A començament d’any, setmanes abans de l’esclat de la pandèmia que ho ha trastocat tot, les comunitats educatives de l’Escola de Polinyà, al municipi del mateix nom, i l’Escola de Can Clos, al barri barceloní del mateix nom, van rebre la mateixa notícia: a causa de la baixa demanda l’administració educativa havia decidit “fusionar” aquests centres amb uns altres de veïns, ja de cara al curs vinent. Fusionar és l’eufemisme, perquè naturalment cap alumne es queda al carrer, però al final tothom entén que es tracta d’un tancament, ja que el resultat final és que tanca un espai educatiu i sobretot un projecte educatiu. Precisament ha estat la defensa d’aquests projectes singulars el que ha mobilitzat les famílies d’un i altre centre, fins a aconseguir una breu treva. En tots dos casos, la protesta s’ha saldat amb una renúncia per part de l’administració a executar els seus plans immediatament. La qual cosa no vol dir conflicte resolt, sinó simplement posposat.
Can Clos, un escola que fa barri
L’Escola de Can Clos es troba situada al petit barri de Can Clos, situat a la falda de Montjuïc per la banda oest, un barri obrer ubicat en uns terrenys que havien servit d’abocador incontrolat per treure gent de les barraques amb motiu del Congrés Eucarístic de 1952. És un barri amb molt de sentiment de pertinença i una llarga història de lluites veïnals per aconseguir uns serveis mínims. “L’escola és el cor del barri i ens la volen tancar”, comenta Noemí Castaño, secretària de l’AMPA. La notícia la va comunicar el Consorci d’Educació a finals de febrer. Hi havia un doble motiu. Per una banda, la baixa matrícula (és una escola d’una línia amb grups d’uns 15 alumnes per aula, en total són 130) i per altra la deficiència estructural de l’immoble, que té mig segle de vida. La proposta era (o és) fusionar-la amb l’Escola Enric Granados, situada al passeig de la Zona Franca, al veí barri de la Marina, en la qual hi ha prevista una forta inversió.
Entre una i altra no hi ha una gran distància física, però en canvi hi ha un abisme emocional. Les famílies de Can Clos se senten més pròximes a les altres escoles situades a la muntanya de Montjuïc, com Tres Pins, Pau Vila o l’Escola del Bosc, amb les quals comparteix un projecte basat en el seu entorn natural, que no pas amb un centre que es troba al costat d’una via fortament transitada. “Tot el projecte pedagògic de l’escola està vinculat al jardí, a la muntanya i al nostre hort de 300 metres quadrats, si ens trasllades a l’asfalt ens prens l’essència del nostre projecte, i encara té menys lògica quan veus que l’Ajuntament està invertint a fer que les escoles siguin més verdes i saludables”, diu Castaño.
A banda, recorda la secretària de l’AMPA, en aquest sector de la ciutat hi ha previst una gran remodelació urbanística, amb la promoció Marina del Prat Vermell, un nou barri d’habitatges que quan es completi atraurà moltes parelles joves amb canalla, i que estarà a tocar de Can Clos. “Si la matrícula és baixa és perquè hi ha un problema de base, que és l’estigmatització del barri, i això és el que s’ha de combatre, i és cert que costa que a l’escola vinguin infants de la Marina, però un cop ho fan ja no marxen, perquè els encanta l’ambient familiar i l’entorn”, apunta Noemí Castaño.
L’altre argument és l’estat de l’edifici. Per la secretària de l’AMPA, “d’acord que l’escola necessita inversió econòmica, però això no és nou, les esquerdes comencen sent petites, i si s’han fet grans és perquè hi ha hagut una deixadesa. Si haguessin invertit any rere any, les deficiències estructurals no haurien estat les mateixes”. A banda, afegeix, “en el mateix immoble l’Ajuntament hi té una escola bressol municipal i aquesta no es toca, o sigui que no deu estar tan malament”.
La setmana passada el Consorci d’Educació i el Districte de Sants-Montjuïc va comunicar formalment al centre i a l’AMPA el canvi de criteri i la decisió de garantir que la vida del centre s’allargava fins al curs 2022/23, una mesura que interpreten no com una victòria, sinó com una pròrroga. “Sembla que pensin que ja ens cansarem –es lamenta Castaño–. Però és que nosaltres també entenem que els recursos són escassos i volem negociar, arribar a alguna decisió consensuada; s’hauria de fer un esforç per emplenar l’Escola de Can Clos i reflotar el barri, no volem que ens deixin morir”.
