la por ens encega
els infants no s’esglaien
tenen la claror
La decisió –malgrat ser posada en dubte pels científics més reconeguts del país– finalment fou imposada per llei sota l’amenaça de càstigs molt severs per a tots aquells que no l’acatessin. Els mestres i educadors es van entristir molt, però també van acabar sotmetent-se a aquella indicació tan cruel, alimentada en bona mesura per la ignorància i la por.
Aquest sàtrapa es delia pels vestits, obsessionat com estava per demostrar el seu poder a través de l’aparença i la buidor de relats inconsistents. En tenia un tou –d’històries, rotllos i vestits– i passava hores i hores emprovant-se’ls i mirant-se al mirall. Deien que malgrat aquest pecat venial de vanitat, ni era del tot un mala peça ni tampoc podríem dir que en fos tot d’una. En qualsevol cas –com veureu més endavant– sí que acabaria tenint mala peça al teler.
Un dia se li van presentar un parell de spin doctors que es feien passar per grans modistes. Van dir que podien fer-li un vestit meravellós, singular i mai vist, que el convertiria en l’admiració de tothom.
- I a més de ser el vestit més bell que pugueu imaginar, les seves propietats màgiques us seran molt útils –va dir un dels dos caragirats.
– Sens dubte –va afegir l’altre–, doncs el vestit que us proposem només podrà ser vist per persones intel·ligents i dignes del seu càrrec, els que menteixen o els que són uns babaus no.
– Realment, un vestit així em seria molt útil –va pensar–, perquè em permetria fer observacions i planificacions d’alt valor estratègic per un estadista com jo… Endavant doncs i sense miraments amb la tasca de confecció.
Amb l’astúcia pròpia d’aquests parell de murris van demanar gran quantitat de seda i pedreria; es van instal·lar en els telers i van fingir estar teixint, encara que no feien més que repetir gestos i moure les màquines amb les mans buides, com si treballessin amb fils irreals. A mesura que anaven passant els dies, el governant estava més nerviós, perquè anhelava tenir el meravellós vestit. Un matí, va demanar a un dels seus consellers que supervisés la fabricació d’aquesta nova indumentària.
S’acostà a aquella mena d’obrador i, tot i que els homes es bellugaven amb afany, tenien les mans buides. Molt sorprès, el conseller es va acostar a ells disposat a preguntar-los què estaven fent, però abans que pogués parlar, un dels espoliadors li va dir: -Quin goig de veure’l per aquí, així podrà veure de primera mà el nostre treball! Us agrada com va quedant? El pobre home anava a dir que no veia res, però per por a passar per tanoca va exclamar: “Quina meravella!”
Com que aquell parell havien dit que només les persones intel·ligents i sàvies podrien veure el vestit màgic, l’assessor no es va atrevir a dir-li al governant la veritat i li va expressar l’embadaliment i admiració per aquella obra d’art. I els trapella, demana que demanaràs, el vestit tenia un bon farcit i al governant no li recava gens tot aquell dispendi, al capdavall era el poble qui pagava.
Els dos bocamolls van anunciar que la tela estava preparada i que havien començat a cosir el vestit. Vet aquí que als pocs dies ja es van presentar amb les mans buides davant del governant. Òbviament, aquest no va calar res, però per por a passar per babau va afirmar amb una solemnitat continguda que era una peça extraordinària. Si el conseller, que és un home il·lustrat –va pensar el governant–, ha vist el vestit i jo no, vol dir que sóc un ximple; però val més que ningú no se n’assabenti, o em perdran el respecte. De manera que el governant va anar dient a tothom que el vestit era sublim i que el volia estrenar.
Aquell parell d’astuts van fingir provar-se’l diverses vegades per ajustar les darreres costures, i la visió del governant nu davant del mirall, fingint admirar un vestit inexistent, era certament grotesca.
Quan aquella mena d’influencers de pacotilla van anunciar que el vestit estava a punt, el governant va organitzar una roda de premsa sense estar-se de res i hi convidà tots els mitjans de comunicació nacionals i internacionals perquè tota la gent l’admirés. Quina seria la sorpresa dels seus followers en veure aparèixer al seu líder en calçotets; però com havia corregut la veu que només les persones intel·ligents podien veure aquell vestit, ningú es va atrevir a dir que no veia res. Els comunicadors i aduladors més necis van començar a elogiar l’inexistent vestit, i aviat el van imitar tots els altres. Les xarxes bullien: #vestitmacu.
El governant va seguir organitzant compareixences i comunicats que van anar estenent-se a totes les contrades perquè el món sencer pogués admirar el seu vestit nou; i a fe de deu que no se’l canviava cap… De fet, tampoc notava que se li embrutés gaire. Per por a passar per talòs, ningú va dir res d’aquella mala fila que feia.
