Temps fa temps, quan els carrers dels barris no estaven asfaltats, la canalla hi passàvem moltes estones. Ens hi trobàvem al migdia, en tornar de l’escola, per fer-hi quatre xuts fins que es feia l’hora de dinar. I a la tarda hi tornàvem, si els deures no es ho impedien.
A les cases, llavors, només hi vivia una família. Avui, han crescut en vertical i se n’hi encabeixen set, vuit, nouvingudes. Però parlem d’ahir, de quan tots ens coneixíem i veníem de quatre o cinc generacions que ens havien precedit en els mateixos casals.
El carrer Ponent té tres trams, segats per carrers perpendiculars. La meva tribu n’ocupava un, el del mig. Més enllà, ja hi havia la resta del món. A la cantonada d’un dels trams dels estrems hi vivia el sabater. Un home coix, amb una veu reverberant. Arreglava sabates al cuarto de reixa. Era meravellós anar-hi a buscar les sabates adobades amb mitges soles i talons. La sordidesa de l’estança, l’estrany ordre de les sabates als prestatges, aquella olor intensa del betum i el cuir, però sobretot la rialla del sabater abillat amb un davantal gairebé encartronat, aquella rialla que et feia quan t’obria la porta; o després, quan li dringaven els diners a la mà mentre et donava les sabates embolicades en un paper de diari… El sabater marcava el límit a l’oest.
A l’est, hi vivien els manyos. Uns germans vinguts de fora, molt bona gent, que parlaven castellà. Hi va haver una època que feien sofàs, de roba i d’Skai. Al carrer Ponent, totes les cases teníem un sofà fet pels manyos. Al costat del petit bloc de pisos on vivien hi havia el molí de vent; hi ha el molí de vent, que no tot ha canviat pas tant. A tocar dels manyos hi ha encara ca l’Ermità. De menut, associava la gent d’aquesta casa amb episodis misteriosos, intrigants. No sé per què. Potser perquè un ermità és algú que un nen no està preparat per entendre.
I cal Frailan, que fa cantonada, i al primer pis, l’Elisabet hi tenia una perruqueria. Les dones del carrer Ponent hi trobaven un oasi i tornaven a casa amb unes permanents de por. Eren així, aquells temps. D’aquesta casa, en sobresortia l’àvia, per una mescla de caràcter fort i bondat que a mi em captivava.
I ja som al rovell de l’ou. Al nostre tros de carrer hi vivíem sis famílies, tres a cada banda. Ca la Joana, Cal Joan i la Rosita, Ca la Felisa, Ca la Carmeta, Ca la tieta i nosaltres.
A ca la Joana, la mestressa, que donava nom a la casa, i la seva filla Rosa Maria hi venien de tot. Hom hi trobava des d’estris de cuina a figuretes decoratives. Mirar l’aparador era obrir els ulls a una enlluernadora onada d’estímuls.
A la casa del costat, hi vivien el Joan i la Rosita, amb les filles, el fill i els avis, el Javier i la Maria. De tots ells, en vaig aprendre molt. Encara en recordo algunes lliçons: la del Javier, que un dia em va convidar a acompanyar-lo a l’hort com si fos un net; la de la Maria, que amb un somriure em va dir, de la finestra estant, que estava esperant l’hora d’anar al cementiri i que rebé que hi estaria; la del Joan que em va demanar si l’havia escrit jo, la cançó que tocava amb la guitarra assegut a l’escala del terrat; les de la Rosita, que són tantes com vegades m’aturava a fer-la petar; i les hores compartides amb la Maria, la Teresa, la Rosa i el Xevi; aquells vespres d’estiu al carrer, quan els pares prenien la fresca asseguts a les cadires i els infants corríem amunt i avall jugant a tocar i parar.
A la Felissa, que vivia al costat del Joan i la Rosita, el fet que juguéssim no li feia res, però no li agradava que féssim servir la porta del garatge com a porteria, i menys quan no afinàvem la punteria i la pilota queia al pati, a vegades esberlant-li algun gerani. La recordo alta, prima, objectivament elegant.
Davant la Felissa, hi vivia la Carmeta, que hi tenia una bodega. Era cosina segona del meu pare i això donava un punt de familiaritat a les meves visites, quan la mare m’hi enviava a comprar sifó, gel o vinagre. Del gel, en tinc un record vague, perquè la nevera aviat va ser elèctrica, però els xarrups de sifó o vinagre tornant de comprar-los són inoblidables. En aquells dies, la gent del carrer també bevíem gasosa, més ben dit, graciosa, que és com li dèiem. La Carmeta tenia una veu de vellut i una simpatia natural.
I què no vaig aprendre de la tieta, que no tingué fills i que va ser una segona mare? La tieta vivia entre la Carmeta i nosaltres. Una de les conquestes de la meva infantesa va ser fer la travessa per les teulades de les tres cases. Si hagués de fixar la tieta en una imatge, la deixaria repassant peces al cuarto del davant, una tasca habitual entre les dones santperenques d’aquell temps. Crec que a ella tampoc li desagradaria. O potser millor, la fixaria aclarint el roser del pati el mes d’abril.
I del pati de la tieta, ja som al nostre pati, que es comunicaven, i eren, tot dos, un únic espai obert de la meva infantesa. Aquí m’hi espera el pare, la mare, l’avi, el germà; i també el cobert on guardàvem els tronquets de llenya per a la cuina econòmica i les eines; i el safareig i les larves de mosquit que s’hi feien; i durant un temps, quan era molt menut, la gàbia de les gallines; i les pessetes escadusseres del diumenge a la tarda, que gastava en sidral i pega dolça a la parada de llaminadures que el Quimet, un home que semblava haver sortit d’una novel·la, posava a la cantonada de casa els caps de setmana perquè era a tocar del cine Imperial.
I el record se me’n va una mica més lluny del benaurat tros de carrer, però no gaire, just a tocar, i penso en el barber, i en la drogueria, i en el Manel de la farmàcia i en l’Arturo del Ranxo, i en el Pere i la Nuri de Cal Raspall, i en l’Antònio i la Balbina, i en cal Forner (en tots, però sobretot en la Padrina, que sempre vaig dir-li així tot i que només ho era del meu germà), i en l’Andreu i la Lali, i en el Pere (amb essa sorda, saltant-nos la norma) de Cal Pizà, i en els amics que vivien a prop, el Manel, l’Alfons, el Mateu, i en la merceria Tànsia, i en la Rosa de l’Estivill, i en el senyor Duch –el llauner–, i en el senyor Puig –el sastre–, i en cal Miró, i en la Magdalena de can Fatjó, i en la lleteria, i en la llibreria Atlàntida, i en el tortell de nata dels diumenges.
Miro el carrer Ponent a dins meu, ara que el Joan i la Rosita ens han deixat, i penso en aquell proverbi que diu que cal tota la tribu per educar un infant –i els ulls se m’encenen de pensar que n’he tingut una.
