Maite Larrauri és doctora en Filosofia, i ha dedicat tota la seva vida a la docència d’aquesta matèria a instituts de secundària. Ja jubilada, segueix dedicant-se a la divulgació de la filosofia que, diu, “serveix per a tot i per res”. Reflexionem amb ella al voltant del tancament de les escoles fins al setembre i de com pot afectar això tant als infants com a les seves famílies, a causa de la dificultat per la conciliació. “L’escola és una gran part de la vida dels infants. I abocar-los a què estiguin tancats amb les seves famílies és com si la vida pogués reduir-se només a les famílies”, assenyala. Destaca també que el pes d’aquesta crisi ha caigut en les dones, que representen un 65% de les persones dedicades als serveis essencials. “M’agradaria que la crisi posés de manifest la importància de les cures i la centralitat de les dones per al sosteniment de la vida”, expressa la filòsofa.
El primer dia que els infants van poder sortir al carrer vam veure imatges d’adults amb nens que no complien les mesures de seguretat recomanades, encara que la majoria tenien un comportament exemplar. Una crisi com aquesta potència la responsabilitat col·lectiva o els instints més egoistes?
Crec que les dues coses. Tothom pot opinar, clar, però, de vegades, l’enuig que sents fa que et creguis amb dret de fer el que et sembli. I no es pensa que cal anar tots a una. De vegades, prima més l’individualisme i l’egoisme. Es creu que pel fet de tenir una opinió personal, això ja dóna també la possibilitat de prendre una actitud personal. Però després també hi ha moments que traiem el millor de nosaltres mateixos. Això s’ha vist amb totes les mostres de solidaritat entre veïns, i s’ha posat de manifest que som capaços de fer les coses conjuntament.
Què quedarà de tota aquesta solidaritat i suport mutu que s’està mostrant entre veïns?
A mi m’agradaria que es mantingués aquesta solidaritat, però no sé fins a quin punt succeirà. Les situacions no són lineals. No crec que hi hagi només una direcció. Les situacions de crisi obren possibilitats perquè les coses vagin a millor o cap a pitjor. Políticament, el món podria anar a pitjor. En altres grans crisis també ho hem vist, com hi ha hagut situacions d’autoritarisme i feixisme. Podria ser que amb aquesta crisi també passi. Aquest país ho sap prou bé amb VOX, que posa llenya al foc per veure si pot inclinar les coses cap a aquest costat.
Creu que com a individus i com a societat en sortirem diferents quan se superi la pandèmia?
Jo crec que sí. No crec que sigui quelcom que es pugui oblidar fàcilment. No ha estat una guerra, és clar, però està sent una crisi molt important. No sabem quan acabarà, i probablement arrossegarem part d’aquesta història durant un any si és que d’aquí a un any hi ha una vacuna. L’experiència serà més llarga que aquests dos mesos que han passat. No és una guerra, una guerra sí que marca a totes les persones de manera irreversible, però crec que ens deixarà una marca profunda. Crec que ho recordarem, i ho tindrem en compte.
Canviarà el coronavirus les relacions socials?
Realment amb la situació amb la qual vivim se’ns farà difícil mantenir la nostra manera de relacionar-nos habitualment. Aquí som molt de petons i abraçades. Haurem d’aprendre a saludar a l’estil japonès, inclinant el cap. M’agradaria que certa part d’això es recuperés aviat i que es pogués tornar a abraçar a les persones que estimes. Però de moment haurem de canviar part de la nostra conducta habitual.
Un 65% de les persones que es troben en primera línia contra el coronavirus, tant en la sanitat, les residències o els serveis de neteja i alimentació, són dones. Com hem d’interpretar aquesta dada?
A mi em sembla que durant aquesta crisi el que s’ha posat de manifest és el lloc central que ocupen les dones, però això no apareix en les discussions ni en les tertúlies. Es parla de la fragilitat, dels llocs essencials, que la vida cal cuidar-la, però no es diu amb claredat que el pes d’aquesta crisi l’han portat les dones. És així. Ho veiem a la televisió, quan anem al supermercat… però una cosa és veure-ho i l’altra adonar-se’n. A més, això també correspon amb el que és la vida, ja que les dones sustenten la vida. M’agradaria que aquesta crisi posés de manifest la importància de les cures i la centralitat de les dones per al sosteniment de la vida.
