Els canvis, ja siguin educatius, tecnològics, econòmics… creen la necessitat d’adaptar-se contínuament a noves situacions i demandes que el mateix mercat reclama. Actualment estem en una situació molt excepcional. No es vivia una pandèmia des de la grip espanyola del 1918, per la qual cosa no podem adaptar les mateixes mesures; bàsicament perquè no estem en les mateixes circumstàncies i la societat tampoc té res a veure.
Aquesta pandèmia ha produït alteracions en les condicions de l’entorn, i això repercuteix directament en la forma com les organitzacions hem i haurem de reaccionar per actuar i readaptar-nos a aquesta nova realitat. És aquí quan vull destacar la pregunta inicial: i si repensem entre TOTS com hauria de ser el retorn a les aules? O fins i tot podem anar més enllà, i preguntar-nos, i si repensem entre TOTS com hauria de ser la nova realitat educativa i deixar l’educació de l’era industrial d’una vegada per totes?
En primer lloc, TOTS en majúscula. Molt important que tothom pugui formar part d’aquest canvi, d’aquesta reflexió; bàsicament, perquè ens afecta a tots. Com més partícips se senten les persones, més s’involucren cognitivament i emocionalment. Cal fer un procés col·laboratiu i horitzontal per aglutinar els objectius de la comunitat. Si actuem tots a una, en xarxa, aconseguirem readaptar-nos a aquesta nova realitat. Aquest punt va molt lligat amb un article de la Mireia Civís a l’ara.cat de fa unes setmanes. Molt interessant i que convida a una reflexió més profunda.
La Covid19 ha donat molt males notícies, hi ha hagut moltes famílies que han perdut un familiar, molta gent separada dels seus estimats durant massa temps, i sobretot, molta por i inquietud. Però també ens ha brindat un temps per reflexionar. Després de la sacsejada que ha provocat a totes les comunitats (sanitària, educativa, empresarial…) ha obert els ulls a moltes persones, almenys parlo per mi. La importància de les petites coses. Des de les croquetes de l’àvia que no m’ha pogut fer perquè no hi he pogut anar a dinar, fins a tenir contacte amb la natura més que mai. Això engloba moltes coses: el gust, el tacte, la vista, l’olfacte i l’oïda. Què en penseu?
Però, si jo, que tinc 27 anys, he trobat a faltar els meus 5 sentits a allò que estaven acostumats, com estan els nens? Com estan els adolescents? Jo no sóc mare, però sóc mestra. No he parat de pensar ni un moment sobre com estaran les 20 girafes de la classe on sóc tutora, i en tots i cada un dels infants que han patit aquest confinament.
Ara seré brusca amb el que diré. Segurament, en algun moment, em tiraré pedres al meu terrat. Però no per això he de deixar de dir el que en penso. Educativament no hem estat a l’altura. És cert que ningú sabia com afectava el coronavirus i van creure convenient tancar els infants a casa. Però algú es va plantejar com s’ho muntarien les famílies? Els mestres hem fet de youtubers, videoconferenciants, hem enviat feinetes, etc. però els que posaven els vídeos, els que preparaven les tauletes per la trucada i els que han hagut d’estar al costat dels nens fent els deures no han estat els mestres, han estat els pares. I si ho mirem des d’un altre punt de vista, els pares han tingut una oportunitat per descobrir els seus fills. Un altre aspecte a reflexionar.
Aquí hi ha molta gent que em diria: “Oh clar, doncs ves-hi tu a l’escola a quedar-te amb els nens dels pares que han teletreballat”. O bé: “Això és problema dels polítics, són ells els incompetents”. Ara no és per salvar el coll a ningú, però els polítics no trepitgen les aules, ells no saben què és estar a primera línia en una classe. Llavors, per què des de fa anys i panys es reclama al Govern que disminueixin les ràtios, que augmentin el nombre de docents als centres educatius, que es replantegin el currículum educatiu, que es repensi l’avaluació, etc. Ha de venir una pandèmia mundial per prendre la decisió de posar més mestres i baixar les ràtios per infant? És molt greu.
Per tant, què us sembla si som més holocràtics i en comptes de fer pensar a un cervell, pensem tots plegats per anar tots a una? I si acompanyem de veritat a totes les famílies i infants del territori? Tothom, o pràcticament tothom, ha sortit de la seva zona de confort. Aprofitem-ho.
Per pensar-hi.
