El nostre món educatiu té uns quants personatges que des del rigor de la seva feina i des d’un insubornable amor a la infantesa han aportat molt al debat educatiu. L’Albert és un d’ells.
Recordo el vespre que vaig assistir per primera vegada al consell de redacció de Cavall Fort, una revista que jo rebia a casa des que era un nen i que he treballat moltíssim a les classes amb alumnes de totes les edats. Estava nerviós perquè davant meu tenia persones com la Fina Rifà, en Joaquim Carbó, l’Albert Jané… A cada sessió rebia una gran lliçó sobre quins eren els millors models de llengua per adreçar-nos al públic infantil i juvenil. Un català que no renunciés al rigor sense semblar encarcarat. Escil·la i Caribdis a la catalana. L’Albert és com aquells terrenys que estan xops d’aigua. T’hi asseus i surts amb els pantalons xops. A ell, li poses el dit damunt la pell i vessa saviesa literària. No hi ha rondalla que no conegui, no hi ha conte tradicional que no se l’hagi fet seu, un pou d’anècdotes i de categories i les converses amb en Carbó –tots dos homes d’una ironia fina i esmolada, un senyal inequívoc d’intel·ligència– eren llegendàries. Quin goig de persones! Quin goig d’estones compartides!
L’Albert és un home tímid, un autodidacte que s’ha convertit en un mestre per a moltes generacions, sobretot pels que vam aprendre que el català era una llengua quan ja rondàvem els primers plaers i els primers desenganys de la joventut. Jo vaig saber que el pastisser del barri era un poeta de trobar clus quan ja m’havia engreixat moltíssim gràcies als pastissos de les seves dues pastisseries on Foix s’estava a peu dret, sempre elegant, a l’entrada per cobrar el que ens endúiem. Vaig saber molt més endavant que el primer manual per aprendre a escriure català va ser Signe. Normes pràctiques de gramàtica catalana, llibre on l’Albert va tenir un pes considerable. I la primera gramàtica essencial també es d’ell. I el primer diccionari de sinònims. Totes aquestes publicacions han tingut molta importància en la nostra formació i no vaig saber que eren de l’Albert Jané fins molt més endavant.
Repasseu l’obra que fa referència al món del còmic o del cinema infantil. Impressiona l’encert de les seves traduccions. Ha barrufat millor que ningú i continua barrufant amb encert i amb una gran humilitat, perquè tinc la impressió que quan l’Albert es converteix en el centre de la conversa no sap on amagar-se.
Cada any, per Nadal, rebo la seva felicitació en forma de llibre. El llegeixo com qui paladeja un bon vi i és d’aquells escriptors que mentre el vaig descobrint m’aturo i em faig aquesta pregunta: però com m’està dient el que m’està dient? Quin llenguatge està fent servir? M’interessa, ras i curt, el contingut, però em meravella la forma que fa servir per dir el que diu.
Indiscutiblement, és un home clau en el camí que ha anat fent l’escola catalana. Un referent que ningú pot discutir.
Goso proposar que el curs vinent –esperem que les classes siguin el més presencials possible– dediquem un espai a parlar d’aquest savi que ha dedicat la seva vida a ensenyar-nos a parlar i a escriure, a ensenyar-nos a estimar la llengua i quan un estima la seva llengua les estima totes, com quan el personatge de Calvino descriu qualsevol ciutat està parlant de Venècia, de la seva.
Un dels objectius de la institució escolar és donar notícia de la gent valuosa en qualsevol camp del saber. Tenim un savi –que parla a totes les edats– que es diu Albert Jané, un home que, repeteixo, estima la llengua i les criatures. Doncs fem-lo present a les aules com els barrufets a qui ell ha dotat de paraula.
Gràcies, estimat Albert, per aquests 90 anys i per la teva feina excel·lent.
