Com ja vaig fer diverses vegades des de 2006, proposo que els professionals de l’educació tornem simplement a recordar (entre companys i als ciutadans i ciutadanes que ens confien els seus fills) per a què ha de servir l’escola, a servei de qui ha d’estar, com creiem que ha de ser aquella escola que els infants i adolescents necessiten avui. Quan ens emboliquin en debats estèrils i realitats construïdes, proposo aplicar als interlocutors un protocol de deu punts (si és confessional, de deu manaments). Al situar-se en un o altre punt de les diferents variables quedarà descrita l’escola a la que uns i altres es refereixen amb els seus arguments. Ve a ser com un mapa per situar-nos i descriure amb rigor l’escola de la qual parlem.
Uns diuen que cal poder escollir escola i uns altres diem que cal garantir escola. Però, quina? Contesteu i feu contestar a deu preguntes.
L’escola que jo vull és:
1/ Per a alguns o per a tothom? No serveix contestar que és per a quasi tothom. Perquè, si la imaginem per a tothom, hem de pensar quants desastres finals estem disposat a suportar. I això obliga a actuar des dels inicis per evitar els recorreguts escolars desastre i per dissenyar una escola en la qual no siguin crònics els desastres socials. Això vol dir, per exemple, aclarir qui part de la vida de tothom entra a l’escola o per a què dimonis serveix repetir. Si definim que és només per alguns, cal aclarir com distribuïm bons i mals alumnes al llarg de tota la escolarització. També, aclarir si una bona classe social pot tenir alumnat dolent i si els diversos marginats poden aspirar a ser bons alumnes. Escola justa o escola justificadora de la desigualtat?
2/ Garant del mèrit o constructora d’oportunitats? Convindria aclarir dos dogmes: qui s’esforça pot arribar on vulgui; tothom té, si vol, les mateixes oportunitats. L’escola ha de dedicar-se a fer possible que l’alumnat s’esforci, desenvolupant els seus “talents”. O… l’escola es dedica a construir oportunitats educatives (que no tothom té en el seu entorn) que fan possible el desenvolupament, connecten l’alumne amb el saber, valora l’experiència d’aprendre. Una escola destinada a fer possible i compensar o una escola destinada simplement a aconseguir allò que l’origen social ha previst.
3/ Sota un model únic o amb capacitat de fer un aprenentatge personalitzat? Sabem que dos dels grans reptes de l’escola actual son la desigualtat i la diversitat. Necessitem una escola estructurada i ordenada a la qual cada alumne ha d’aprendre a adaptar-se. O necessitem una escola pensada per a la diversitat de diversitats que representa el seu alumant. Significa aclarir-se sobre com la organització, les metodologies, les didàctiques, els agrupaments o les tutories pensen en la realitat (vital, cultural, econòmica, lingüística, social, etc.) diversa dels infants i adolescents que entren cada dia per la porta de l’escola. També pot significar seleccionar l’alumnat i evitar que es barregi. Escollir escola significa escollir les bones companyies. L’escola uniforme necessita població uniforme.
4/ Per transmetre coneixements o per ajudar a ser persones competents? Podem seguir amb l’escola del currículum o amb l’escola de les competències (de la personalització, la humanització). Podem debatre sobre l’escola de les assignatures, els cursos acadèmics, els exàmens i el títols. O podem parlar de les àrees de coneixement, l’aprenentatge integrat, els projectes, l’experimentació, la creació, l’organització per cicles, etc. Sembla que ja hem desterrat la pedagogia activa i un centenar d’anys de renovació pedagògica. Però hem d’aclarir on i com s’aprèn el manual d’instruccions d’una societat complexa, canviant, mestissa, digital, en xarxa, hiperconnectada.
