Un parell d’articles publicats recentment en el Diari de l’Educació ens han recordat que, ara fa 30 anys, fou aprovada la Carta de les Ciutats Educadores.[1] En aquella època vaig estar força interessat en tota aquesta moguda de la Ciutat Educadora.[2] Vist des d’ara, suposo que la meva motivació tenia dos orígens complementaris. Un d’ells era la potència heurística d’una idea que, segons el meu parer, podia generar discursos molt rics sobre la relació entre el fet educatiu i l’entorn urbà. L’altre aspecte que em motivava era la confiança en la capacitat sensibilitzadora i mobilitzadora que podia tenir el lema “ciutat educadora”; sobretot, en relació als poders locals per tal que assumissin i prioritzessin les seves responsabilitats educatives en el territori.
He de confessar, però, que aquest interès meu, tot i que va durar una bona colla d’anys, després es va anar reduint; probablement a mesura que anava veient que la idea de “ciutat educadora” potser ja l’havíem exprimit massa i podíem caure fàcilment en la simple redundància o en un discurs excessivament retòric.[3] Segur que també va influir el fet que, a partir d’un cert moment, vaig poder col·laborar en projectes, del tot coherents amb allò fonamental del discurs sobre la ciutat educadora, però més concrets i pràctics, com per exemple l’elaboració del mapa educatiu d’una ciutat[4] o el projecte de la Ciutat del Infants de Francesco Tonucci.[5]
Una casualitat ha fet que ara se’m despertés, altra vegada, un cert interès pels plantejaments de la Ciutat Educadora; si més no, l’interès suficient com per a posar-me a escriure aquestes ratlles. Resulta que durant els mateixos dies que el Diari de l’Educació publicava els articles esmentats informant i comentant els 30 anys de la Carta de les Ciutats Educadores, jo estava llegint un parell de llibres que, en certa manera, hi estan relacionats.
El primer és una petita obra de Fernand Deligny (1913-1996), el gran educador social francès que potser tenim massa oblidat;[6] la versió en castellà d’aquest llibret es titula Semilla de crápula. En ell hi he trobat la següent perla que, en forma d’aforisme, suggereix un dels continguts nuclears de la idea de ciutat educadora; si bé ho fa d’una manera molt dura:
“Cuando hayas pasado 30 años de tu vida poniendo a punto sutiles métodos psico-pediátricos, médico-pedagógicos, psicuanalo-pedotécnicos, en la víspera de la jubilación tomarás una buena carga de dinamita e irás discretamente a hacer volar algunas manzanas en una villa miseria.
“Y en un segundo, habrás hecho más trabajo que en 30 años.” [7]
Això ho escribia Deligny molt abans que comencés a circular l’expressió “ciutat educadora” (o “educativa”).[8] L’edició castellana del llibre és argentina, i per això el traductor fa servir l’expressió “villa miseria”; aquí hauríem parlat dels barris de barraques. A algú li podria semblar que en les nostres ciutats aquests barris ja han desaparegut del tot, però això no es pas cert. Existeix encara un barraquisme “invisible”[9] i també noves formes que s’assemblen molt o que inclús són pitjors que el barraquisme pròpiament dit: camps infectes de refugiats, portals on mal viuen les persones sense sostre, habitacles incerts dels desnonats …; per no parlar dels països més empobrits on segueix havent-t’hi ciutats només formades, en bona part, per vil·les misèria.
Em sembla que allò que ens ve a dir l’aforisme de Deligny és que a les ciutats hi ha educació i també deseducació; educació de la bona i educació de la pèssima. També ens diu que per tal que hi pugui haver educació de la bona, a vegades cal acabar primer amb les condicions materials i socials que no permeten educar de cap manera; i que fent això –acabar amb la misèria pura i dura- de fet, ja s’està començant a educar. Dit d’una altra manera, que a vegades per poder educar de debò es necessiten mesures (socials, econòmiques, sanitàries, urbanístiques …) tan urgents, dràstiques i radicals, com la dinamita metafòrica de l’aforisme. (Potser després de veure el vídeo dels nois d’Alcanar en el judici sobre els atemptats de les Rambles i Cambrils, no hauríem de fer servir la paraula “dinamita” ni com a metàfora; però tampoc esmenarem ara l’aforisme de Deligny).
