S’ha instal·lat una visió social-conformista i alarmista que tendeix a justificar el drama actual culpabilizant-ne les víctimes. Una bretxa insalvable entre els integrats i els exclosos, neutralitzada per l’heterogènia capa de precaritzats. Aquesta seria la millor coartada per mantenir i reproduir la dualització de la societat: responsabilitzar als perdedors de la seva situació. I, com a pal·liatiu, una creixent assistencializació de les polítiques educatives, socials i d’ocupació que, tergiversant els conceptes d’inserció, comunitat i responsabilitat social es converteixen en un fals remei que segreguen i fragmenten selectivament. Un escenari post pandèmia i del confinament que treu la vida als espais públics, dotant-los de nous significats. Desproveïts de qualsevol presència humana, els carrers i les places de les ciutats son expressió de l’etimologia de l’apocalipsi. A més el confinament i la declaració d’Estat d’Alarma comporta una restricció de llibertats bàsiques amb suspensió temporal de drets, la qual, tot i estar legitimada per la ciència i els experts, acceptem per la por i la introjecció de la culpa i l’angoixa… Les contradiccions estructurals cada vegada son més intenses i es van prefigurant unes tendències altament inquietants: potser son un assaig general del que esdevindrà en un mon cada vegada més interconnectat però inhumà?
Aquesta crisis serveix per anar experimentant noves formes de control social legitimades per la por. Amb la utilització del big data i l’entramat digital el poder dels algoritmes van enfortint les societats creixentment repressives. Però també consolida els mites de la societat digital entronitzant la relació online com la nova manera d’estar al mon i el risc de deshumanització. Societats postmodernes, hiperconsumistes i secularitzades que rebutgen les tradicions de saviesa perenne però imposen el Monoteisme tecnològic-digital, que també penetren en els sistemes educatius i les escoles… Capitalisme Global com la nova religió secular i el consumisme com la nova ritualitat!
Cada vegada s’aguditzen les desigualtats socials i les realitats d’atur estructural s’enquisten, provocant dinàmiques perverses de pobresa i exclusió social… La vulnerabilitat s’estén, les espirals de violència i odi van germinant noves formes de ràbia i xenofòbia…
Com fer vincles i educació transformadora sense corporeïtat ni intercanvis basats en relació directa i viva?
Com construir comunitat, cultura i convivència sota la tríada perversa (Por, Culpa, Angoixa) quan en nom de la salut i la seguretat s’imposa la distància social, l’aïllament, desconfiança, etc.? L’educació no està predeterminada pels fatalismes: sempre és una aposta per fer possible el necessari en el seu context. Estem construint una educació singular per la seva pluralitat.
Quin paper té l’escola i l’educació en la “nova a-normalitat”?
La cultura de la inevitabilitat de l’exclusió social impedeix treballar a favor de la justícia i la dedicació als més desfavorits. Però no hi ha pitjor falsedat que el qui s’enganya a si mateix. Res no canviarà si no aprenem a crear vincles, a fer un canvi mental. La transformació personal és condició de qualsevol canvi social. Necessitem elaborar un art de viure que sàpiga unir en fecunda interacció les motivacions personals i col·lectives. Sense ètica solidària ni esperança no hi ha desenvolupament comunitari ni treball social possible. I perquè aquesta vida valgui la pena i sigui convivencial cal compartir problemes i solucions amb els altres. Aquest aprenentatge quotidià del valor del diàleg ajuda a arrelar en la cultura democràtica, fonament de la participació i la capacitat de autoorganizació de les comunitats.
Només podem fer possible l’esperança si confiem en les capacitats i potencialitats dels infants, adolescents i joves. Si els considerem com a persones que aprenen el valor de l’organització i cooperació com una manera millor d’avançar junts en la fraternitat.
Davant la por, l’angoixa, l’individualisme i l’egoisme cal impulsar cultures cooperatives des de l’educació orientades a dirigir amb sentit la vida; a l’emulació, a compartir l’alteritat, la fraternitat i l’alegria. Els espais i temps educatius son formidables llocs d’aprenentatges cooperatius on regenerar el sentit del respecte, la cura, la confiança i la responsabilitat com els quatre vectors significatius. Podrem expressar els desacords i punts de vista diferents perquè siguin fecunds i convertir-ho en accions. Moltes vegades els conflictes en diàleg poden ser alternatius a una violència que neix sovint en el silenci, la frustració o l’aïllament.
Pautes i criteris per al discerniment
Tota intervenció educativa i comunitària ha de ser honrada amb la realitat.
Presentem de manera esquemàtica les nou intuïcions elementals que són la nostra referència i quadern de bitàcola per avançar en cooperació i fraternitat:
1/ Considerar les persones i comunitats com a subjectes de la seva pròpia història i no mers objectes de la nostra intervenció, reconeixent les seves capacitats i dignitat; ajudant al fet que siguin protagonistes dels seus processos.
2/ Tenir una perspectiva global-holística: centrats en el que és local però expressant la visió del món en el seu conjunt i les seves interrelacions i interdependències, sense confondre mitjans i eines amb finalitats.
3/ Saber combinar l’atenció personal concreta, que pot ser pal·liativa, amb l’acció de promoció estructural i transformadora.
4/ Practicar el discerniment per diagnosticar i analitzar els problemes descobrint les claus essencials en la realitat sempre ambigua i contradictòria.
5/ Constància i persistència en els processos de canvi que requereixen sempre treballar a llarg termini.
6/ Capacitat d’establir acords, aliances i xarxes de cooperació assumint la diversitat com un valor
7/ Generar idees creatives i innovadores per respondre de manera eficaç i sensible als problemes.
8/ Capacitat de respondre amb qualitat des de la realitat històrica concreta i amb les persones concretes.
9/ Conrear permanentment la cura, la discreció i la interioritat per trobar sentit i significat en el que es fa.
