Una vegada més, des del Govern es tira pel dret sense tenir en compte la comunitat educativa. Sense previ avís, sense consultar ni tan sols enviar un esborrany del pla, el conseller Bargalló cita la premsa (en comptes d’equips directius i docents) i deixa anar com i quan serà la tornada a les aules. Segurament això ho fa perquè sap que el pla de reobertura dels centres educatius és una barbaritat. Però si en lloc de parlar amb la comunitat educativa ho fa públic directament, som els docents qui hem de patir i defensar-nos del “pressing profes”.
La meva trajectòria política em fa pensar que darrere d’aquesta decisió hi ha pressió, i és normal, però quan es treballa per l’establishment i no pel poble sempre acaba guanyant el que diuen els lobbys econòmics i no el que necessitem des de la comunitat educativa. No m’explico, sinó, perquè prendre la decisió de reobertura de centres per només dinou dies amb tots els riscos que això comporta. Els serveis públics d’aquest país fa anys que estan sent atacats des del món polític. La deriva neoliberal de l’aliança de Junts x Catalunya i ERC fa una dècada que infrafinança, retalla i privatitza cada vegada més educació i sanitat i aquest és el preu que estem pagant. La Covid19 ens ha fet descobrir que no van ser bona idea les retallades d’Artur Mas ni les privatitzacions de Boi Ruiz a la sanitat. De ben segur, la reobertura dels centres educatius i el possible allargament de mesures excepcionals durant el curs 2020-2021, ens fan veure que ja va sent hora que l’educació d’aquest país ha d’ocupar el lloc que es mereix: el pilar fonamental d’una societat. Va sent hora que ens escolteu, perquè tenim molt a dir.
La pilota a la nostra teulada i a la de les famílies
ERC sempre s’amaga darrere del decret d’autonomia de centres per tirar la pedra i amagar la mà. Els darrers mesos, des de les diferents rodes de premsa que ens ha ofert el Govern per l’actualitat d’aquesta epidèmia, hem après la importància de redactar protocols específics per a tot. En el nostre cas, surt el conseller en roda de premsa i deixa anar, amb la boca ben grossa, que serà amb caràcter voluntari per part de l’alumnat i, que qui vulgui venir als centres, haurà de signar una declaració responsable. Aquesta és la seva manera de deixar-ho tot atado y bien atado per si de cas anessin mal dades, no els toqués assumir res. Amb aquestes premisses s’obren infinitat de possibilitats i totes elles dibuixen un garbuix del qual no en sortirà ben parat ningú – tota responsabilitat dels centres o de les famílies–.
Qui hauria de poder anar als centres?
Parlem clar, seiem a la taula amb tots els sectors, debatem i consensuem. És necessari que les escoles estiguin obertes per acollir aquell alumnat les famílies del qual no tenen la possibilitat de teletreballar? er tot arreu s’està dient que no, que és pel caràcter formatiu, per l’acompanyament emocional i la socialització. Deixem-nos d’excuses i sincerem-nos: és cert, es necessita un espai de “guarderia” mentre les famílies treballen. No passa res, reconeixem que el poder de decisió és de classe, què fer o no fer amb la canalla només ho poden escollir uns pocs afortunats. Tothom ho està pensant per dins però ningú ni ho diu ni ho reconeix. Ara tothom parla del bé pels infants, quan els fem anar rebentats d’extraescolars, serveis d’acollida, horaris interminables, exigim deures a tot moment… Deixem de parlar en nom dels infants quan portem aquelles ulleres d’adult que ens fan veure el que volem.
En aquest cas, i tenint en compte que estem en un moment excepcional, podríem definir una part dels centres educatius com a servei essencial. Per això seria clau agafar la paella pel mànec i, tan contundents com ens volen fer veure que s’ha estat amb Madrid, ser-ho amb tot allò que nosaltres podem fer. Preguntem-nos la responsabilitat que ha de tenir el sector privat en aquesta crisi i tracem unes línies clares: igual com hem obligat alguns negocis a tancar i altres no (quan no eren essencials), obliguem també a les empreses a elaborar un pla especial de conciliació de vida laboral i familiar que permeti a les famílies fer les tasques de cures sempre que sigui del tot impossible teletreballar. Hi ha milers de petits comerciants condemnats a la ruïna però, el no gens essencial Amazon no ha aturat ni un dia la seva activitat i, fins i tot, ha augmentat exponencialment els seus beneficis. Tenim més por a l’Ibex-35 que a la Covid19.