El projecte de pedagogia viva de Polinyà
A uns trenta quilòmetres terra endins, al municipi de Polinyà, en els dominis dels serveis territorials del Vallès Occidental, es repeteix una situació similar. També al febrer (deu ser el mes que es prenen aquestes decisions), l’equip directiu i l’AMPA del centre van rebre la notícia que el curs següent es fusionarien amb un altre centre de primària del municipi, l’Escola Pere Calders, a causa de la caiguda de la natalitat al municipi. L’Escola de Polinyà es va crear el 2011, en uns mòduls prefabricats que mai ha abandonat malgrat que fa anys que l’ajuntament va posar a disposició de la Generalitat uns terrenys per construir-hi l’edifici definitiu, però l’administració no veu gaire lògica aquesta inversió, tenint en compte l’evolució demogràfica del poble i que a la Pere Calders hi ha espai de sobres. La voluntat, doncs, era racionalitzar els recursos humans i materials i alliberar els mòduls.
El problema, en aquest cas, ve de dos projectes pedagògics diferents, ja que l’Escola de Polinyà ha seguit el model d’escola viva i activa, un model que no és el de la Pere Calders, la qual no obstant és referent en atenció a la diversitat i participa regularment en formacions sobre inclusió. “Els nostres fills no tenen llibres ni fan deures o exàmens, i a la Pere Calders sí, i això no ho volem”, comenta Anahí Saurí, la presidenta de l’AMPA, segons la qual l’eventual fusió d’inici s’havia plantejat com un simple transvasament d’alumnes a l’altre centre, sense concretar com quedaria l’equip directiu ni la plantilla ni el nou projecte resultant, “és a dir, no era cap fusió, sinó una absorció”. “El que no pot ser és que a unes famílies que hem apostat per un projecte concret ens diguin que ara el canvien, si sabien que aquest era el final de l’escola haurien d’haver treballat per una fusió real de les dues comunitats, i no el que han fet, que ha acabat derivant en un enfrontament”, afegeix Saurí.
“El projecte funciona perfectament i atrau gent de dins i de fora del municipi, no es pot tancar un projecte innovador, consolidat i demandat només perquè no hi ha prou natalitat al municipi quan hi ha cada cop més famílies a tot el país que aposten per aquest model educatiu”, insisteix Saurí, segons la qual el 25% dels 228 alumnes del centre són d’altres municipis vallesans. A Polinyà hi ha una altra escola d’infantil i primària, la Roser Capdevila, de dues línies i que no entra en aquestes equacions, i un sol institut, a on van a parar la pràctica totalitat dels alumnes de les tres escoles, al marge del projecte fins aleshores. “Aquest curs ha entrat la primera promoció d’alumnes de l’Escola de Polinyà a l’institut, i pel que sabem s’hi ha adaptat molt bé”, diu Saurí.
A banda de les mobilitzacions de protesta, des de l’Escola de Polinyà i les seves famílies s’han presentat diverses alternatives, que han estat successivament descartades, com compartir l’immoble de l’Escola Pere Calders però mantenint dues identitats diferenciades. Segons Saurí, “l’altre centre això no ho vol, i tampoc vol la fusió, té lloc per nosaltres però ha de ser amb el seu projecte”.
La relació entre tots dos centres s’ha refredat molt, segons la mateixa direcció dels serveis territorials, la qual per aquest mateix motiu anunciava el 2 de novembre en un comunicat que s’havia desestimat el procés de fusió de les dues escoles “perquè ens sembla prou contrastat que crea conflictes entre les dues comunitats educatives”. “No obstant –afegia el comunicat–, persisteixen els elements que estan a l’origen de la proposta de fusió, i als quals caldrà respondre en el moment que sigui necessari: a) L’evolució a la baixa del cens obliga a fer una oferta de grups a Polinyà ajustada a la demanda. b) La durada temporal, efectiva dels mòduls prefabricats que faci inviable l’escolarització de l’alumnat”.
Però Saurí no interpreta aquesta marxa enrere com el final del conflicte, ni tan sols com una victòria parcial, sinó com un punt i seguit en les seves mobilitzacions. “Només hem aconseguit demostrar que en cinc mesos no es pot fer una bona fusió quan no hi ha acord entre les parts–assegura–. Però verbalment ens han comunicat que no pensen obrir la matrícula de P3 el curs vinent, i quan això passi començarem a morir, perquè el primer any no passarà res, però el segon començarà a marxar gent, ja que els germans volen estar junts, i al tercer acabarem tots al Pere Calders. Nosaltres reclamem el nostre projecte i reclamem sinceritat”.
