La comunicació és l’eix sobre el qual giren els elements que descriuen un procés d’ensenyament-aprenentatge efectiu i afectiu: ens comuniquem per saber com estan els infants, per garantir el seu benestar emocional, per fer preguntes, per generar idees i projectes compartits. És a través de la comunicació que escoltem les famílies, i compartim les alegries i neguits amb les companyes.
El confinament ha significat replantejar-nos com ens comuniquem. El filòsof Byung-Chul Han es qüestiona com funciona una comunicació sense comunitat. L’escola fa comunitat, i la comunicació és intrínseca a la comunitat. Quan la comunitat es desdibuixa i l’escola no pot ser presencial, com ha de ser aquesta comunicació?
Els autors d’aquest article som mestres d’anglès i membres del Grup de Formació Compartida de la FPCEE Blanquerna, Universitat Ramon Llull*. Participem en aquest Grup perquè volem trobar-nos amb altres professionals que, des de contextos sovint diferents, es troben amb dificultats docents semblants. I, a partir de la reflexió conjunta, aprendre els uns dels altres.
D’un dia per l’altre vam veure com el curs havia canviat de format. Havíem de convertir la por i la frustració inicial en una oportunitat per repensar de quina manera aprenem i ensenyem. En qüestió d’hores, vam haver de canviar la metodologia d’un currículum presencial a un currículum a distància seguint la nostra intuïció i habilitats, aprenent a configurar dintre del marc de les noves tecnologies, sessions dinàmiques i engrescadores. A la vegada, calia poder atendre la diversitat de manera eficient, mantenir unes pràctiques docents coherents, i sentir-nos a prop malgrat la distància física.
Pel que fa a les eines de comunicació, d’una banda, vam haver de revitalitzar eines que ja teníem però que potser només utilitzàvem d’una manera i aprendre a reenfocar-les; de l’altra, va caldre substituir l’ús d’eines que eren clau a l’aula física.
Les eines de comunicació revitalitzades, les definim sobretot en termes de personalització i d’un acompanyament sostenible. Ara, més que mai, l’acompanyament ha de tenir en compte les particularitats de cada família i alumne. La realitat és que l’escola ha entrat a les llars on les famílies han d’acompanyar els infants i hem hagut d’aprendre a adaptar-nos-hi. Ha calgut trobar maneres efectives per comunicar-nos amb les famílies i oferir-los eines i estratègies per acompanyar els seus infants. L’empatia, la confiança i l’escolta entre l’escola i les famílies han estat elements clau en aquest sentit.
Pel que fa a les eines que ha calgut gairebé substituir, es tracta de totes aquelles que permeten al mestre d’anglès mantenir una comunicació no verbal amb l’alumne (gestualitat, expressió facial, posició a l’aula o contacte físic) i que representen un percentatge elevadíssim de comunicació a l’aula. A causa de les limitacions evidents que suposa la pantalla, aquestes eines han esdevingut més que secundàries i, al seu torn, han guanyat pes aquelles que tenen a veure amb els detalls de la comunicació (para)verbal: l’entonació, el volum i, sobretot, l’ús estratègic de les diferents llengües de l’escola. La proximitat que una mestra d’anglès aconsegueix a l’aula amb una mirada, l’ha poguda aconseguir fent ús de l’alternança de llengua i utilitzant el català per fer-li un comentari afectuós o adreçar-se a la seva família. Aquest ús més fluid de les llengües, que anomenem transllenguatge, ha ajudat a mantenir la relació pedagògica.
Tenim la certesa que aquesta situació excepcional de confinament ha provocat grans actualitzacions de caràcter pedagògic que duien anys enquistades i que, pel fet d’haver de trobar solucions ràpides en un moment de crisi, finalment s’han resolt, sovint per unanimitat dels claustres escolars. Les mestres hem après a comunicar-nos també de manera diferent entre nosaltres i hem pogut compartir amb més assiduïtat projectes i iniciatives rellevants per l’aprenentatge. En definitiva, hem pogut replantejar les nostres pràctiques, mantenir les que generen una bona resposta, integrar-ne de noves i obrir noves vies per una millor cohesió en el claustre.
En definitiva, les mestres hem fet tot el possible per compensar la falta de contacte presencial de l’escola i les dinàmiques que s’hi generen, tenint cura i molt de tacte. Esperem amb moltes ganes la tornada presencial, però sabem que gràcies a la pandèmia, hem tingut l’oportunitat d’aprendre a comunicar-nos d’una nova manera.
