Començo l’article –així m’hi vaig comprometre– amb les paraules d’una inspectora d’educació extraordinària, la qual deia que ”a propòsit d’alguns tòpics, l’aprenentatge s’ha de personalitzar i no és més inclusiu un centre que té l’alumne tot el dia a l’aula encara que sigui pintant mandales i sempre depenent d’un auxiliar que no afavoreix gens la seva autonomia”… No hi puc estar més d’acord, i és d’aplicació a tot l’alumnat, tot i que presumeixo que això no és l’habitual en una escola veritablement inclusiva. Mentrestant, seguim treballant plegats des de la cooperació i la confiança per un dret tan noble, i de fet aquesta pandèmia ens hi encasta de ple.
En el document COVID-19 education response: Preparing the reopening of schools: resource, del 5 maig, la Unesco posa en relleu que el tancament escolar no afecta tots els nens de la mateixa manera. Els estudiants procedents de contextos vulnerables corren més risc, ja que per molts d’ells l’escola no és només un lloc per aprendre. I no és fortuït que, de nou, el més vorejat pel sistema educatiu sigui l’alumnat amb necessitats àmplies de suport educatiu i especialment si s’hi afegeix alguna discapacitat.
En aquesta línia, el passat 20 de maig es van publicar a Catalunya les Instruccions per a l’Organització de l’Obertura dels Centres Educatius, per al desplegament del Pla d’Obertura de Centres Educatius en Fase 2 de Desescalada en la Finalització del Curs 2019-2020 i per a l’Organització i Funcionament dels Centres i els Estudis del curs 2020-2021, aprovat pel Procicat.
I en relació a les escoles d’Educació Especial diu: “Tenint en compte les indicacions de les autoritats sanitàries pel que fa a les condicions de prevenció, higiene i seguretat en la reobertura, les consideracions dels experts en salut en l’actual situació de l’evolució de la pandèmia i les condicions específiques de vulnerabilitat d’aquest alumnat –amb malalties cròniques complexes–, així com la prioritat de la garantia de la seva salut i la del personal docent i especialista que els atén, presenta moltes dificultats la generalització en fase 2 de l’obertura de les escoles d’educació especial. Tot i això, el Departament està treballant amb personal tècnic propi i referents externs per tal d’elaborar un pla específic per a aquests centres i el seu alumnat, tant per a la realització d’accions concretes en aquest final de curs com per poder oferir aquest servei de manera completa i plenament adequada en el curs 2020-2021”.
Novament ens trobem amb l’anteposició d’una etiqueta diagnòstica a la senzilla condició d’infant amb un dret essencial com el de l’educació, sense adjectius. I és només la família, amb el seu concurs, la que ha de decidir com exercir-lo, ponderant i valorant on pot gaudir l’infant de més benestar i seguretat: a l’escola o a casa. I és a partir d’aquest marge de risc que poden concórrer circumstàncies com ser treballador essencial, que l’escola que et tocaria no obri encara, l’impacte socioeconòmic, la robustesa de la constel·lació familiar, etc.
Per tant, només es pot impedir l’accés d’un infant a l’escola si aquest suposa un risc per la salut dels seus companys. Quan se sospita que un infant té una malaltia que pot contagiar se l’aparta fins que hagi passat el període de contagi. És una mesura exigible raonable i justa que sempre s’ha aplicat. El contrari és impedir l’assistència d’alguns infants a l’escola pel simple fet de tenir una malaltia crònica no contagiosa. I en un moment donat se li pot recomanar a un nen amb diabetis que no vagi a l’escola per controlar més acuradament la seva malaltia, però això no és d’aplicació a tots els nens diabètics. L’aplicació que impedís l’accés de tots els nens diabètics seria irracional, desproporcionada i injusta, en definitiva, seria una greu discriminació per raons de salut. No oblidem que hi ha més de 7.000 malalties minoritàries… Si volem ser justos i respectuosos amb el que diu la convenció de Nacions Unides, els mateixos criteris han de ser aplicats als infants amb discapacitat que no suposen cap risc pels seus companys. No són només una condició de salut, són persones.
És a dir, se’ls ha de garantir l’accés a les escoles amb els mateixos criteris que els altres nens i no aprofitar els efectes de la pandèmia per fer un greu retrocés en els drets que tant ha costat consolidar. La discriminació a la qual dona peu l’aplicació pràctica de la norma va contra el principi d’igualtat entre les persones, garantit a la Constitució i sense aval científic de cap mena.
També argumenten alguns col·lectius, emparant-se en l’OMS, que les persones amb discapacitat són més vulnerables davant un possible contagi. Entenc que l’afirmació de l’Organització Mundial de la Salut està treta de context. Hi haurà persones amb baixa immunitat, pròpia de la malaltia, que sí que tindran més risc de contagiar-se, però no de contagiar. En tot cas, s’ha de mirar cas per cas i no entrar en el parany de les generalitzacions.
És important seguir lluitant contra l’estigma –accentuat per la Covid19– i el canvi d’actituds, i l’escola inclusiva és el primer pas per avançar cap a una societat més digna i justa. Enderroquem-ne les parets i que hi corri l’aire!
Els costos socials de l’exclusió són massa elevats en termes de discriminació i fins i tot en índex més elevats de pobresa. L’eliminació de les barreres en l’àmbit físic i sobretot en el de les actituds, així com la correcta informació, és fonamental i porta nombrosos beneficis per les persones, com l’increment de l’autoestima, el benestar i l’autonomia. Alhora, aquest fet porta implícit un seguit de beneficis per al conjunt de la societat, inclosa una major cohesió i solidaritat social.
L’escola inclusiva no és ni una quimera ni un impossible, és un dret, és una inversió a llarg termini per gaudir d’una societat on també tothom hi tingui el seu lloc, el seu espai vital i la màxima consideració i reconeixement com a ésser humà.
Sense aquest primer contacte amb la diversitat a l’escola, és molt difícil transformar el pitjor aliat amb el qual tan sovint ens anem trobant: les actituds, aquesta crosta emocional que ens insensibilitza i ens aïlla de l’altre, ara més que mai. No podem malmetre una generació immergida en la por i la irracionalitat.
Tant de bo que en aquests moments apassionants i de màxima complexitat fórem capaços tots plegats de potenciar que els Centres d’Educació Especial proveïdors de serveis i recursos (CEEPSIR) puguin donar més suport a l’alumnat als centres educatius ordinaris, ampliant-ne el nombre a tot Catalunya i interactuant molt més amb altres suports intensius (SIEI, AIS, CREDA, etc.) en funció de les necessitats de cada escola.
I en aquests moments, i pel que fa a les escolaritzacions compartides, on cal vetllar per la traçabilitat, determinant cohorts ben definides de professionals i alumnat, tal vegada seria el moment d’aplicar el punt 6 del Decret 150/2017, de 17 d’octubre, de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema Educatiu inclusiu que prioritza la inclusió d’aquests alumnes al centre Ordinari:
”Els alumnes amb necessitats educatives especials poden accedir a recursos i serveis que pertanyin a projectes educatius de dos centres diferents, si així s’estableix en el PI i en la proposta de mesures i suports de l’informe de l’EAP de reconeixement de necessitats específiques de suport educatiu, d’acord amb els pares, mares o tutors legals i amb l’autorització prèvia dels serveis territorials o, si escau, del Consorci d’Educació de Barcelona. Aquest aprofitament de recursos per a l’atenció integral de l’alumne no pot comportar-ne el trasllat entre els dos centres durant l’horari lectiu. S’ha de prioritzar la inclusió progressiva d’aquests alumnes al centre ordinari.”
Obrim?