Aquestes tasques són imprescindibles, però, tot i això, moltes no gaudeixen d’unes bones condicions laborals i valorització social.
Aquest és un dels grans problemes que arrossega la nostra societat. Aquests dies llegeixo molts relats de gent que ha arriscat les seves vides per 800 euros i que, algunes, fins i tot, han mort. Em sembla un escàndol. I ja existia aquest escàndol. Cal igualtat i dignitat. Els salaris són per jerarquia social i no per la importància del que és veritablement essencial. I amb la crisi econòmica que vindrà després de tot això encara serà pitjor, augmentaran més les distàncies entre classes socials.
Com veu la situació de l’educació en el moment actual?
Del que és l’educació de veritat, crec que no en parla ningú. El que s’ha fet és ficar els nens a casa, i això s’havia de fer i no ho discutiré. Després s’ha deixat que els nens sortissin una estona. Però el problema de veritat és que l’escola ha de poder sobreviure a aquesta crisi, ha de poder superar tots els problemes que hi pugui haver. Els nens i nenes no han de veure l’escola com si només fos un lloc on s’imparteix currículum. L’escola és una gran part de la vida dels infants. I abocar-los que estiguin tancats amb les seves famílies és com si la vida pogués reduir-se només a les famílies. Però la vida és molt més rica. La llibertat sempre està fora de casa, no dins. En aquest sentit, donaria igual que perdessin el curs des del punt de vista curricular, que més dona. L’important és anar a l’escola, relacionar-se amb els amics, tenir vida fora. Jo estic escandalitzada en veure que obriran bars i perruqueries però no encara les escoles. A Dinamarca, per exemple, el primer que han obert són les escoles infantils, amb grups reduïts d’alumnat i amb les mesures de protecció adequades. Aquí també es podria fer, però per això caldria més professors. Si ens atrevim a pensar un món millor, el món millor surt.
Que no es reprengui l’escola fins al setembre provocarà grans problemes de conciliació. No es pot treballar amb un infant a casa. A més, A Espanya hi ha un milió i mig de famílies monoparentals, que encara ho tindran més difícil. Per descomptat que està molt bé que els infants puguin fer una passejada, però no és suficient. Si es poden reorganitzar altres activitats, per què no es pensa més en ells? Perquè des del punt de vista econòmic, ni s’augmenta ni es disminueix la rendibilitat perquè una escola estigui tancada. No és com pensar en els bars. Els hi sembla que això es pot organitzar, però, per contra, no es pot organitzar una escola o un espai per als infants.
Quins impactes creu que tindrà la crisi del coronavirus en el món educatiu?
Tant de bo tingui impactes. Però no veig que es faci la reflexió que cal fer. En l’educació es pensa molt poc, en quina part juga en la formació i vida de les persones. Les reflexions revolucionàries que va fer el filòsof John Dewey fa 120 anys van servir perquè alguns moviments de renovació pedagògica aportessin noves maneres de fer. Però, en general, se segueix pensant igual, se segueix fent el mateix, la mateixa classe amb el professor que ensenya la matèria i ja està. Durant anys hem estat incapaços de repensar l’ensenyament. Jo espero que a Espanya hi hagi gent amb sentit comú, i que no es passi a dir que l’únic problema és la selectivitat.
¿Creu que tindrà un paper més rellevant la tecnologia i la no presencialitat en l’educació?
Sí, pot ser que ho acabi tenint. Però això no és el millor. És una eina que pot resultar útil, però no és la vida d’una escola. Les escoles no estan només per ensenyar continguts, sinó per ensenyar com es viu. Una escola ha de convidar a reflexionar sobre el món. Això no es pot fer a través d’una pantalla ni a distància.
Què opina de les aplicacions mòbil que segueixen els moviments de la població i permeten fer un control social per evitar el contagi?
