Sento angoixa davant els reclams legítims i necessaris de reobertura de les escoles que crec, però, que prenen formes o direccions que generen tensió i tristesa. Ja fa dies que la suma de directrius insuficients i surrealistes que arriben de l’administració educativa, més les pressions mediàtiques en pro d’un concepte de reobertura de l’escola buit de contingut em couen.
És bo que el debat sobre quina educació volem prengui posicions. Però no ho fem a qualsevol preu i de qualsevol manera, no amb les presses que vam deixar les aules i improvisar l’atenció educativa en confinament a mitjans de març. Els drets dels infants i adolescents, no sols el dret a l’educació, han brillat per la seva absència en la gestió de la crisi de la Covid19 i en la planificació de la desescalada; sospito que el fet que no siguin éssers productius els ha deixat en mala posició. Ni govern, ni estat, ni oposició, ni governs autonòmics han mostrat disposició a posar l’infant al centre i l’educació al lloc on cal, si volem una societat crítica, lliure i volem que s’aboleixin les desigualtats socials (fa anys que cap d’aquests actors posa l’educació pública al centre, fa anys que la desballesten).
Es parla de col·lectius en termes generals i això sempre genera marge d’error. Es compara a docents amb altres professionals que molt abans i amb menys coneixements sobre el virus van haver d’ocupar els seus llocs de treball. Potser és que aquests han obeït, com estem obeint col·lectivament la majoria, també els docents, impactats per una situació crítica. Analitzem tots els factors quan fem lectures sobre què passa. Amb això no defenso que callem quan quelcom ens sembla malament, miro de comprendre abans d’emetre judicis.
L’escola és més que un espai físic, és un espai i un temps on les interaccions de tots els agents i l’estímul de materials i activitats genera un clima i afavoreix processos psicològics que es veuen i veuran enormement entorpits per algunes de les mesures que es plantegen, sobretot en depèn quin nivell educatiu. Mesures que no són tan estrictes quan es tracta d’un establiment comercial o d’oci i aquesta incongruència també ens confon i enfada.
Els i les docents volem tornar a l’escola, tots el que conec jo, que en són molts (ja sabeu que som una mica sectaris). Volem tornar-hi en les millors condicions possibles per garantir el dret a l’educació dels infants. Les escoles han d’obrir, però no n’hi ha prou amb obrir escoles i posar-hi nens a dins perquè el dret a l’educació estigui garantit (reduir l’educació a l’escola i l’educació formal és simplista i inexacte, però si de cas en parlem en una altra ocasió).
L’escola a la qual volem tornar és una escola segura, però també un espai on els nens i nenes es puguin moure i expressar, on puguin jugar amb llibertat, on no calgui reprimir-los sovint per tal que compleixin amb la normativa de seguretat sanitària. Estem disposats a fer torns de pati, agrupacions diferents, a aplicar mesures higièniques; però siguem sincers: les administracions educatives estan donant algunes directrius que no són realistes ni factibles. No conec cap docent que tingui una resposta clara de què cal fer, vostès n’estan segurs?
En tot cas, ara mateix, qui prioritza l’obertura de locals d’oci a la de les aules no som professors i famílies. En quin lloc queden, infants i adolescents?
Com diu la Tina Vallès en un article publicat fa uns dies a Vilaweb, l’escola a casa no rutlla. Encerta fixant-se en el fet que no és fruit d’una planificació seriosa i en què no hi som tots. No hem aconseguit connectar amb tots els infants i joves, per motius diversos. Però no serà perquè molts docents no hi hàgim posat cos i ànima mentre seguíem fent de pares i mares i paint una pandèmia global de l’hòstia que ens va enganxar a totes desprevingudes. Practiquem l’autocrítica i orientem-nos a la millora continuada, però abordem la situació amb la complexitat que requereix, si us plau. Els qui esteu tan preocupats per la reobertura, us animo a usar una estratègia comunicativa més inclusiva i positiva, enfocada a cooperar per trobar solucions junts. L’avaluació de la situació ha d’anar dirigida a la millora, no a enfonsar els implicats en la crítica.
És molt necessari que la societat en general prengui compromisos en la lluita contra la desigualtat social i per una educació pública de qualitat. Per aconseguir canvis calen aliances, no ens afavoreix tirar-nos els trastos pel cap. No alimentem els estereotips i el desprestigi social que l’escola ja pateix. Vivim una situació d’emergència educativa, social i cultural, però no és nova. Les pitjors xifres d’abandonament prematur de la UE i l’alt índex de segregació no són cosa dels dos últims mesos i mig. Ajudem-nos; assenyalem a governs i estat que no inverteixen, que no aposten per l’educació pública i de qualitat des de fa molt temps; que no la consideren un servei essencial. Fa molt que docents i famílies reclamem mesures per garantir el dret a l’educació, un dret que tenim molt present, un dret al qual dediquem la vida. Fem sentir la nostra veu i fem-nos costat, com hem de fer costat als sanitaris i sanitàries que ens han salvat la vida, com els farem costat quan protestin i reclamin millores. La cooperació està de moda, que no es quedi en un eslògan bonic per lluir a les xarxes.
