Segons la Constitució, el nostre país és aconfessional però amb una relació especial amb l’església catòlica. Això es tradueix en una presència constant de l’esmentada església a les aules de totes les escoles i instituts. En virtut dels acords de l’Estat espanyol amb l’Estat del Vaticà, les famílies tenen dret a demanar classes de religió catòlica per als seus infants i, lògicament, tots els centres escolars l’obligació d’atendre la petició. La normativa també reconeix, com dèiem, el dret de demanar classes de les religions jueva, musulmana i evangèlica.
Hi ha força persones, ensenyants o no, que pensem que l’escola hauria de ser laica: que l’ensenyament de les creences religioses, opcions personals, no pertany al currículum escolar. Les persones que creuen en quelcom religiós tenen al seu abast les parròquies catòliques, els oratoris musulmans (i alguna mesquita), les sinagogues jueves, els centres de culte evangèlics (com el culto de moltes famílies gitanes) i d’altres confessions.
És cert que les religions, en el nostre entorn històric i cultural, tenen una presència remarcable. Però haurien de tractar-se com un aspecte més de la història. Sense un mínim coneixement del que ha passat al llarg dels segles amb les diferents creences religioses no s’entenen del tot obres importants de la pintura, l’escultura i l’arquitectura que podem contemplar sense anar gaire lluny de casa. És evident quina ha estat la història dels darrers dos mil anys a casa nostra. Passejant per qualsevol indret trobem senyals; les creus de terme que delimitaven el terreny de cada municipi, ermites, capelles, imatges… i a nivell oral llegendes i contes que giren al voltant de fets religiosos. La religió catòlica, a més, ha dominat la ideologia del nostre país durant segles i la jerarquia ha exercit el poder espiritual i temporal alhora.
Una cosa no treu l’altra. Coneixement històric sí; pràctica religiosa, moral, doctrina de qualsevol religió, al seu espai concret. No és de rebut que l’adoctrinament de la jerarquia catòlica, dels imams musulmans o dels pastors evangèlics arribi als centres escolars on s’estan formant i aprenent totes les criatures del país, no només les creients.
Ara bé, hi ha infants i adolescents creients o interessats pel fet religiós i, lògicament, ho porten a la seva motxilla quan entren a l’escola. Vegem-ne alguns exemples que he viscut:
Un adolescent acabat d’arribar d’un país centreamericà portava sempre la Bíblia amb ell. Des que estava a Catalunya anava al local de culte d’una església evangèlica on podia expressar amb la música el que sentia (a classe només amb el pupitre ens enganxava a tots amb el seu ritme) i se sentia acollit; va poder fer una elaboració del dol i una adaptació al nou país força bones gràcies a la comunitat religiosa que l’acollia. Tenia una confiança un xic naïf amb la seva Bíblia; allí hi havia totes les respostes i intentava convèncer-nos que l’havíem de llegir (a mi el primer). A una xerrada sobre drogodependències un exconsumidor de substàncies va explicar les dificultats que havia trobat i com li va costar deshabituar-se del consum. El nostre alumne, en acabar, va anar a oferir-li el consol i les alternatives de la seva Bíblia.
Demà, divendres, hauria de sortir abans, haig d’anar a la mesquita, és una festa important (encara que fos un oratori, ell en deia mesquita).
Sortida a la muntanya, un dia calorós… en Nabil està molt suat, li oferim aigua perquè veiem que no en porta. La refusa amb amabilitat… entenc el que passa i intento explicar-li que pot beure aigua, que a la seva edat no ha de ser tan rigorós amb el dejuni del Ramadà… però no es deixa convèncer i camina tota l’excursió sense beure’n una gota.
El dia 2 de novembre uns quants alumnes falten a classe… és el dia dels difunts i han de recordar els morts de la seva família, la cultura gitana els té molt presents.
Se celebren tots els aniversaris de les criatures d’infantil, però n’hi ha un parell que no ho volen fer; tampoc no van assistir el dia de carnaval quan tota l’escola es va disfressar.
Moltes escoles de primària fan el pessebre o celebren el Nadal… Les primeres comunions tenen un cert ressò a l’àmbit escolar. Els nens i les nenes en parlen, ho expliquen i de vegades algun altre company o companya demanarà a casa seva poder fer la comunió, sobretot la festa que hi va implícita, els regals, els vestits… Ha estat una manera de començar a fer-se gran, un ritus d’iniciació cristianitzat. No és el mateix, però recorda les festes dels quinze anys de moltes adolescents centre i sudamericanes. He estat testimoni de festes de primera comunió sense haver passat per cap església. També he vist famílies demanar un crèdit per poder celebrar com calia la festa de la seva filla. Yo no pude hacerla en el pueblo; no teníamos dinero, mi hija la hará aunque yo no me acercaré a la iglesia.
No podem negar la presència de les religions als centres escolars. Ho hem de tenir en compte i contemplar-ho dins el projecte educatiu integral que duem a terme. Ser una escola laica no vol dir ser atea, ni molt menys fer propaganda en contra de les religions. Una escola laica és aquella que respecta totes les opcions religioses i no religioses o atees com un dret més que tenen les persones, dret contemplat a la declaració dels drets humans i regulat per la mateixa declaració que en posa els límits.
Quan les criatures (i els adolescents) expliquen quelcom al voltant del fet religiós o expressen els seus dubtes o convenciments ho hem de tractar com un tema més per ajudar i fomentar l’esperit crític de l’alumnat. Podem reflexionar conjuntament: Per a què serveixen els ritus religiosos, les pràctiques que imposen la pertinència a una o altra església? Es compleixen sense cap relació o compromís amb el que faig cada dia? Hi ha persones públiques que van a la missa catòlica i després cometen una pila d’injustícies; com es contempla?
Podem comentar que els cristians utilitzen el pa i el vi, i l’oli, a les seves celebracions més importants perquè és una religió que es va originar al Mediterrani, on aquests productes són els més habituals. Voler imposar-los a altres països i cultures com les asiàtiques, per exemple, no deixa de ser un contrasentit. A moltes zones l’aliment bàsic és el blat de moro o l’arròs.
Podem pensar per què pràctiques higièniques i saludables (no menjar porc, menjar carn prèviament dessagnada, dejunar uns quants dies…) s’han convertit en obligacions durant segles fins avui, quan ja no són tan importants per la salut de les persones.
I recordar que pràctiques ancestrals de domini patriarcal, com seria l’ablació, han estat beneïdes i consagrades per la majoria de religions, sobretot les monoteistes. La qual cosa no les legitima.
El fet religiós, doncs, ha de ser present als centres escolars? Ho vulguem o no hi és, encara que cap família demani classes de creences religioses. Tot allò que forma part de la vida d’infants i adolescents està present a les aules i als passadissos d’escoles i instituts. No podem menystenir-ho. Hi serà present a les activitats acadèmiques dins i fora de les aules, però sobretot hi serà present en els pensaments, les emocions i les creences del nostre alumnat. Tot allò que els afecta ens ha d’importar als educadors. Podem dir que cada vegada la presència dels aspectes religiosos va minvant… però no desapareix del tot i a voltes és compensat per creences esotèriques o per sectes pseudo-religioses o d’altra mena; un argument més per pensar-hi i per proporcionar elements crítics i valoratius amb l’objectiu que cada un o cada una del nostre alumnat sigui capaç de prendre decisions en aquest camp amb coneixement de causa, amb criteri propi, que no es deixi arrossegar…
