Vivim una esperançadora explosió de reclamacions i reconeixements del treball de les cures de la vida, de la solidaritat i del compartir, que es concreten en l’atenció a les persones més fràgils. La crisi sistèmica que vivim posa en relleu que o bé aprenem la cura de la vida o estem abocats a la nostra autodestrucció.
Tots aquests valors es poden incloure en un que els incorpora necessàriament: el suport i la cura mutus, que en l’actualitat, com mai abans, s’ha mostrat fonamental per al sosteniment de l’existència. Aquest valor s’expressa en les cures sanitàries, en l’atenció de les famílies pels seus petits i els seus grans, en la dedicació del professorat amb el seu alumnat, en la inquietud pels qui viuen circumstàncies dramàtiques per haver perdut el seu treball ja precari o en la preocupació de la població en general perquè les polítiques socials i econòmiques dels estats garanteixin aquest benestar. Tot el que estem vivint no és més que la mostra de l’experimentació de la cura que tots necessitem donar i tenir. La crisi sanitària, econòmica i educativa ha posat en el primer pla les prioritats que ens humanitzen: la cura dels cossos, de les relacions familiars i dels vincles amb les persones, amb els qui ens relacionem i als qui estimem. Això s’ha tornat primordial.
El sorprenent de tot això és que hem d’aprendre el que ja som. Des que naixem, som cuidats i anem coneixent que això és el que ens constitueix com a éssers humans. Diu Heidegger que la cura és la nostra manera de ser essencial i Leonardo Boff assegura que sense cura l’ésser humà es tornaria inhumà. També els mites de l’antiguitat clàssica apunten en aquesta direcció, i ara podem constatar-ho en la nostra experiència quotidiana.
No obstant això, els interessos economicistes sobre les nostres vides, sotmeses al rendiment i la competitivitat de la manera capitalista de producció i consum, ens han fet oblidar el que som. Hem envilit la cura traient-la de les nostres vides i l’hem expulsada del nostre ésser. L’hem confinada en determinades persones (dones, en general) i hem menyspreat el seu treball, remunerat o no. Això ens ha empobrit. No havíem arribat a l’homo sapiens que diem ser i ja volíem ser el homo deus (Yuval Noah Harari) d’un posthumanisme desproveït de qualsevol atenció per la vida, que es vol ancorat en la immortalitat.
Quan ens plantegem construir una nova realitat, que no normalitat, proposem passar de la societat egoista i indiferent al sofriment aliè a una altra basada en l’atenció i el suport mutus. La major part de la publicitat futura voldrà mantenir la vella normalitat que ens va portar fins aquí, però la nostra acció ha d’anar dirigida a cura de la vida, i a la pràctica constant de la cura mútua com a element central d’una convivència basada en l’assentament de la curadania. “Cuidar-nos és la nova revolució” (M. Garcés). És l’única possibilitat que ningú es quedi enrere i que no hi hagi exclosos de la vida digna. En tot això hi té molt a dir el model d’escola pública comunitària on tots aprenen la cura de si mateixos per poder cuidar-se tots entre si.
En l’àmbit de l’educació, ara més que mai, és necessari desplaçar l’atenció, gairebé obsessiva en molts sectors de la comunitat educativa, de l’acadèmic i dels aprenentatges curriculars cap a l’educació integral de la persona. És aquesta concepció de l’ensenyament la que ens preocupa i ens ocupa. “Ara és el moment de ressaltar (a l’escola) els valors que estem aprenent com la solidaritat, l’empatia, la generositat, l’afectivitat, el suport i la cura mútua, la cooperació… perquè avui toca fer pedagogia i prevaler aquests valors més humanitzadors.” (Proposta 7 del Manifest per una altra educació en temps de crisi).
Aquests valors no és possible desenvolupar-los en una escola competitiva, basada en l’èxit d’uns pocs, en el rendiment i els resultats acadèmics. Per això, l’escola basada en la cura és la que té en compte sempre als altres i, sobretot, als més febles, i que acull i cuida als diferents, als que tenen mancances més grans i viuen pitjors situacions de penúria. Implica aprendre a cuidar a tots i al que és de tots, el col·lectiu, el comú, per sobre dels interessos basats en l’egoisme i en l’individualisme. És construir el pas de la ciutadania, amb la tasca de la cura mal distribuïda com ara, a una curadania ciutadana en la qual tots assumim la nostra responsabilitat de cuidar i saber-se necessitat de cures. No sols es tracta de sortir al balcó, encara que sigui necessari en determinats moments, a aplaudir als que ens cuiden, sinó que tots sortim a la vida com a cuidadors mutus. Només així podrem construir una vida digna de tots i per a tots.