Ja veiem que aquí se’ns planteja la vella -i mai del tot ben resolta- antinòmia transformació social/transformació educativa. Semblaria que en aquelles poques frases, Deligny es decanta pel primer terme: l’abolició dràstica del barraquisme pot ser molt més efectiva que 30 anys d’educació. Però el cert és que allò ho escrivia l’educador francès quan encara era bastant jove; després es va passar més de 30 anys educant a infants i joves d’entre els més difícils d’educar (primer a delinqüents, orfes, marginats …, i després a autistes). Potser és que no tenia la dinamita a mà; potser és que en un aforisme has de ser contundent i no pots entrar en matisos i disquisicions; o potser es que el nostre educador social creia que allò que jo acabo de plantejar antinòmicament no és pas una antinòmia sinó una dialèctica: es transformant les condicions socials que aniràs transformant l’educació, i es transformant l’educació que ajudaràs a transformar la societat.
Veiem ara un aforisme més de Deligny, que ens introduirà a l’altra lectura d’aquest dies que m’ha fet tornar pensar en la ciutat educadora.
“Si esos pocos a los que hayas ‘mejorado’, una vez que salen se conducen mal, es, pensarás, por que el resto del mundo debe ser reeducado.
“Lo cual no está tan mal pensado.
“Tarea a la cual otros, además de ti, y que eran Dioses, estuvieron a punto de renunciar.”[10]
Educar a dins de les institucions educatives per a un món de fora que desfarà ràpidament allò que a dins has aconseguit. Només et quedaria, com a alternativa, reeducar el món de fora; però això és quelcom que, segons Deligny, ni els Deus han aconseguit encara. La relació doncs que ara se’ns planteja és entre l’educació i el món; entre les institucions educatives de la ciutat i la pròpia ciutat.
Es diu, amb raó, que les institucions educatives són un reflex de la societat de la que formen part: si el sistema social és classista, el sistema educatiu també ho serà; si l’un és racista, l’altre ídem, i etc. etc. etc. Són afirmacions tant certes, cóm –per massa genèriques– inútils per entendre la complexíssima i heterogènia relació entre l’educació i la societat; entre l’escola i la ciutat. I és que hi ha institucions educatives que són, certament, un reflex molt fidel del seu entorn social; però també n’hi ha que en són un reflex empitjorat; i altres que ofereixen una imatge i una realitat força millor que la del seu entorn. De fet, totes les institucions educatives haurien de ser d’aquest darrer tipus; si el carrer és millor que l’escola ¿de què serveix que hi hagin escoles? Tots els bons educadors han pensat així; tots s’han esforçat a construir unes institucions educatives que fossin més belles, més sanes, més lliures, més justes, més igualitàries, més sabies i cultes… que la societat que les envolta; unes institucions que, a més a més, sabran aprofitar la mar de bé tot el bo i millor que també els pot oferir el carrer. Els educadors de carrer són els que millor saben fer aquesta feina. I ja que parlem de ciutat educadora i que Barcelona lidera l’associació de ciutats educadores, esmentem aquelles iniciatives d’uns vells ajuntaments barcelonins que volien convertir els centres educatius en petites repúbliques o petites ciutats en les quals, per aprendre, es pogués emmirallar la ciutat gran.
