Quan ens plantegem quin és el gran objectiu de l’escola, l’acord més general és el d’aprendre. Tanmateix, ja no hi ha tant d’acord a determinar què és important aprendre a l’escola, com s’aprèn i, molt especialment, quina és la finalitat d’aquest aprenentatge. Sovint, per exemple, es diferencia entre si l’objectiu és desenvolupar la capacitat de tots els nois i noies per actuar de manera responsable i solidària en el món que els envolta —visió que entronca amb el concepte d’educació— o si és preparar-los per passar amb èxit els sistemes de selecció (exàmens) que la societat genera.
La definició clàssica d’aprendre és la d’un procés que porta a «adquirir» sabers de molts tipus a partir de la realització d’accions diverses, que se solen associar a escoltar, practicar i estudiar, però no hi ha dubte que tot procés d’aprenentatge és força més complex.
Per aprofundir una mica en el terme, podem reflexionar sobre els verbs que el defineixen i que, de fet, expliciten maneres distintes d’aprendre. Els diccionaris parlen d’«adquirir» i, de fet, etimològicament aprendre ve de l’expressió llatina referent a «atrapar alguna cosa». També donem com a sinònims verbs transitius com ara assimilar, pair, digerir, o reflexius del tipus instruir-se, formar–se, exercitar-se… És interessant comprovar que no s’hi inclouen dos verbs que avui dia defineixen més bé l’aprenentatge, com construir i autoregular-se. L’explicació rau a pensar que, a l’escola, quan s’aprèn un nou coneixement, el cervell no en té cap idea. En canvi, en l’actualitat sabem que sempre partim de coneixements previs, també els més petits, i per això concebem aprendre com un procés de construcció a partir del que ja es coneix i d’una autoregulació per posar-ho en qüestió i fer-ho evolucionar, procés en el qual són cabdals les emocions que l’acompanyen.
S’aprèn de moltes maneres, segons quin sigui l’objecte d’aprenentatge:
- Per aprendre a caminar per les roques, no ho fem pensant si les arestes són fines i la pressió sobre la planta del peu ens farà més o menys mal, sinó que aprenem a caminar-hi per assaig i error, autoregulant-nos en funció del dolor que notem i sense necessitat de coneixements ni de reflexionar metacognitivament. Per a aquests aprenentatges, no ens cal l’escola.
- Per aprendre a recordar continguts amb molt poca càrrega cognitiva, com ara números de telèfon, les taules de multiplicar o els rius d’Espanya, tenim prou de repetir-los les vegades que calgui i anar autoregulant els errors. Acostumen a ser continguts que no comporten ni revisar idees o maneres de fer pròpies ni abstreure, avaluar o crear. A més, avui no haurien de ser un objectiu d’aprenentatge a l’escola, perquè totes aquestes informacions es poden trobar en el que s’anomena «memòria externa». Sí que ho podria ser, en canvi, aprendre a desenvolupar la capacitat de memoritzar a partir de recordar poemes o cançons, fent teatre…
- Hi ha un bon nombre de sabers que s’aprenen per imitació. Se’n diu currículum ocult i en formen part molts valors i maneres d’actuar que s’«atrapen» pel fet de viure’ls en el marc de grups que els practiquen. Coneixem la importància de les «regles de joc» que s’instauren en el context d’un grup classe i com això condiciona tot tipus d’aprenentatges, des dels valors i les creences, com, per exemple, que en tot problema sempre cal donar totes les dades necessàries i només aquestes, fins a maneres de parlar, comportar-se, etc. D’aquí ve la importància de tenir molt en compte aquests aprenentatges en l’àmbit escolar, estretament vinculats a com s’organitza el centre i l’aula. Per exemple, és difícil que l’alumnat aprengui a cooperar si no percep que els docents ho fem i que ho vivim com a quelcom molt rellevant.
- Altres coneixements s’aprenen manipulant i observant. Amb tot, mitjançant l’experimentació, sense relacionar-la amb la construcció de coneixements teòrics, només s’aprèn a deduir factors que influeixen en un fet o fenomen (de què depèn que…), però no a explicar per què ni a modificar idees prèvies. Davant la famosa dita: «Escolto i oblido, veig i recordo, faig i comprenc», com deia Rosalind Driver, sovint «es comprèn el que ja es comprenia», és a dir, limitar-se a manipular no fa més que reforçar les idees prèvies sense canviar-les.
- Pel que fa a l’aprenentatge de continguts amb un nivell cognitiu alt, cal la interrelació amb persones que en saben més i que ajuden l’aprenent a revisar les seves idees inicials i a construir-ne de noves. Ni es descobreixen només experimentant ni són fruit de repetir el que ha dit la persona experta o allò que s’ha llegit. Requereixen pensar sobre el que s’està aprenent, percebre’n el sentit (l’objectiu), connectar-ho amb els coneixements previs tot posant-los, si cal, en qüestió (autoregulant-se), generalitzar i abstreure, etc. Aquests són els tipus de sabers que només s’aprenen a l’escola o en entorns dissenyats amb aquesta finalitat, i sovint demanen un treball conjunt de diferents docents que intervenen al llarg d’anys d’escolaritat.
La majoria dels aprenentatges duren tota la vida, encara que sovint costa de distingir entre aquells que no es recorden però que amb ajudes o estímuls es reactiven i aquells que no es poden recuperar perquè no s’han après de manera significativa. La significativitat es relaciona, d’una banda, amb el fet de si s’han connectat bé els nous coneixements amb d’altres, jerarquitzant-los i interrelacionant-los, ja que a la memòria s’activen «esquemes» o «models» al voltant d’una gran idea general, i no bits d’informació aïllats. D’altra banda, la significativitat es vincula amb les vivències i les emocions que es van generar mentre s’aprenia, ja que es va activar el centre de la memòria al nostre cervell i per això queden més ben fixats els aprenentatges, i aquests són més fàcilment recuperables, sobretot si les emocions associades van ser positives.
Tot i el que se’n sap, sobre com s’aprèn (és un coneixement en permanent evolució), qualsevol procés aplicat a a l’aprenentatge no assegura els mateixos «resultats», raó per la qual és tan difícil recollir proves sobre la idoneïtat d’una determinada metodologia destinada a aprendre. Per sort, no vivim en el món feliç huxleià, en què tothom era igual i sabia el mateix després d’haver passat per l’escola. Més aviat, cada persona, davant un mateix procés d’aprenentatge, construeix sabers diferents depenent del seu entorn social, els seus companys, les experiències viscudes, els seus interessos, aptituds, actituds, sentiments… S’és divers a l’inici de tot procés i se n’és al final, i cal no oblidar que aquesta diversitat constitueix una font de riquesa social i personal.
