Estimada Raquel,
Dimarts, quan vaig sentir l’enregistrament de les paraules dels nois que preparaven els explosius dels atemptats de l’agost de fa tres anys, quan els veia somriure davant la càmera imaginant el dolor que provocaria la seva acció, aquells comentaris sobre la mort i el poc valor que donaven a les seves vides i a les de les seves víctimes, vaig pensar en tu.
No et conec personalment. Només conec l’escrit que vas fer quan vas saber que aquells nois que coneixies, amb qui havies compartit lliçons per viure tots junts, amb qui havies parlat del present, del passat i del futur, amb qui havies imaginat les seves vides –i la teva– descobries que havien estat capaços d’assassinar sense pietat una colla de gent que passejava pacíficament per la Rambla barcelonina o a la zona de Cambrils.
És un dels textos més colpidors que conec. El crit d’una mestra que s’adona que el mal –sí, el mal– ha pogut més que tot el seu testimoni. Que la seva paraula s’ha vist ensorrada davant la paraula de l’odi més descarnat. M’imagino el teu dolor que ara tornaràs a reviure i no sé com consolar-te i no sé com consolar-me perquè jo també m’he dedicat més de cinquanta anys a ajudar a construir persones decidides a comprometre’s per augmentar la bondat humana, per fer allò que proclama Calvino i que diu, si fa o no fa, això: tots coneixem la part de cel i d’infern que hi ha en aquest mon nostre. La nostra acció ha d’anar adreçada a augmentar la part de cel i a treure l’aire a la part d’infern. Aquest és el principal objectiu de l’acció educativa: apostar per augmentar la bondat humana.
Vaig intentar imaginar-me teu sofriment d’aquells dies i de tots els dies que et deus haver llevat amb aquesta pregunta: per què? No sé si has trobat alguna resposta que et consoli. Potser l’hauràs trobat i la continuïs trobant en totes les criatures que encara acompanyes, que confies en elles malgrat tot i amb qui encara renoves el teu compromís per lluitar per un món més de tots, on la paraula circuli obertament i estigui oberta a ser qüestionada però que la persona sigui sagrada, on puguem estendre la mà per acaronar i on la nostra mirada es pugui mantenir damunt dels ulls dels altres. On sapiguem que ens construïm en tot i en cada cosa, de manera personal però sabent que sense la presència dels altres, sense ser capaços d’assumir les seves necessitats com a pròpies poca cosa arribarem a ser.
I ara, estimada Raquel, només em queda dir-te que t’acompanyo en el teu silenci perquè sé que tot el que puc dir no tindrà tan valor com aquest silenci prenyat de sentit, que crea nous espais de conversa. Un petó, estimada, un petó.