Si tracem aquestes línies i definim qui realment ha d’anar a treballar, comptem-nos i posem els recursos necessaris per atendre aquesta canalla des dels centres. Canviem el caràcter voluntari per “la necessitat”. En el meu cas, i el de més de 70.000 persones a Catalunya que som docents, estem oferint un servei públic i estem a disposició del poble. Cal preveure que hi ha gent que té por, i és molt legítim en temps de pandèmia, d’altra que té patologies prèvies, etc. Preguntem als docents com ho estan vivint i com poden contribuir –no era allò de poder decidir-ho TOT?–. Comptem-nos i definim qui va als centres i qui teletreballa, però ben fet. La xarxa docent, aquests dies, està hiperconnectada i l’extracció d’aquestes dades és cosa de minuts. Estic profundament conscienciat en les veritables necessitats de les famílies, fa set anys que tinc destinació a centres de màxima complexitat i, malgrat que em pesi, no acabo d’estar d’acord amb la postura d’alguns sindicats que defensen un no rotund. El meu no és condicional: sé que les famílies ens necessiten i nosaltres hi som i hi volem ser, perquè al meu institut-escola, com a tants altres centres, fem tot allò que calgui per la nostra comunitat i si cal, més. Molts estem disposats a estar a peu d’aula i fer aquesta tasca social.
Per què cal filar tan prim?
Cal ser molt curosos perquè les mesures de seguretat que proposa el senyor Bargalló són perilloses. Tothom sap perfectament que no podem garantir que els centres obrim amb caràcter voluntari, amb una ràtio de 13 alumnes, sense generar més esquerdes encara. Qui decideix qui sí o qui no, si són més de 13 i qui atén la resta d’alumnat que no ve presencialment?
El distanciament físic de 2 metres és impossible garantir-lo, són canalla. Potser és pitjor el remei que la malaltia i causa més danys i frustracions la constant crida d’atenció per respectar les mesures de seguretat: els patis, els lavabos, el llapis que cau a terra, la higiene de mans, l’entrepà que s’ha deixat algú a casa i no podrà compartir res de ningú, el mocador que un necessita i no porta i trec de la meva motxilla, el gel hidroalcohòlic, la mascareta, la ferida de quan cau s’ha de netejar i curar i, el més important: si els hem d’acompanyar emocionalment, a quina espatlla ploraran o a quina orella xiuxiuejaran?
I si estem al centre, qui prepara la tasca telemàtica?
Ens diuen que hem de garantir la continuïtat de la docència telemàtica sense que això comporti una doble jornada per al professorat. Sense doblar la plantilla això és impossible. A més, de quin teletreball parlen? Ens enganyen diàriament dient la xifra de dispositius que s’han repartit. Per entendre les dades, no es poden donar un nombre concret, cal explicar el percentatge d’abast d’aquesta xifra. Per l’autopublicitat que es fan quan expliquen als mitjans aquestes xifres, sembla que hagin fet la seva feina, i no és així. Li explicaré el meu cas a Sant Roc, Badalona: hem detectat, des del centre, 170 famílies que no poden seguir les classes en línia per manca de recursos. Vam passar aquestes dades i vostès ens van dir que només podíem repartir 44 dispositius. Vam fer l’esforç de repartir-los entre aquell alumnat amb famílies que ni tan sols disposaven de telèfon intel·ligent. A dos mesos i escaig del confinament, i a punt d’entrar al juny, només han arribat 4 dispositius per alumnat, només de sisè. Això vol dir que hem cobert un 2,35% de la desconnexió del nostre alumnat. Si jo fos conseller em cauria la cara de vergonya.
El curs no pot acabar telemàticament perquè per moltes i molts alumnes d’aquest país, ni tan sols ha començat. Estan desconnectats des del primer dia de confinament. Això sí, poseu-ho tot a l’esfer@, com sempre.
Centri’s, conseller, li toca treballar!
Des de baix, li donaré un consell; prengui’ns seriosament d’una vegada. Faci el favor de desenvolupar un pla per atendre la canalla durant aquesta crisi sanitària. Miri qui va als centres i qui teletreballa, però faci-ho bé, consulti, pregunti als claustres.
Acordi amb el Departament de Treball, amb Salut, amb Presidència i amb qui calgui que faci la seva part. Prepari un pla global i multidisciplinari a l’altura de l’excepcionalitat que vivim i donin, també, algunes ordres a aquelles empreses que poden col·laborar al fet que les famílies puguin atendre els seus fills. Ja que, pel que fa a drets, de moment, ja hem començat a pagar aquesta crisi els mateixos de sempre.
