Fa poc la Lourdes em va trucar una mica angoixada i preocupada. No és que la Lourdes s’angoixi per qualsevol cosa, més aviat és una mestra eixerida i amb una gran capacitat de connectar amb els infants. La trucada era important. Aquest curs és tutora d’un grup de primer de primària i, a més, a causa de la baixada de ràtio, la seva escola es queda sense l’especialitat de música i ella haurà de fer-la per a la seva tutoria. La nostra conversa ens va portar a reflexions pedagògiques i intercanviar impressions sobre quelcom que està encenent les xarxes socials: el lloc en què ha quedat l’educació en aquesta pandèmia.
Ja sabem que els contextos de cada escola no són iguals i per tant ens trobem plans d’actuació molt diferents per encarar un curs escolar complicat. Hi ha escoles que han tingut la sort de mantenir les especialitats però altres no ho han pogut fer, derivant aquestes especialitats a les tutories, com és el cas de l’escola on treballa la Lourdes. La seva situació és només un exemple d’aquesta gestió que deixa a la vista l’estat de la nostra educació amb el greu afegit del mal lloc on queden les arts, aquestes arts que paradoxalment tant han ajudat la societat durant el confinament.
Abans d’endinsar-me en aquesta reflexió, voldria deixar clar que, des del meu punt de vista, un o una mestra especialista i amb una bona formació és la persona més adient per poder fer l’especialitat a l’escola, doncs és la persona que coneix bé el llenguatge així com els recursos existents per poder fer un bon acompanyament a l’alumnat. Com a mestra de música, però, faig una reflexió amb la intenció d’ajudar i convèncer la Lourdes i tantes i tants altres que, com ella, senten certa por i preocupació respecte a l’àrea de música en si, i alhora s’animin a introduir pràctiques musicals en el seu dia a dia escolar.
És freqüent veure com part dels i les docents veuen la música com un llenguatge universal tan allunyat del seu saber com alhora tan desitjat de conèixer, doncs sovint es parla de la música com un art inaccessible però al que agradaria poder accedir-hi. Si partim des d’aquesta mirada és difícil que un o una docent de primària que no hagi estudiat música o que no estigui molt connectat amb aquesta s’atreveixi a introduir pràctiques musicals a l’aula, així com també és difícil que aquell o aquella qui ho fa, les arribi a valorar com a pràctiques musicals. La meva experiència com a companya em fa pensar que la vergonya, la por a no fer-ho bé, el desconeixement del llenguatge musical i la creença de no tenir creativitat són part de la percepció que tenen molts i moltes mestres sobre la seva pròpia imatge davant del moment pròpiament musical.
Per què no canviar d’òptica? Per què no veure la música com el que realment és: quelcom intrínsec a l’ésser humà? Segurament molts i moltes docents s’han vist immerses en una situació d’ensenyar una àrea que pensen com molt allunyada del seu dia a dia. La meva proposta és partir de la música com una manifestació quotidiana que es dóna regularment en el nostre dia a dia, i no com una manifestació que poden fer algunes persones amb aptituds musicals. Per una banda, sentim sons d’ençà que som al ventre de la mare i per l’altra produïm sons molt abans de parlar, per tant la música com a manifestació sonora forma part de la nostra vida des de sempre si la mirem des de la quotidianitat. Canviar la perspectiva no és fàcil, però entendre el canvi pot donar facilitats als i les mestres, així com també els pot donar una nova via a explorar.
Per poder canviar aquesta visió ens podem recolzar en diversos punts, però anomeno aquí els que per mi són clau per poder fer el canvi, que es poden portar al terreny del i de la docent no musical, trobant relacions sempre amb altres àrees. Parlaré aquí de cinc que podem relacionar entre sí segons el caire didàctic que els hi donem: l’entorn sonor, cantar, la paraula, les emocions i el pensament.