La cura és l’essencial per mantenir la vida i per mantenir l’educació com a promoció del desenvolupament de les potencialitats humanes a cadascun dels que s’eduquen. En un altre moment he parlat de la necessitat de construir l’escola del col·lectiu. En ella és on hem de col·lectivitzar la cura. Aquesta és l’escola comunitària que volem fer realitat. Senzillament perquè totes les vides són dignes de ser cuidades i aquesta escola ho fa possible.
L’escola de la cura mútua educa en la perseverança i la paciència a ritme lent i pausat. Posa especial atenció en l’aprenentatge rellevant, la reflexió, la voluntat i la memòria. Situa en el centre de la relació pedagògica, el diàleg-conversa i sap que educar és aprendre a pensar críticament per si mateix i a sentir la generositat del compartir, posant en el primer pla l’empatia, la compassió (passió comuna per la vida) i la construcció de la fraternitat. Aquesta escola genera, necessàriament, sensibilitat per la vida, per la cura de les persones enfront de la insensibilitat i l’oblit dels petits i grans problemes de la humanitat i dels qui són víctimes d’ells. És en l’educació on es dona la trobada amb la vida, ja que hi ha una clara identificació entre viure, conèixer, aprendre i produir (Maturana i Varela). I, avui més que mai, educar és cuidar i defensar la vida de tots i cadascun dels aprenents (Hugo Assmann). En aquesta escola és molt rellevant la calma, el tacte, la presència, l’acompanyament, l’espera, el respecte, l’atenció, la confiança, la crítica fraternal, la reciprocitat afectiva i normativa, la tendresa i, en definitiva, l’amor.
En aquesta comunitat de cura, l’alumne i l’alumna són considerats en la seva singularitat, acollits, estimats i impulsats en l’aventura de construir-se a si mateix com a subjectes en un procés de creixement permanent. Implica la convivència i la relació positiva entre l’alumnat des del respecte mutu i la gestió dels conflictes. En el centre de la relació educativa se situa el tracte cordial, pròxim i carregat d’humanitat entre professorat i alumnat. Professor i alumne es cuiden entre si i es respecten profundament.
És una escola que promou el desenvolupament humà i professional del docent. Li acull i li acarona perquè ell pugui acollir i acaronar la relació educativa amb tots els altres. Es genera un clima relacional que fa possible el treball en equip, els projectes compartits i la comunicació sincera. Així es fa possible una relació entre el professorat que comporta el suport mutu, la trobada i el diàleg afable on és possible la regeneració de les energies que es consumin en l’acció educativa que és complexa, conflictiva amb freqüència, carregada d’incertesa…
La relació amb les famílies es cuida de manera especial perquè són part essencial de la comunitat de cura que és l’escola. És una relació de suport mutu en la tasca comuna d’acompanyar la infància i l’adolescència. També es cuida la relació de les famílies entre si com a membres actius de la comunitat educativa.
És una escola que cuida la relació col·laborativa amb l’entorn social, cultural i natural on està situada. Posa tot el seu potencial i compromís en la construcció de la comunitat local en l’espai de ciutat educadora.
Es fa cada dia més urgent la construcció de l’escola pública com a comunitat educativa on s’educa, s’aprèn, es practica la convivència positiva i s’inclou tota la diversitat humana en la cura mútua. Aquest és l’objectiu i el contingut de la pròpia acció educadora de l’espai i el temps escolar. Sabem que la realitat que estem vivint apunta indubtablement a la necessitat d’enfortir la dimensió col·lectiva de vida humana i això només és possible en la consolidació del públic. La societat de la cura i de les cures ens exigeix prestar el màxim suport a l’escola pública comunitària, que és l’única capaç de garantir el dret de tots a l’educació. La seva cura, per part de les polítiques educatives públiques, adquireix una significació especial en els temps que vivim. Per ser l’escola de tots hauria de ser la millor tractada.
No obstant això, constatem amb massa freqüència un maltractament planificat de l’ensenyament públic. Hi ha un abandó del deure de cuidar-la per part de tots, quan no lluitem prou per fer-la realitat. Però, sobretot, de l’Administració pública: desprestigi premeditat amb polítiques de desinversió, precarietat, recursos insuficients, centres descurats, construccions de centres en diversos anys, professorat maltractat…
Estem prenent consciència que l’actual sistema capitalista de producció i consum i el seu sistema educatiu són insostenibles. I anem sabent que la nova realitat educativa s’ha de sustentar en una escola basada en la cura de la vida i de l’ésser humà en la seva integritat, com es proposa en el Manifest per una altra educació en temps de crisi.
Tant de bo aquesta pandèmia ens contagiï la presa de consciència de l’ineludible aprenentatge de la cura mútua, perquè és l’única cosa que ens donarà alguna certesa per sobreviure a l’actual catàstrofe i a les que arribin després.
