A l’hora de presentar les activitats, de col·locar els materials a l’estança és molt important l’estètica i el perquè; allunyar-te unes passes, mirar-t’ho tot amb més perspectiva i preguntar-te: té sentit? No m’ha calgut fer cap formació per saber-ho. De fet, estudiant educació infantil, d’això ningú me’n va parlar. Te n’adones amb l’experiència, quan t’hi trobes, quan estàs amb el grup d’infants i observes el seu joc i els seus moviments.
Durant els meus primers anys en el món laboral vaig veure unes quantes vegades adults agafant una caixa que contenia materials o joguines i… patapam! Bolcar-ne el contingut a terra. Tot caient des d’una alçada considerable, provocant un estrèpit que, si no estaves veient el que passava, semblava que s’estigués enfonsant un edifici sencer. Cotxes, per exemple. Molts i de colors, tots a terra, alguns del revés, d’altres apilats, algun trencat pel mateix cop de la caiguda. “Apa, jugueu! Que jo me’n vaig allà a seure. Us he donat els cotxes perquè… no sé, perquè sí”. En primer lloc, els dones els cotxes sense que els hagin escollit ells, en segon lloc, la manera de donar-los-els no convida a cuidar i tractar bé el material. I en tercer lloc, allò ho has posat allà sense cap mena de finalitat o motiu conscient.
Allà on ho vaig veure desconec si això continua passant o no, però el cert és que pels llocs per on em moc últimament no ho veig i això em fa pensar que les coses estan canviant. Però dins meu queda una por, o més aviat una certesa: que llocs on fan les coses així no han desaparegut i continuen existint, tot i que jo fa anys que me n’he allunyat. Serien aquells on sí que guarden els infants, mereixedors del terme tan utilitzat i tan desagradable per les que ens dediquem a la petita infància: “guarderia”.
En alguna ocasió, fa molt de temps, vaig pensar que potser era una mania estranya, la meva, la de no poder deixar que el caos s’apoderi de la sala on soc amb el meu grup d’infants. La de sentir-me molesta amb el desordre que deixen les joguines tirades al terra sense sentit. Vaig pensar “i si soc massa ordenada?”, però a poc a poc he anat veient que no és un problema i ja va bé que em passi això, ja que com he dit abans, l’estètica i l’ordre són molt importants (entre altres coses) a l’hora de la preparació d’un espai. La manera com exposem els materials, així com les normes i els límits que posem durant la seva manipulació, és un reflex de la sensibilitat que mostrem pel que presentem i oferim als infants. Així que no puc entendre el caos sense motiu dins d’una estança. Els materials tenen funcions i són molt importants, per això cal que estiguin en el context correcte, amb l’edat correcte, durant el temps correcte, amb el tracte correcte i en l’ordre correcte. I no és gens fàcil encertar!
Observar els infants i percebre els seus interessos per oferir-los materials que puguin satisfer les seves necessitats, triar aquells que siguin adients pel seu moment evolutiu, i que siguin respectuosos amb el medi ambient. Col·locar-los a la seva alçada, amb la finalitat que sàpiguen que hi són i que hi poden accedir si ho volen. No omplir-ho tot, sinó posar-ne pocs, però amb sentit. Suficientment separats perquè sigui fàcil trobar-los i manipular-los. Observar el joc i la interacció, i si veiem que n’hi ha algun que no el toquen, potser cal retirar-lo. No és el seu moment, més endavant potser ho serà.
El moment de presentar les activitats és com fer una foto. Intentes enquadrar bé, que la fotografia tingui un sentit, que sigui atractiva, que cridi l’atenció, que vulguis mirar-la. D’alguna manera, intentes que l’infant vulgui explorar. M’agradarà que se senti atret. En una estança on hi ha infants de 0 a 3 anys tot ha de tenir sentit. Cada objecte és on és per un motiu i sempre hi ha d’haver una reflexió al darrere.