5/ Per aprendre a pensar o per aprendre les respostes correctes? En realitat, es tracta d’escollir entre l’escola dels dogmes i les veritats o l’escola del pensament científic i l’acceptació del dubte. Es tracta de gestionar una escola en la qual té cabuda l’aprenentatge de la religió adequada (amb el conseqüent aprenentatge de la moral persona i social correcta). O es tracta de tenir presents els universos culturals i vitals de les religions de l’alumnat, però obrir altres finestres per veure el món diferents de les dels seus orígens. Una escola que reprodueix o una escola que allibera?
6/ Per esdevenir ciutadans i ciutadanes o per garantir fidels? Les eleccions d’algunes persones condueixen a una escola que ensenya i a la qual es vol negar qualsevol intromissió en l’educació. En realitat, sabem que a l’escola sempre s’educa i que a casa també s’aprèn. Altres persones entenen que l’escola forma part de l’univers de l’educació i que educa de manera singular a partir dels aprenentatges. És a l’escola on s’aprèn i practica allò que tots hem de tenir en comú. És possible una escola que no estimuli a imaginar un món diferent?
7/ Per ser un mateix o per conviure? Existeixen definicions d’escola com a territori de l’aprenentatge individual, tot i estar organitzat de manera col·lectiva. Fins i tot amb aquesta perspectiva i la lògica de l’anomenat ensenyament a distància, l’escola pot esdevenir una institució en part prescindible. És difícil, però, entendre el sentit de l’escola sense considerar-ho un territori per la convivència. No es pot oblidar que bona part dels bons aprenentatges són els que es fan en cooperació i que no es pot ser persona sense descobrir l’altre. Bona part de la necessitat de tenir escola sembla que té a veure amb allò que definim com a vida en comú.
8/ La de sempre, la bona, o una altra? Una part de les justificacions per fer noves lleis escolars té a veure amb una constatació compartida: l’escola va desfasada amb la realitat. Davant les crisis, les reaccions solen ser contradictòries. Uns, patint pel vertigen, cerquen tornar al passat (recuperar la bona vella escola), tot i saber que ni abans funcionava. Uns altres intenten construir l’escola que s’adapti a la nova realitat (que és múltiple i acceleradament canviant) comprovant la dificultat de l’escola per entomar la flexibilitat. En la contradicció pel canvi apareix una nova versió d’un dilema clàssic: formar alumnes en funció de les necessitats del mercat o fer possible que esdevinguin persones per viure i conviure?
9/ Amb necessitat de professionals de l’educació o d’experts diversos? No és el mateix una escola amb professionals experts en un determinat saber o tecnologia que experts en saber ensenyar i educar mitjançant un saber. Es pot acceptar que tothom pot ensenyar i educar o recordar que aquesta feina correspon a una professió amb rigor. Complementàriament, haurem de resoldre si només ensenyem o acompanyem vides que van aprenent. Una pot ser l’escola del control i les bones notes, l’altre la de l’acompanyament educatiu.
10/ Una institució privada o pública? El dubte a resoldre és si qualsevol escola és escola. Si pot estar en mans del mercat i d’institucions amb interessos de grup. Per ajudar a cercar respostes reproduiré uns paràgrafs d’un llibre recent [1]:
“Podem tornar enrere i repassar tot allò de l’escola que ensenya a pensar, l’escola de la diversitat, l’escola que personalitza l’aprenentatge, l’escola com a espai de serenor dels infants… Però tot el que hem estat proposant no és possible en qualsevol tipus d’escola. Només és viable quan l’escola té una característica radical: està pensada com a servei públic, com a servei per fer possible el dret universal a l’educació… Només una bona didàctica i una bona organització no fan bona una escola. Sempre hem de fer l’anàlisi de les pretensions finals i de la població que acull o que voluntàriament deixa fora. Sempre ens trobarem amb els dos principals esculls: si els diners públics van a parar a serveis públics i si garantir el dret a l’educació permet seleccionar la clientela que acudeix a una escola”.
Repassada la llista, és possible que ens deixin en pau i puguem continuar parlant de l’escola que hem de continuar construint junts (sense els poders que tenen altres pretensions…).
[1] Funes, J. (2019): Fer de mestre quan ningú no sap per a què serveix. Eumo
