Ara que ja hem començat la desescalada del confinament, i després d’escoltar i llegir més d’una i més de dues paraules noves que sovint no són al diccionari, he recordat sovint, i amb nostàlgia, una xerrada-curset que va fer en Francesco Tonucci a Rosa Sensat sobre La Convenció dels Drets de l’Infant, aprovats per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 20 de novembre de 1989.
En Tonucci insistia que la Convenció s’hauria d’estudiar a les universitats i hauria de ser de coneixement obligatori per accedir a qualsevol concurs públic de qualsevol administració. Els mestres i educadors, ens deia, hauríem de treballar aquests drets en les reunions d’equips de mestres i amb els nens, nenes i joves, per donar-los a conèixer a tots, reflexionar-hi i, a partir del dret, cercar el deure que cal exercir.
Malauradament, aquells que assistíem al curset comprovàrem que coneixíem ben poc els articles de la Convenció, de la mateixa manera que s’ha corroborat en aquest confinament.
Soc de les persones que confien en la professionalitat d’aquells que han de prendre decisions, i per això tinc la seguretat que era necessari i imprescindible que grans i petits ens confinéssim a casa, però em va doldre que en la declaració de l’estat d’alarma es parlés més de gossos i d’animals de companyia que dels infants, i que ara, en la desescalada, es parli més d’obertura de bars i de comerços que de les necessitats dels infants. I que, quan es parla de l’obertura de les escoles, es faci des de la por al virus, del compliment dels currículums, de les mancances tecnològiques, de les distàncies… i molt poc de les necessitats emocionals i educatives de les persones.
Marta Mata ens recordava sovint que calia pensar en el projecte de societat que volem construir, per donar-hi resposta des del món de l’educació. Al meu entendre, analitzant-ho des dels canvis dels quals tant parlem i que desitjo que siguin positius de cara al futur, les administracions educatives i els seus governs haurien de declarar l’educació pública com a servei essencial per combatre les desigualtats i fer front a la bretxa digital, que és també una bretxa cultural i social, i per posar en ple funcionament el món del treball i l’econòmic.
Hem vist i comprovat, i agraïm i felicitem la ràpida resposta de la sanitat i els seus professionals, homes i dones, com segur que ho faran els professionals del món educatiu, si les administracions hi posen els recursos necessaris. Recursos per a la seguretat dels adults que han de treballar-hi, més espais per poder acomplir les mesures de seguretat tant en l’escola i els patis, com en espais municipals (centres cívics, biblioteques…), en places de la ciutat o en entorns naturals del municipi… I, fonamentalment, més mestres i professorat, més professionals del món del lleure, de l’artístic… per poder atendre els infants i els joves en grups poc nombrosos.
En Philippe Meirieu, pedagog francès, ens deia: “L’escola ha d’ajudar-nos a construir el comú, encara que sigui difícil. Si l’escola actua en la direcció de la cooperació i l’ajuda mútua en el nucli de les seves pràctiques, contribueix a construir el comú. Aquest és, en definitiva, el missatge de l’Escola Nova”. Escola Nova que fa més d’un segle que grans pedagogs van impulsar i que encara avui, des de diverses metodologies, és la que posa l’infant al centre de l’educació.
