En temps de confinament, ens estem adonant que el que ens manté mentalment sans i ens dóna certa estabilitat emocional, és l’exercici físic, la música… la creativitat que cadascun de nosaltres desenvolupa, ajudant-nos a crear vincles amb els altres; des de l’interior i l’exterior de les nostres cases, creant reptes, fent concerts en viu, monòlegs….
Cada dia surten imatges a la televisió de gent que es disfressa, que interpreta personatges, que canten, que fan exercici de mil maneres i, quan no es podia sortir encara, se les enginyaven per córrer, saltar, ballar, cantar… Quantes persones han compost una cançó amb relació al coronavirus, un ball, un repte per connectar amb els seus amics/as i familiars i fer-los riure…
Del que estem vivint, hem d’aprendre alguna cosa. Què és el que ens ha fet sentir millor en aquests temps de confinament? Què ens ha ajudat a sostenir aquesta muntanya russa emocional? Què no vaig deixar de fer gairebé cap dia?
Les imatges d’aquests darrers mesos parlen per si soles, la creativitat, en tots els seus àmbits (música, teatre, activitat física, ball, plàstica…), ha ocupat un gran espai, ens ha ajudat a passar les hores, a compartir amb els altres, a comunicar-nos, ens ha fet riure i somriure, hem aprés, jugat, treballat… La creativitat ha sigut essencial per sostenir físicament i emocionalment aquest moment social en el qual ens trobem.
L’educació física, la música, les arts plàstiques, així com el teatre, la dansa… les disciplines artístiques sempre han quedat com a matèries secundàries a les nostres escoles, no donant-los la importància que tenen en el desenvolupament, creixement i l’adquisició d’aprenentatges dels infants i adolescents.
Com hem pogut observar, durant la crisi sanitària la pràctica de totes elles ha estat imprescindible per la salut mental i física, i ens ha aportat aprenentatges. Proposo que pensem com ens ha ajudat la creativitat, l’art i el moviment en aquest període. Com ens han fet sentir i com ens han ajudat a estar més connectats socialment.
Si això ho traspasséssim a les escoles, si aquestes matèries agafessin més protagonisme, i passessin a ser eixos centrals, o amb més presència en l’educació, què passaria? No estarien més sans els nostres nens/es? No els facilitaríem, amb això, arribar als aprenentatges més acadèmics d’una manera més fàcil o amb més interès? Es pot ensenyar llengua creant una cançó relacionada amb el moment en el qual vivim? Creant una obra de teatre en el qual s’han de tenir en compte tants aspectes, o una coreografia?
Les matemàtiques, llengües i medi natural i social, es poden englobar dins de les artístiques i treballar amb una educació més globalitzada on els alumnes estan més sans emocionalment per l’ús de la creativitat, cos, art, i els beneficis que els aporta.
Jo personalment, per tota la meva trajectòria professional, i formació d’aquests darrers 10 anys, crec que hi ha una altra manera de fer, una altra manera de crear, i una altra forma de relació entre els adults i infants.
Deixem que tinguin un paper important en les seves vides, que siguin els seus eixos d’aprenentatge, i observarem com alguna cosa canvia. O és que no ens està canviant als adults en aquest confinament? No ens està fent ser més creatius, més actius físicament i artístics per superar-lo?
Crec que no fa falta tornar a arribar a una situació extrema com la que estem vivint. Aprofitem i fem un tomb a l’educació, que tot això ens serveixi d’alguna cosa, per créixer, evolucionar i dona més valor a les artístiques, ja que mai n’han tingut.
La neurociència està confirmant el que des de fa temps defensen alguns pedagogs i especialistes de diferents disciplines; els processos cognitius, corporals i mentals formen una unitat. Tot aprenentatge significatiu parteix de la vivència global, que implica tota la realitat corporal: percepció, comprensió, sensacions, emocions…
El foment de la creativitat, de la motivació i l’aprenentatge, han de ser abordats des del plaer: plaer físic, social i intel·lectual (Neurociència per educadors, David Bueno, 2017).
I per finalitzar proposo que, tenint en compte la nostra pròpia experiència d’aquestes setmanes que estem passant a casa, siguem capaços d’observar que l’educació ha de fer un gir, i començar a donar importància al cos, perquè existim en el cos, amb ell sentim, percebem, integrem la informació, imaginem, construïm conceptes… amb el cos aprenem. El cos no és una entitat separada de la ment, sinó que la ment és cos.