Però, repetim-ho, també hi ha establiments anomenats educatius que són molt pitjors que el seu entorn social. Aquí l’exemple ens el proporciona l’altra lectura que, com anunciava abans, m’ha coincidit amb l’aniversari de la Carta de les Ciutats Educadores: Els nois de la Nickel de Colson Whitehead.[11] Una novel·la tremenda que ha merescut als Estats Units no sé quants premis importants i elogis efusius de la crítica. La Nickel és una mena de reformatori (millor seria dir-li “degradatori”, “humiliatori”, “destructori”…), al que hi porten a l’adolescent protagonista: un noi negre; un bon noi que hi va a parar per error. La major part de la novel·la explica com és la vida (vida?) en aquest internat. Un exemple esfereïdor de com una institució educativa pot ser encara més violenta, racista, segregadora, despòtica i arbitrària que la ciutat violenta, racista, classista i injusta que l’envolta. Un centre d’educació social en les antípodes (i encara més lluny) dels que va contribuir a crear Fernand Deligny. Una institució, la Nickel, que la única i màxima il·lusió que era capaç de generar en els seus educands era la de fugir-ne, de la manera que fos, per a tornar a la ciutat.
“Escapar-se era una bogeria i era una bogeria no escapar-se. Com podia, un noi, mirar més enllà del límit de la finca de l’escola, veure el món viu i lliure de l’altra banda, i no plantejar-se córrer cap a la llibertat? (…)
“Prohibir-se la idea d’escapar-se, ni que fos lleugera com una papallona, era matar la humanitat d’un mateix.”[12]
Elwood, l’adolescent protagonista de la novel·la, i la seva història són ficcions i “Nickel” és també un nom inventat. Però lo fotut és que el centre educatiu descrit en la novel·la, com confessa l’autor al final del llibre, està directament i fidelment inspirat en una institució real que va existir fa temps en l’estat nordamericà de Florida, prop de Tallahassee, la seva capital. Whitehead situa l’acció de la novel·la en temps passats, però no tant antics com podria fer suposar la brutalitat dels mètodes “educatius” usats en la Nickel: la narració transcorre unes dècades després que Deligny escrivís allò de la dinamita; de fet, per edat, jo mateix i la gent de la meva generació haguéssim pogut ser nois de les “Nickels” que també hi hagueren en l’España franquista.[13]
La ciutat educadora, per arribar a ser realment educadora, necessita dels bons propòsits de la Carta, però a vegades també de mesures contundents. Dinamita metafòrica doble: una per a les vil·les misèria que encara subsisteixen; i l’altre per a institucions educatives com la Nickel i els seus residus, que encara en queden.[14]
Epíleg. Tant el llibret de Fernand Deligny com la novel·la de Colson Whitehead són, literàriament i pedagògicament parlant, molt recomanables. Però si per la pandèmia o pel que sigui, aquest dies us sentiu una mica deprimides i deprimits, potser millor que ajorneu la lectura de la novel·la, no fos cas que les misèries de la Nickel us deprimeixin encara més.
[1] Sandra Vicente, “30 anys creant ciutats educadores,º 13, Diputacióneducadores per ari y unes sessions de cinema naria en la educaci0 ciutats de la provs“ (https://educa.barcelona/2020/11/27/30-anys-creant-ciutats-educadores-per-aprendre-a-cada-passa-que-donem/); Marina Canals, “Ciutats educadores: 30 anys construint espais públics habitables, sostenibles i amb igualtat i justícia social” (https://diarieducacio.cat/blogs/educaciolocal/2020/11/29/ciutats-educadores-30-anys-construint-espais-publics-habitables-sostenibles-i-amb-igualtat-i-justicia-social/)
[2] Trilla, J. “El medi urbà com a escola de la vida”, Barcelona. metròpolis Mediterrània, 10, 1988, pp. 49-54; “De la escuela-ciudad a la ciudad educativa. Medio urbano y utopías pedagógicas”, Cuadernos de Pedagogía, 176, 1989, pp. 8-13. (Aquests dos articles van passar a formar part del llibre Otras educaciones. Animación sociocultural, formación de adultos y ciudad educativa. Barcelona, Ed. Anthropos, 1993); “Introducció” al llibre La ciutat educadora. The educating city. Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 1990, pp. 1-21; (amb J. Sureda), “Education in urban settings: the educating city”, Bulletin of the International Bureau of Education, 266-267, 1993; “Ciudades educadoras: bases conceptuales”, a AA.VV. Cidades educadoras. Curitiva (Brasil), Editora da UFPR, 1997;”Un marco teórico: La idea de ciudad educadora”, en Temes d’educació. Les ciutats que s’eduquen, nº 13, Diputació de Barcelona, 1999, pp. 11-52; “La ciudad educadora: génesis, usos, significados y propuestas” en AA.VV., As cidades e os rostos da exclusao, Porto, Universidade Portucalense, 1999, pp. 85-120; “A educación non formal e a cidade educadora. Duas perspectivas (unha analítica e outra globalizadora) do universo da educación”en Revista Galega Do Enssino, 24, 1999, pp. 199-221.
