situacions esmentades, cal reflexionar críticament sobre l’orientació del treball docent d’aquests dies. Amb la millor de les voluntats, multitud de mestres i professors s’han llançat a formar-se accelerament en l’educació on line. Aules virtuals, videoconferències, pàgines web, blogs, correu electrònic i aplicacions diverses estan inundant les xarxes socials compartides per docents que busquen la millor resposta per adaptar les classes en el món virtual. És de valorar aquesta predisposició de molts docents en aquest període d’incertesa.
Ara bé, possiblement, en aquest moment de quietud i de reflexions personals vitals, també convindria posar el focus en el significat essencial de l’educació per, d’aquesta manera, orientar la nostra tasca d’una manera o altra. Pot ser que siga el moment de preguntar-nos si la nostra tasca va més encaminada a la instrucció de coneixements o, al contrari, som alguna cosa més, som educadors que orienten, acompanyen, des de la distància, des de la xarxa, des del telèfon, a les criatures que veiem cada dia i coneixem tant.
Pot ser que siga el moment de plantejar-nos si l’educació, i els docents, contribuïm a la humanització i a la millora social; si ser mestre és participar activament i conscientment en el món, de forma proactiva o, al contrari, significa adoptar una actitud resignada i passiva, aliena a les desiguals condicions de partida de molts i moltes alumnes, ser còmplice de les injustícies i contribuir a la reproducció de l’ordre social establert.
Pot ser que siga el moment per adonar-nos de la naturalesa política transformadora o reproductora del nostre quefer docent, i plantejar-nos si ens sentim acompanyats i valorats pels estaments polítics superiors.
Pot ser que siga el moment de preguntar-nos si les formes i les inèrcies escolars (com lleis, normatives, programes o resultats) no amaguen el fons de l’educació (les relacions afectives, l’equitat, la curiositat o l’esperança); de poder fer eixa reflexió profunda sobre l’educació amb els companys (que la rutina frenètica i, a vegades, la por al qüestionament, ens impedeixen fer).
Pot ser que siga el moment d’oferir nous aprenentatges significatius i quotidians, i considerar si el currículum (del qual som esclaus) és realment tan important.
Pot ser que siga el moment de parlar, i no només dels resultats, amb les famílies, i especialment, en aquelles més vulnerables, interessar-se per elles, acceptar-les plenament i, de manera amable i respectuosa, suggerir algun joc, alguna recepta de cuina, alguna pel·lícula o algun conte que puguen compartir amb el seu fill/filla. Pot ser ara és moment de pensar en aquell alumnat més vulnerable, amb entorns més desfavorits i, qui sap, una cridada telefònica, una pregunta superficial, li puga fer sentir estimat i reconegut.
Pot ser que siga el moment d’adonar-nos de la gran influència (positiva o negativa) que els docents podem tindre. Pot ser que siga el moment de considerar el nucli de l’educació una bona relació pedagògica, on la confiança, l’afectivitat, l’assertivitat i l’equilibri estiguen presents. Pot ser que siga el moment d’enfortir vincles… des de la distància.
Pot ser que siga el moment de ser conscients del sentit de l’educació.
