El proppassat divendres 27 de novembre, un mestre ja jubilat em recordava que aquest dia havia estat una commemoració, fins i tot festiu a les escoles de primària, feia anys. Era l’anomenat dia del mestre en record de la fundació a Roma de la primera escola per a pobres a càrrec de Josep de Calassanç, aquell pioner de l’educació nascut a la comarca de La Llitera. D’això fa més de quatre-cents anys.
Els seus avis materns, ambdós havien exercit la professió docent, s’havien casat un 27 de novembre perquè tenien festa i, l’endemà, a l’escola a seguir amb la feina. Eren altres temps en els quals els salaris eren indignes i només existia, quan hi era, el reconeixement popular i un cert respecte reverencial com a poder de posició segons l’escalf polític. Temps de permanències. Temps d’escoles de nens i escoles de nenes. Temps en els quals la força –el capellà, l’alcalde i el cap de la guàrdia civil– es feia acompanyar els dies assenyalats pel coneixement –el mestre i el metge–. Malgrat tot, sempre hi ha hagut mestres que han pensat que no era mala cosa ensenyar, per bé que s’hagués de trampejar un sou.
Després del primer intent seriós, l’any 1970, d’extensió de l’escolarització i la millora de l’educació, s’han anat millorant substantivament les condicions laborals del professorat. En aquest punt, cal fer un reconeixement explícit a la formidable tasca dels sindicats. S’ha anat dignificant la professió. Millor això que un tronat dia de reconeixement laboral a l’any.
Donava la impressió que el reconeixement social dels docents, en les darreres dècades del segle passat, havia progressat; tal vegada, en la mesura que es mantenia visible l’educació com ascensor social o, almenys, el seu miratge. Les successives crisis econòmiques i la voracitat del capitalisme han pressionat la majoria de salaris a la baixa, de retruc ha devaluat l’educació i, en conseqüència, el seu reconeixement social sembla que ha anat iniciant un gradual declivi.
En qualsevol cas, la percepció d’utilitat de l’educació escolar s’ha traslladat des dels resultats (aprenentatges individual i cohesió social) –que impacten a mig i llarg termini– als productes (acompliment dels propòsits) –que impacten només en el curt termini. Els resultats (outcomes) suposen beneficis agregats per als estudiants i per a la societat en general, ja que disposar d’unes majors competències implica una més alta qualitat ciutadana i una millor ocupabilitat en el mercat laboral. Els productes (outputs) impliquen uns beneficis desagregats en termes de coneixements, peribles, per a l’alumnat i una oportunitat per a les famílies de delegar part de la seva responsabilitat educativa a canvi de temps. Segurament, productes i resultats són necessaris i valuosos; com sempre, la qüestió està en la combinació d’ambdós i en la seva percepció d’utilitat com a valoració per al reconeixement social.
La decantació exagerada, al meu entendre, que s’està produint actualment en favor de la consideració dels productes per damunt dels resultats està íntimament relacionada en l’assumpció del rol de clients molt per damunt del paper d’usuaris. Això, tant per part de les famílies com per part dels administradors de l’educació escolar.
En temps de crisi i en situacions problemàtiques és quan afloren les veritables perspectives i prioritats que, sovint, en temps de bonança resten emmascarades darrera d’una dialèctica de conveniència o relat retòric. Ara que estem travessant unes importants turbulències sanitàries, econòmiques, socials i educatives, s’han manifestat, amb més cruesa que mai, per part de bona part dels grups familiars amb menors una desconsideració notable envers el professorat, acompanyada d’una part de l’opinió publicada i d’algunes accions electoralistes dels responsables polítics.
Molt probablement, no es tracta ni tan sols de la majoria, però disposen de prou altaveus com per silenciar a la ciutadania que no fa soroll i fer-nos creure que la seva posició és generalitzada i correcta. S’ha arribat a dir que és una funció social de l’escola la custòdia dels infants, ignorant que aquesta és només la conseqüència de la funció educativa (que inclou la veritable funció social de la cohesió ciutadana).
