Desconfinaments educatius i oportunitats per aprendre

Hem pensat en el que hem aprés durant aquests mesos? Les realitats han anant canviant d’un dia a un altre, les adaptacions han estat contínues, la reinvenció personal ha donat pas al descobriment de possibilitats que potser desconeixíem de nosaltres mateixos. Aquest esforç comú ha donat uns resultats que hauríem de posar-los tots plegats en comú. Des de tants webinars, reunions virtuals, estudis i enquestes se segueix aprofundint per saber més, per interpretar-ho tot i per aportar pautes de cara a futurs desconeguts. Hem de seguir aprenent i reinventant-nos.

Aprenentatges

La gestió de tants coneixements ha estat una gran oportunitat per aprofundir en allò que té un valor enorme en tots els àmbits: la cultura de l’aprenentatge, aplicada a professionals de l’educació que han de seguir aprenent per ensenyar. Dit d’una forma més actual, la necessitat d’una nova cultura de l’aprenentatge en les organitzacions de tot tipus, en especial en aquelles que es plantegen que aquesta cultura sigui un eix estratègic per les organitzacions intel.ligents.

L’actual pandèmia ha generat un manifest interessant i molt necessari també per al món educatiu: una nova cultura de l’aprenentatge. I què millor que tenir-lo present també entre qui ensenya i aprèn (si esteu d’acord amb les seves línies, ho podeu signar en l’enllaç anterior, tot i que el més important és portar-ho a la pràctica).

Contextos

Mentrestant, alumnes, famílies i professorat hem pogut generar un nou sentit de comunitat educativa (o potser no), hem treballat amb una possible intel·ligència col·lectiva dins el confinament social i en el gran desconfinament virtual per aprendre i alliberar-se socialment, hem provat el pas urgent de l’ensenyament presencial al virtual en hores. No quedava més remei. Els contextos han implicat el foment de la responsabilitat individual i col·lectiva en un entorn desconegut, també per a les administracions. Protegir-se a si mateix per protegir als altres, gestió dels espais col·lectius i familiars, el nou concepte de l’ecologia cívica en temps de pandèmia, el teletreball com a forma de sortir-se’n en realitats per alguns distòpiques, que canvien d’un dia a un altre. L’aula i la hiperaula, amb ensenyaments en temps sincrònics i asincrònics dins d’un context hipermèdia.

Crítiques

Darrerament el món docent és objecte d’algunes crítiques mediàtiques, una pràctica que també afecta altres sectors i que s’ha d’encaixar amb esportivitat i lucidesa, en el marc de la llibertat d’expressió. Potser alguns grups socials i de l’opinió a mitjans i xarxes socials no valoren al col·lectiu docent com un autèntic servei essencial (ara en línia) que ha trucat les famílies, que ha respost infinitats de missatges, ha fet videoconferències, documents, correccions, vídeos, gravat contes, en un ambient personal i familiar sovint tan difícil a casa seva com en part de la societat. Sense gremialismes i des de la pràctica diària a l’aula: les crítiques constructives són molt necessàries per millorar.

De casos concrets que potser no han funcionat –i que segur que n’hi haurà– no es poden extrapolar conclusions globals i menys des de la destrucció. D’altra banda, d’educació tothom n’entén i, davant l’opinió pública, quasi tothom opina menys el professorat. Com en totes les professions, hi haurà de tot però una gran majoria de docents no pot tornar a classe perquè mai ha marxat d’ella. La virtualitat també és presencialitat al segle XXI.

D’altra banda, dins el sector educatiu es cau, una vegada més i en moments d’excepcionalitat, en la comparació entre centres públics, privats i concertats (amb diferències sovint reals i qüestionables) com si l’educació no fos l’objectiu únic comú i molt important per la societat a la qual servim. Del que es tracta és d’aprendre de tothom, unir forces, reduir diferències i caminar junts mirant el futur.

Ens imaginem les oportunitats d’aprendre que hauria si tots els models de centres comparteixin encara més el que fan, els seus recursos, el seu potencial, els seus problemes i els seus coneixements? Podria ser un bon aprenentatge col·lectiu pel postconfinament. Unir forces per millorar.

Compartim

Fer exercicis de sinceritat en veu alta i des de la pràctica de cadascú de nosaltres pot aportar elements de judici i estratègies per l’aprenentatge. Convido tothom a practicar-ho en el sector laboral personal (educatiu o no), escrivint en documents compartits, en les xarxes socials, en els claustres, en reunions , en les memòries d’un curs atípic però real. Què hem aprés? Serà la base argumental per repensar durant els propers dies, es diguin juliol, setembre o més enllà.

Algunes pautes generals i aprenentatges personals i del meu entorn, des de la pràctica diària de la funció directiva, a peu d’aula:

