Des de fa temps, algunes persones venim alertant de la voluntat de les grans empreses d’apropiar-se de l’educació. Hem assenyalat que l’educació ha esdevingut un nínxol suculent pels grans capitals que poden veure-hi una gran oportunitat per ampliar el seus beneficis, i també hem assenyalat que hi ha una voluntat de colonitzar allò que s’ensenya als centres educatius, per tal de conformar una ideologia que no posi en qüestió al sistema i que accepti de bon grat les noves formes d’explotació laboral, la precarietat i la desigualtat.
Durant el tancament dels centres educatius que ens va obligar el confinament el curs passat, es va posar sobre la taula la necessitat de fer servir l’educació virtual i això va destapar la gran desigualtat que imperava en el nostre alumnat, i com a conseqüència la gran importància de l’educació presencial: primer de tot per equitat, per no deixar enrere els més de 300 mil infants i joves que no tenen ordinador, i el 85% que tenen només un per tota la família. Vam constatar que les aules són l’únic espai en el qual tots els infants, nois i noies, gaudeixen dels mateixos recursos, tant materials com humans. Però també vam constatar que l’aprenentatge, en etapes no adultes, no es pot assolir davant d’una pantalla amb la mateixa profunditat que interaccionant amb els companys i companyes i amb el professorat.
Malgrat això, estem veien com les noves tecnologies, que ja fa temps que han entrat a l’educació, intenten substituir l’escola tradicional per una educació online, sobretot per part de les grans empreses del sector, que veuen en l’educació un mercat altament rendible i que estan aprofitant la pandèmia per tirar endavant els seus plans. Aquestes corporacions són els principals actors polítics beneficiaris de la transformació digital de l’educació en aquesta emergència sanitària, ja que són les que tenen les eines, el hardware, el software, les plataformes, las xarxes i tots els mitjans necessaris per produir material d’aprenentatges no presencials.
I aquesta sospita de que volen acabar amb l’educació tradicional, que ja vam denunciar quan es va posar en marxa l’Escola Nova 21, cada cop s’està ampliant. Així, fa unes setmanes va sortir una notícia que ha passat força desapercebuda i que ens hauria de fer reflexionar molt: el passat 29 d’octubre es va presentar, de la mà de l’actual ministra d’Educació, Isabel Celaá, la “Alianza por la Educación HAZ”(1). Una xarxa “publico-privada per transformar el sistema educatiu”, conformada per Fundació Endesa, Google, Instituto Superior para el Desarrollo de Internet (ISDI), Fundació Vodafone España i Fundació La Caixa (aquesta participava també a l’Escola Nova21).
La ministra, segons diu la notícia, es va mostrar molt satisfeta amb aquesta “aliança de diverses grans empreses que s’han unit per transformar la societat a través de l’educació i per col·laborar en la innovació i millora de la qualitat del sistema educatiu, la qual cosa afavorirà tota la societat”. Queda clar que l’objectiu és aprofitar l’educació per transformar la societat; la qüestió és cap a on?
A la revista Telos, que publica la Fundació Telefònica (2), els diferents articles van explicant quin són els objectius: “La Xarxa proporciona multitud de recursos que permeten a qualsevol trobar millors explicacions que a l’aula. Els docents han de renunciar a les posicions de poder que han construït durant segles” (Juan Manuel Zafra, director de Telos); o “és senzill pensar en una universitat de tots els sabers en la qual el lliure intercanvi de coneixements sigui la norma, en la qual la Xarxa posi en contacte a aquells que desitgin sadollar la seva gana de coneixement sense necessitat de recórrer a instàncies acadèmiques tradicionals… en la qual l’educació sigui un antònim d’escolarització”. I més clar encara: “Ens trobem amb la necessitat de comprendre i enfrontar la incertesa; l’imperatiu d’assumir que l’educació no està només en mans de l’Estat i per això hem d’assumir la coresponsabilitat en la tasca educativa” (Rodrigo Fábrega).
La pregunta és si realment pensem que hem de deixar en mans de les empreses i els bancs la conducció de l’educació. Si realment estem disposats a que un grup de banquers, economistes, polítics i grans empresaris dissenyin com s’ha d’educar Si estem disposats a acceptar que el professorat ja no ha d’ensenyar, que la memòria no serveix per res i que pot existir la veritable llibertat sense tenir un coneixement rigorós. I és que no es tracta només de privatització, sinó de deixar en mans de la Caixa, els bancs i les empreses el control ideològic dels continguts educatius.
Tal i com molt bé explica Geo Saura (3), “això no fa més que consolidar en el sistema educatiu de l’Estat espanyol els últims avenços de privatització i neoliberalització a través del filantrocapitalisme i del capitalisme digital”.
I és que l’important no és solament el com ensenyem, sinó el què ensenyem i per a què ho fem. En aquests moments en què s’està constatant el fracàs del model neoliberal actual, cal, més que mai, que l’educació estigui al servei de la justícia social i de l’emancipació personal i col·lectiva, i no que sigui un instrument al servei de la ideologia dominant.
Els nostres alumnes es trobaran amb un futur que es preveu molt complicat i difícil, amb un augment de les desigualtats socials i una progressiva divisió de la nostra societat. El que volen aquests nous agents educatius és que l’educació prepari per aquesta divisió: amb una minoria que serà la elit i exercirà el poder, que anirà a costoses escoles privades amb mestres de carn i ossos, i que adquiriran a través de la cultura i l’educació les eines necessàries per pensar i reflexionar sobre el món, i una majoria amb eines cognitives i culturals limitades, amb poca o gens capacitat crítica i incapaces de comprendre el món i d’actuar davant les dificultats que la seva posició social els comportarà.
No podem, de cap manera, deixar l’educació en mans d’unes elits socioeconòmiques que mai han volgut una ciutadania formada i crítica. Cal aturar aquesta deriva neoliberal que s’està instal·lant en el nostre sistema educatiu.