Crec que tot això és molt perillós. Però suposo que ha d’haver-hi formes de fer-ho democràticament, i que no s’exerceixi exactament el control sinó l’autocontrol. Depèn d’on es posi el control. Si va tot amb nom i cognoms i amb dades personals es pot convertir en una cosa molt autoritària i molt poc democràtica. Si, per contra, té a veure amb l’ús dels mitjans tecnològics i la capacitat que podem tenir d’informar-nos i reaccionar a temps davant les coses, doncs fantàstic. Jo no sé exactament de quina manera es podria fer, però crec que hi ha maneres de fer-ho perquè no derivi en un control autoritari.
Fins on estem disposats a acceptar renúncies a les nostres llibertats a canvi de més seguretat?
Això és un dilema molt important. Vivim en societats democràtiques amb moltes garanties de llibertat. És clar que vull que es tingui cura de la meva seguretat, però no que se m’impedeixi fer determinades coses. Se’m podrà advertir i recomanar, però no crec que se m’hagi de prohibir. La idea que el govern ha d’emparar la meva salut fins al punt de confinar-me per l’edat que tinc no em sembla bé. És una mena de paternalisme.
Hem vist que en moltes grans ciutats la contaminació ha disminuït dràsticament. Amb aquesta crisi ens conscienciarem més amb el tema de la crisi climàtica?
Tant de bo. Caldrà veure si és així amb el temps. Per exemple, si després d’això es fomenta molt més el transport públic. Per descomptat que la crisi ha posat de manifest encara més la necessitat de cuidar el planeta. Però hem de veure quines coses estem disposats a canviar en les nostres vides. El mateix passa amb els viatges. Tothom està desitjant que es pugui tornar a viatjar com abans. Doncs potser els viatges haurien de ser menys, i acostumar-nos al fet que no podem estar viatjant tan habitualment. És com quan lamentem que hi hagi tant turisme però nosaltres estem disposats a anar a Katmandú. Doncs potser no cal anar-hi. Potser cal tenir una mica d’imaginació. Quan imaginem un món després d’això ho fem imaginant paràmetres coneguts, imaginem més d’això i menys d’allò, però potser no han de ser paràmetres coneguts els que cal canviar, sinó uns de nous. Qualsevol sortida imaginativa em sembla un triomf de la humanitat en el seu conjunt.
Quins reptes ens planteja aquesta crisi com a societat?
Primer de tot, saber si podem organitzar-nos millor. Si podem fer la vida més afable per a tothom. És el mateix repte que em plantejava jo quan tenia 16 anys: es pot fer un món millor? Es pot organitzar millor? Es pot canviar el món perquè siguem més lliures? I que no ho siguin no només uns quants, sinó tots. Podria ser un bon moment, per exemple, per potenciar la producció nacional i local, no basar-nos tant en les importacions. El repte és com canviar el món, i espero que hi hagi molts joves que estiguin disposats a pensar-ho i a fer-ho. Jo per la meva part faré tot el que pugui, però ja tinc 70 anys i tampoc podré dissenyar el que vindrà d’aquí a 50, això està clar.
Quan se superi la crisi del coronavirus, tornarem a la situació anterior?
Jo crec que no tornarem a la normalitat anterior. Arribarem, tal com es diu, a una nova normalitat. Però no en coses superficials, com l´ús de mascaretes. M’agradaria pensar, per exemple, que no tornarem a aquests discursos de: “tu has estat a Moscou? Doncs és preciosa! I Venècia? Val la pena!” Si tornem a aquestes ximpleries, no haurem aprés res. No és que estigui en contra de fer un viatge, però estic en contra d’aquesta cultura de l’oci ximpleta i superficial i que té grans conseqüències pel planeta. Tant de bo no tornem a això. Els vols barats estan vinculats estretament a això, ja que ens permeten viatjar per molt pocs diners a l’altra part de món i, per exemple, viatjar a Nova York per 400 euros. Aquest estiu potser aprendrem a la força això, havent d’anar, com a molt lluny, al poble d’aquí al costat.
La filosofia ens pot ajudar a gestionar millor aquesta situació?
La filosofia no ajuda a res en concret, però ajuda en tot. Ens ajuda a pensar, i això és molt important. Ajuda a posar en marxa el cap per sortir del que és evident, del que sembla que tothom considera tolerable. La filosofia et fa dubtar i dir: “doncs no, no està tan clar que les coses hagin de ser així”.