El poder de la reorganització: l’organització educativa ha seguit funcionant amb un actiu desconfinament virtual en tots els sentits i s’ha readaptat. Les reunions online ens han obligat a aprendre noves eines i la seva tècnica, a pautar temps, a ser més puntuals, a vigilar el fons de la imatge de fons, a la brevetat, a tancar els micròfons, a llegir les imatges entre línies. També a les dinàmiques de pregunta-resposta en webinars o l’estrès de tantes videoconferències seguides (per què tantes?). Fins i tot, s’han potenciat les reunions entre alumnes en formats que tampoc practicaven. O els que han preparat reunions per al professorat no massa expert en aquesta tecnologia.
L’increment del coneixement de com és cada persona durant el confinament: si la presència és l’habitual sistema per educar, el format digital també transmet com ets: quan comuniques i com ho fas (comunicació verbal i no verbal), quan comparteixes dubtes en grups de WhatsApp, quan demostres que has llegit o no informacions enviades, si et deixes emportar per l’acte reflex i impulsiu de preguntar obvietats o repetir preguntes, el grau de compliment de les pautes marcades, la repercussió de l’ambient personal i familiar en l’aprenentatge. La nostra identitat digital s’ha fet encara més evident i s’ha solapat amb la presencial, completant només una i única.
L’increment dels coneixements de tothom: descoberta de webs i de persones a seguir, seguiment de propostes de formació, impuls a l’autoformació, el foment de compartir entre iguals, es diguin docents o alumnes. Paral·lelament es delaten les persones que han quedat al marge.
La importància de la comunicació i de la intercomunicació: informacions periòdiques a docents, famílies i alumnes; canals oberts amb interactivitat i col·laboració, comunicació interna, externa, horitzontal i vertical.
La gestió de la confusió: hem aprés a no dir no sabem quan l’administració no sap però nosaltres sí hem d’actuar (en especial els equips directius) a partir de consignes abstractes, generalistes i sense mullar-se: autonomia de centres i decisions dels equips directius quan sovint ningú s’atreveix a dir ni concretar res més en mig de la incertesa global.
L’eficàcia de les responsabilitats personals i dels càrrecs, amb molt de voluntarisme: el lideratge dels equips directius, l’efectivitat o no de les reunions online, els plantejaments pedagògics, el seguiment i l’atenció personalitzada a l’alumne, fins i tot d’aquell que fa dies que va decidir desconnectar-se.
La gestió online de tots els processos administratius: continus, amb aplicatius un darrera l’altre: eficàcia i ineficàcia a la vegada, encerts i errades, trucades sense respostes, incògnites per resoldre donant la cara.
La connectivitat i l’equitat tecnològiques: hem descobert el valor que té que tothom tingui accés a Internet quan pensàvem que això era evident. Les desigualtats tecnològiques descobreixen autèntiques bretxes culturals, socials i econòmiques. On es troba aquella antiga proposta d’Escola 2.0 i les versions de les comunitats autònomes de l’Estat? Potser ens hem assabentat de més pobresa econòmica i de recursos i hem vist l’autèntica i dura realitat d’algunes estadístiques, en persones concretes i properes al nostre entorn educatiu, amb noms i cognoms. O també l’altra cara, entorns de riquesa i ostentació econòmiques que no col·laboren ni es preocupen.
La importància de la connexió interpersonal, de la cura i de la socialització quan s’ha de prescindir del valor més fort de l’ensenyament presencial: el contacte.
El nostre impacte en el medi ambient, la possibilitat de transformar, crear, implicar-se, veure els efectes dels comportaments: aire més pur però excés de plàstics per tot arreu amb deixalles de mascaretes, guants i envasos de gels hidroalcohòlics; o el gran consum de pantalles.
L’augment d’altres visibilitats a internet: donar valor a la feina feta, penjar-la i també atendre a les possibilitats d’eines cada vegada més potents entre adolescents com TikTok , que ja desbanca a Instragram i és una gran competidora de Youtube. S’han de crear aliats i aprofitar també on és l’alumnat.
L’anàlisi crític de les dades que hem regalat i ens han agafat en el període de teletreball i desconfinament digital des de tots els dispositius. No només les consultes a internet. També en les altres plataformes captadores continues de dades com la TV en streaming: Netflix, HBO i similars també ens coneixen molt bé. Tots hem regalat molt de nosaltres.
La importància de l’empatia amb les famílies i la transmissió real d’optimisme, amb la solució de problemes i dubtes, sempre que es pugui. I saber gestionar crítiques, encertades o no.
El paper de l’alumnat i de les famílies, difícil en general, amb gran implicació a casa en contextos de vegades no gaire favorables per aprendre. Com exemple, són significatives moltes reflexions en públic d’alumnat adolescent.

Ens preguntem

Per ajudar a reflexionar sobre què hem aprés en els formats digitals hi ha moltes estratègies. En aquesta possible catarsi col·lectiva comparteixo cinc preguntes que acabo de formular al claustre per si poden ajudar a completar altres propostes i rebre el feedback d’una etapa educativa mai coneguda fins ara. Les respostes després es compartiran entre tot el claustre i serviran per treure conclusions i perquè l’organització educativa millori:

A partir del 13 de març, amb quines estratègies ens hem adaptat a l’ensenyament només online i l’hem afavorit?
Ara que acaba el curs en format online, quins aspectes (i amb quina proposta de millora) s’haurien de potenciar o corregir per un futur incert on l’ensenyament online es creu que cada vegada estarà més present?
Exemples d’evidències digitals de treballs o feines digitals més significatives de l’alumnat i del professorat (amb una proposta pedagògica i competencial darrera), fruit del treball d’aquests mesos, que estiguin penjades a portafolis digitals, webs, blogs o xarxes socials?
Quines eines digitals utilitzades s’aconsellarien a la resta del claustre per la seva qualitat, facilitat i eficàcia pedagògiques? (a més de Google Meet, Google Classroom i correu electrònic).
D’altres suggeriments constructius a tenir en compte per l’ensenyament del futur, en un centre TIC i en un món cada vegada més digital (amb avantatges i inconvenients).

L’aprenentatge i l’autoaprenentatge no s’aturen. Situacions com l’actual ens han de reafirmar en la importància de l’educació i en l’aprofitament de les oportunitats que es presenten. Davant del pessimisme, l’optimisme constructiu amb noves mirades davant una realitat canviant que ens necessita cada vegada més.