Fins que un grup de nenes i nens que van escapar-se del confinament forçat i inhumà i que inexplicablement s’havien colat a la sala van cridar: -El governant està despullat! Llavors tots els que al principi no s’havien atrevit a dir res, van començar a riure i a dir-se els uns als altres: – No porta cap vestit! I sabent que la canalla són més sincers que els adults es van adonar que havien estat víctimes d’un engany. Però com tothom seguia mirant, el governant no es va donar per al·ludit i va seguir caminant amb un posat molt seriós, malgrat saber-se ben nu.
I aquell parell de galifardeus… ja estaven lluny. S’havien escapat amb tot l’or i les joies que li havien tret al vanitós i ingenu governant, i encara se’n riuen.
Aquest conte s’ha acabat i si no és mentida és veritat.
————————-
M’he permès la llicència de fer una adaptació lliure del conte de fades danès[1] escrit per Hans Christian Andersen i publicat l’any 1837. Keiserens nye Klæder, també conegut com El rei nu, és una faula per a infants que té un clar missatge: «No té per què ser veritat el que tothom pensa que és veritat».
Aquesta història m’anava venint a tomb de forma reiterativa al llarg d’aquests mesos de pandèmia acompanyant-me no només en les reflexions sinó també en les accions i decisions socioeducatives que ens tocava prendre. Ens havíem de confegir un vestit que ens protegís de la insolidaritat, l’egoisme, la irracionalitat, la por i la ignorància.
Aquesta crisi mèdica, econòmica, psicològica, social i educativa que ens ha acompanyat en quarantenes, serveis essencials, patiment i mort, ens anava despullant fins acabar deixant-nos conills, dins d’un vestit inexistent ple de retòrica buida que pretenia tapar-ho tot menys la vergonya d’alguns comportaments força allunyats del bé comú.
Una epidèmia resultat d’un atzar natural que no amaga cap significat massa profund i que també ens despulla com a espècie sense massa transcendència, més enllà de les diverses teories conspiranoiques i amenaces orientals vàries.
Aquesta contalla –no sé a tu, lector– m’evocava, entre altres:
- Imatges de lideratges diabòlics encarnats en dirigents polítics com Putin, Erdogan, Trump, Bolsonaro, Lukaikenko o Xi Tots ells grans demòcrates vivint en llurs quarantenes privades, barrejant i manipulant dades i ideologia, i creant nous estats d’alarma que generin pànic col·lectiu i control social davant d’un virus que volen fer-nos percebre com l’enemic que ens vol destruir. Ai las! I si només fos un mecanisme estúpid d’autoreplicació?
- Als nous modistes entabanadors i grans triomfadors d’aquesta pandèmia moral: Jeff Bezos , Bill Gates, Warren Buffet, Mark Zuckerberg, Larry Page, Larry Ellison o Sergey Brin. Les seves fortunes s’han incrementat un 20% durant l’any. Ja els va bé que molta gent treballi, compri i consumeixi de tot des de casa –els que en tinguin–, assajant de controlar digitalment –encara més– les nostres vides en nom de l’anomenada Nova normalitat.
- Els treballadors autoexplotats –Zoom, Webex, Ggroups, Skype, MicrosoftTeams…– per les seves organitzacions curulles de pseudomodernitat i d’esclavatge obscè, encobert en un món cada vegada més desigual i fakenewesc.
- El fet d’haver deixat morir vides humanes amb un reguitzell d’argumentacions, protocols i vestits Ras i curt: els avis i els febles (el 87% de les persones traspassades tenien més de 70 anys). Retornem a l’antiètica dels més forts? No fa pas massa anys el govern de Romania, amb Ceausescu al capdavant, directament no admetia els jubilats als hospitals, independentment del seu estat, perquè ja no se’ls considerava útils a la societat. No cal ni que us expliqui el que es feia amb les persones amb alguna situació de discapacitat.
- Les compareixences, debats i reunions telemàtiques d’autoritats i responsables sectorials maratonianes exhalant i escopint instruccions, plans, prometences inabastables, dades inconnexes, normes, contradiccions… xerrotejant infinitament i arbitrària. Talk little and do a lot és el que haurien d’haver fet.
- Les justificacions i excuses a la incomprensible paràlisi que va afectar al nostre sistema educatiu en les etapes d’infantil i primària, especialment per l’alumnat més vulnerable… absolutament despullat de lideratge i compromís. No hi ha vestit –per molta pedreria, raons i subterfugis incrustats– que tapi sis mesos sense escola ni tampoc abillament que justifiqui tancar una àvia cinc mesos en una habitació.
- I no podia deixar d’emocionar-me davant la innocència i sinceritat dels infants que van desarmar una maquinària rovellada en l’atenció a les persones, especialment les més vulnerables. Va despullat!!! Com a colofó em sumo a les afirmacions de la Dra. Noemí Pereda de la UB[2] quan afirma categòricament que els infants, malgrat tot, van poder gaudir; és la seva naturalesa. Però no estaria malament viure en un país on fossin considerats quelcom més que un esglaó entre els gossos i els éssers humans.
[1] Dinamarca fou el primer país europeu a reobrir les escoles el 15 d’abril de 2020.
[2] https://twitter.com/NGrevia/status/1273926742244294661
