Aquestes dades figuren en un article que acaba de publicar Ernest Pons, professor de la UB i president de la Societat Catalana d’Estadística, a la revista digital Universídad. Pons ha aprofitat la recent publicació de l’últim informe Datos y Cifras del Sistema Universitario Español per analitzar la situació del professorat universitari amb dades del curs 2017/2018 i comparar-les amb les del curs 2007/2008, és a dir, per analitzar la situació del professorat abans i després de la gran crisi econòmica generada per l’esclat de la bombolla financera i immobiliària. L’article l’ha titulat en forma d’interrogant (“¿Se està precarizando el profesorado de las universidades públicas?”) si bé a mesura que avança el text es va contestant solet. Per descomptat, afirmativament.
La recerca de Pons obté alguns resultats prou eloqüents. Per exemple, que en aquests 10 anys el nombre de professors en el conjunt del sistema universitari públic espanyol ha variat relativament poc (de 96.462 s’ha passat a 98.173, un 1,8% més), si bé, segons adverteix l’autor, “si en comptes de persones mesurem la capacitat docent real veiem que el PDI [personal docent investigador] era pràcticament el mateix, amb 218 efectius menys (-03%)”. Mentrestant, subratlla Pons, el nombre de professorat funcionari ha baixat notablement, ja que de 51.262 s’ha passat a 42.819 (un 16,5% menys).
Aquestes 8.443 places de funcionari menys ara les ocupen professors associats (3.859 més) o amb altres tipus de contractes (5.878). A les universitats privades, en aquest període el nombre de professors s’ha duplicat: dels 8.572 que hi havia el curs 2007/08 es va passar a 17.814 el curs 2017/18, un 107,8% més.
En aquesta línia, una altra dada que crida molt l’atenció és la referida a l’alumnat. En els deu anys de la crisi les universitats públiques van perdre gairebé 153.000 alumnes (de 1,24 milions es va passar a 1,09 milions) mentre que les universitats privades van guanyar prop de 52.000 alumnes (de 144.734 a 196.600). Pons també destaca que la ràtio de professors per alumnes ha tendit a créixer en els darrers anys, però de manera més accentuada a les universitats privades.
L’autor recorda que, arran de la crisi i de les retallades, a partir del curs 2010/11 el Govern de l’Estat va implantar la taxa de reposició zero, és a dir, la impossibilitat de substituir funcionaris, la qual cosa impedia a les universitats treure places i renovar les seves plantilles. A partir d’aquí, la major part del professorat funcionari jubilat va ser reemplaçat per professorat associat. Això ha afectat de forma molt evident a tota una generació de professors universitaris, que han trigat molts anys a regularitzar la seva situació, si és que ja ho han fet. Però el que sorprèn de l’anàlisi és que no ha afectat totes les comunitats autònomes per igual, segons la conclusió a la qual arriba l’autor després de creuar les dades d’edat mitjana del professorat amb el seu tipus de vinculació laboral.
Per què hi ha tantes diferències entre comunitats?
“Tenint en compte –escriu Ernest Pons– que l’increment de professorat associat en l’última dècada ha estat relacionat amb les dificultats per renovar les places ocupades per funcionaris, un esperaria que les diferències sobre el pes del professorat associat en les diferents comunitats autònomes estigués relacionada, almenys parcialment, amb l’edat de les plantilles. És a dir, que justament les universitats amb plantilles de major edat fossin les que s’han vist obligades a cobrir més jubilacions en els anys de la crisi”. “No obstant això –afegeix– la realitat no és tan simple. Perquè les comunitats autònomes amb major proporció de PDI major de 49 anys (el curs 2017/2018) no es corresponen amb aquelles que tenen major proporció d’associats”. Per tant, conclou, “per esbrinar per què unes comunitats autònomes tenen major proporció d’associats que altres hauríem de buscar en les diferents estratègies adoptades en cadascuna de les comunitats autònomes”.
El 52% de les plantilles de les universitats catalanes és professorat associat, mentre que el 31% és personal funcionari. És el percentatge més alt d’associats i el més baix de funcionaris de tot l’Estat. Només les Illes Balears s’hi aproximen (47% associats, 32% funcionaris), mentre que a l’altra punta hi ha comunitats com Astúries, amb un 61% de funcionaris i un 21% d’associats. Al País Basc tenen la dada més baixa d’associats (17%), però en canvi no tenen una xifra gaire alta de funcionaris (38%). Andalusia (52%) i Madrid (55%) tenen proporcions de professorat de més de 49 anys similar a Catalunya (51%) i, en canvi, la proporció de les hores de classe assignades a professorat associat és molt diferent: Catalunya (35%), Andalusia (11%) i Madrid (19%).
En resum, conclou Pons, a partir de les dades es pot observar que en la dècada de la gran crisi a la universitat espanyola el volum del professorat es va estancar a les públiques mentre es duplicava a les privades, la ràtio professors/estudiants pujava especialment a les privades, es reduïa el funcionariat, i la figura del professor universitari associat creixia exponencialment però no proporcionalment entre les diferents comunitats autònomes.
En una entrevista publicada el gener d’aquest any amb Joan Elias, el rector de la UB i ex president de l’ACUP explicacava a El Diari de l’Educació que la situació dels associats s’estava corregint i que la pressió havia baixat molt perquè s’estaven traient moltes places de lectors. “Són gent que estava allà, que no va poder accedir a cap plaça fixa perquè no n’hi havia, i estem intentant que tota la gent pugui entrar”, deia Elias, pel qual una derivada molt negativa que pot haver tingut aquesta dècada de paràlisi és que arribi el dia que en alguns departaments no hi hagi gent jove prou formada per substituir la generació que es jubila.