Aquest any, el període comprés entre el tretze de març i la finalització del curs 2019-2020 ha estat una veritable tragicomèdia amb un llarg parèntesi no lectiu, dos mesos d’un ensenyament remot d’emergència (no hi havia temps ni recursos per oferir un veritable e-learning) i un parell de setmanes per a la reobertura parcial de la discòrdia. En aquesta travessia, s’han sentit veus de tots els colors pressionant, apel·lant a la responsabilitat o criticant obertament al professorat, sovint sense tenir present l’infern que acabaven de passar. Es tractava d’encolomar a algú eslògans com un curs perdut, uns aprovats regalats o una nova bretxa –d’entre totes les bretxes que es fan i es desfan–.
Els darrers deu dies lectius d’aquell curs semblava que era imprescindible col·locar els pàrvuls a l’escola a qualsevol costa –i n’hi ha va haver de costes– per tal que els adults del grup familiar corresponent poguessin treballar pels matins. En aquest atzucac, moltes persones –entre les quals es troben els redemptoristes que diuen representar a qui-sap-lo– han mostrat la seva veritable cara sense màscares, encara que amb mascaretes.
Mai no plou que després no escampi. S’ha iniciat el setembre un nou curs ple d’incerteses, després d’un estiu –una bona part del qual el professorat ha seguit treballant sense fer soroll– marcat per constants canvis de criteris, i evanescents i inconcretes previsions de recursos addicionals. Després de les temences inicials, ha succeït el miracle: una aclaparadora quasi-normalitat escolar.
De fet, de miracle res de res. Aquest divendres, dia del mestre, s’ha acabat l’onzena setmana lectiva del curs i ja només en resten tres per als dies no lectius corresponents a les festes del solstici d’hivern tal com marca el calendari escolar; és un bon moment per aturar-se i valorar com ens està anant a l’escola.
El professorat conscient de la seva funció educadora –que no guardadora– ha entomat la seva exposició, o risc potencial sanitari, amb una assumpció i acompliment de la feina d’una dignitat extraordinària, encara que moltes de les millores en les condicions materials no s’hagin concretat.
El professorat ha actuat amb una responsabilitat màxima en la regulació de la convivència (mesures de seguretat i límits als espais, entrades i sortides, esbarjos, etc.) i la provisió de l’ensenyament (grups estancs, adaptació de recursos didàctics, adaptacions metodològiques, preparació de contingències, etc.). L’alumnat segueix anant content a les escoles, és conscient que està en un entorn segur, i segueix aprenent.
Aquests dies, un cop passades onze setmanes de curs quasi-normal, hem sabut de la baixa incidència de la pandèmia en els infants i de l’escàs potencial transmissor. Si, per altra banda, anem a les dades de grups escolars confinats, encara ha resultat menor la incidència.
Conclusió: s’està fent, escolarment parlant, un trimestre exemplar, degut fonamentalment a la professionalitat i esforç de mestres i professors que, en termes generals, comencen a sentir-se fatigats, molt més que en altres cursos a la mateixa alçada, i decebuts per la manca de reconeixement social.
El passat cinc d’octubre va ser el dia mundial del docent, instituït per la UNESCO des de mil nou-cents noranta-quatre, i –entre nosaltres– ha passat sense pena ni glòria. Aquest és un altre tipus de reconeixement, basat en el dret i la justícia social, ja que commemora l’aniversari de la subscripció de la Recomanació de l’OIT i la UNESCO relativa a la situació del personal docent. Potser que, tots plegats, ens el prenguem més enllà de la retòrica.
Ens trobem, doncs, que els clients estan raonablement satisfets perquè les criatures estan ateses, ja que és l’obligació del professorat, per això cobren –dirien, probablement–. El reconeixement social és tota una altra consideració en termes de confiança i suport per a una de les tasques socials més delicades, si és que encara la valorem més pels seus resultats a mig i llarg termini que per la immediatesa de l’acompliment d’alguns dels seus productes.
Des d’aquí, el meu més sincer i profund reconeixement personal al professorat, alhora que insto aquells ciutadans que encara creuen en l’enorme potencial de l’educació i valoren la gran professionalitat que estan demostrant els nostres docents que deixin sentir la seva veu i es faci visible el reconeixement social que, poc o bastant, encara queda cap al professorat. No sigui que resti tan sols el reconeixement popular extemporani, sempre benvingut, de l’exalumne quan te’l trobes vint anys després.