Una de les competències artístiques que es treballen a través de l’àrea de música és la que té a veure amb els hàbits de percepció conscient de l’entorn sonor. Per què no treballar-la a partir de l’entorn urbà o natural? L’escolta es pot treballar de diferents maneres i una és a partir de posar atenció en allò que ens envolta. Poder fer activitats on haver de posar en pràctica l’escolta per poder descriure amb paraules o dibuixos els paisatges sonors que es produeixen a l’escola, al carrer o al parc és enriquidor, fa que els infants prenguin consciència del seu entorn i alhora d’ells mateixos en relació amb aquest. Culminar aquestes activitats transportant aquests sons a un conte i així poder crear uns efectes sonors amb accions a partir d’objectes quotidians com ara el moviment d’un paper, el sacseig d’un pot ple de sorra o picar un got amb aigua, seria una pràctica molt interessant que no només ens donaria l’oportunitat d’estar endinsats en la competència lingüística sinó també en l’artística.
D’altra banda, per què no considerar la paraula un element que no només pertanyi a l’àrea lingüística? La paraula és un recurs amb gran càrrega musical. La paraula és ritme i melodia. La paraula ens dóna moltíssimes possibilitats vinculades a la música quan la treballem de manera oral. La dicció, la vocalització, la melodia en la parla o el ritme en la paraula són elements que els i les especialistes de música treballem molt quan ens endinsem amb els alumnes en l’aprenentatge tant d’una cançó com en la vivència de ritmes. Sense oblidar que aquests elements es poden treballar a través de la cançó, una gran aposta per a un i una docent no musical seria també treballar la paraula a través de la rima i el moviment: recitem amb moviment, prenem temps per a cada paraula, per a cada frase, de manera conjunta, de manera individual, imitant, improvisant, les possibilitats són moltíssimes. Podem trobar moltes propostes en aquesta línia com les fetes per la Tamara Chubarovsky.
Vincular la paraula a la música em porta inevitablement a la cançó, a cantar cançons. La neurociència ens recorda que els beneficis de cantar són diversos. Sé que molts i moltes docents senten por o vergonya per expressar a través de la seva veu, i ho entenc, és quelcom molt personal. Però també penso que quan trobem la manera de cantar amb amor i convicció l’efecte és molt poderós, als infants els hi agrada i el vincle que es crea amb ells i elles és d’un gran valor, independentment de si la nostra veu és o no fantàstica. No hauríem de renunciar a fer-ho, hem d’intentar que els nostres infants cantin. Sabem que en temps de covid ho hem de fer amb precaució, però cantar alguna cançó a l’inici o al final de la jornada escolar seria molt beneficiós per treballar les relacions grupals. Només deixar-nos emportar pel calendari anual i per les cançons infantils, ja trobem aquí un gran nombre de possibilitats.
Els punts exposats fins ara tenen una immensa relació amb l’emoció. Cantar fa que ens emocionem, els sons de l’exterior fan emocionar-nos, pensar i interpretar el que ens envolta; d’altra banda, la manera d’expressar pot comunicar emocions. En definitiva, treballar les emocions i el pensament a través de la música pot ser un recurs molt interessant: què ens genera una obra musical? Amb quins sentiments els podem relacionar? La capacitat auditiva s’ha d’educar també, els infants necessiten poder diferenciar el que senten auditivament, discernir els sentiments, els sons i poder interpretar-los després generant també pensament. He vist com mestres no especialistes han pogut fer de la música un recurs per treballar el pensament i les emocions, alguns a partir de projectes com el de Filosofia 3/18, projecte que aporta un gran conjunt de recursos relacionats amb la música i altres arts.
Comunicar-nos a través dels sons, emocionar-nos amb ells, interpretar-los des d’un altre lloc, des de la quotidianitat, pot aportar més seguretat als i les mestres que no tenen formació musical. Poder submergir-se en la delícia de la sonoritat, els farà gaudir la música d’una altra manera. Tant de bo que a aquells i aquelles que els ha tocat aquest paper no hi renunciïn, doncs el benefici pot ser molt alt, no només per als infants sinó també per a ells i elles.