[3] “El concepto de Ciudad educadora. De las retóricas a los proyectos.”, Cuadernos de pedagogía, nº 278, 1999, pp. 44-50.
[4] Amb un grup de mestres de Santa Coloma de Gramanet i altres professors i professores d’universitat vam col·laborar en l’elaboració del mapa educatiu d’aquesta ciutat: Una ciutat i la seva educació. Santa Coloma de Gramenet, Barcelona, Doc. Policopiat, 2001.
[5] Vam poder participar en un projecte de la Diputació de Barcelona per desenvolupar les propostes de Francesco Tonucci sobre la Ciutat dels infants en 10 ciutats de la província de Barcelona. Aquesta tasca l’hem explicada en força publicacions. Entre les primeres: “Análisis de la experiencia de la Diputación de Barcelona sobre la Ciudad de los Niños: objetivos, resultados y perspectivas”, en AA.VV., Participación y valores ciudadanos en la ciudad actual. I Encuentro “La ciudad de los niños”, Madrid, Acción educativa, 2001, pp. 50-70; (amb Novella, A.), “Educación y participación social de la infancia”, Revista Iberoamericana de Educación, 26, 2001, pp. 137-164. També vam poder dur a terme una recerca finançada (EDU2009-10967) sobre, entre altres coses, alguns dels efectes formatius a mig termini d’aquestes experiències de participació infantil en la ciutat: AA.VV., Participación infantil y construcción de la ciutadania. Barcelona, Ed. Graó, 1014.
[6] El seu llibre més conegut és, sens dubte, Les Vagabonds efficaces de 1947 (edició en castellà, Barcelona, ed. Estela, 1971). Jordi Planella ha treballat a fons sobre aquest polifacètic educador francès (“Fernand Deligny: pedagogia y nomadismo en la educación de las ‘otras infancias’”. Educació i Història, 2012, p. 95-115; Ser Educador. Entre pedagogía y nomadismo. Barcelona, Ediuoc, 2009) El MACBA va organitzar l’any 2009 un seminari i unes sessions amb l’obra cinematogràfica de Deligny, així com també va publicar, amb edició de Sandra Álvarez de Toledo, alguns dels seus textos: Permitir, trazar, ver. Barcelona, MACBA, 2009.
[7] Deligny, F., Semilla de crápula. Buenos Aires, Ed. Cactus, 2017, p. 45.
[8] L’edició original en francés es de 1945. L’expressió “ciutat educativa” la va posar en solfa Edgard Faure a Aprender a ser. Madrid, Alianza Universidad, 1973.
[9] https://xarxanet.org/comunitari/noticies/la-invisibilitat-del-barraquisme
[10] Deligny, op. cit., p. 45.
[11] Barcelona, Edicions del Periscopi, 2020.
[12] Colson, Whitehead, op. cit., p. 124.
[13] Vegeu el colpidor documental de Montse Armengou i Ricard Belis emès per TV3, “Els internats de la por” (1915)
[14] De fet, com hem documentat no fa gaire, hi ha qui segueix reclamant, obertament i sense vergonya, la reinstauració del càstig corporal en les institucions educatives. (La moda reaccionaria en la educación, Barcelona, Ed. Laertes, 2018)
