Opinió

Un dret humà, un bé públic i una responsabilitat col·lectiva

L’educació és el procés que guia, acompanya, el desenvolupament personal i social dels infants menuts fins a la majoria d’edat, acordada en els divuit anys. La cultura personal és l’assolida en els anys de l’educació a la que segueix la formació professional o universitària. La formació com a pòsit del procés d’educació s’ha de seguir alimentant tota la vida amb la cultura: observació, escolta, lectura, pensament, pràctiques i acció creativa.

Som hereus d’Israel, de Grècia i de Roma. D’Israel hem rebut l’actitud de contemplar, d’escoltar i interioritzar. De Grècia hem rebut la concepció de pensament i la representació en imatges. De Roma hem rebut l’organització de la ciutat i l’exploració del món. Mirem d’alliberar-nos dels excessos i contradiccions de cadascuna d’aquestes civilitzacions. Ens convé veure la complementarietat: Tradició (Israel), Paideia (Grècia), Humanitats (Roma), tres formes coincidents en la finalitat d’incorporar les criatures a la cultura.

Així, l’educació que segueix amb la formació ens implica personalment a tots durant tota la vida. Ens implica també socialment atès que tots som model educatiu per als petits infants i adolescents. Els patrons de comportament rebuts en la infància, orientats a unes o altres finalitats, és conserven tota la vida. Patrons de comportament són els hàbits (alimentaris, d’activitat i descans, d’higiene), les relacions (observació de l’entorn, tracte amb els adults i amb els més petits), els valors (materials, pragmàtics teorètics, ètics, relacionals). És, doncs, responsabilitat de la família i de l’escola, dels mitjans de comunicació, de les persones públiques i de tots els ciutadans.

Tots eduquem. L’educació té una triple composició: acció – pensament – decisió.

Tots hi participem directament però la complexitat de la vida social ha dut a professionalització i especialització del què podem considerar el sistema educatiu.

Acció. La realitzem tots i de forma intencional la família i l’escola. Mares-pares i mestres-professors. L’acció intencional ha de ser decidida després de pensada. establiments escolars, entitats de lleure, programes de mitjans de comunicació i espectacles.

Pensament. Fonamentar l’educació en el coneixement científic i orientar-la segons les finalitats  decidides a la vista de la diversitat de les filosofies. S’hi especialitzen la universitat, institucions de formació i societats científiques i de recerca.

Decisió. Orientacions comunes per al conjunt social o polític, prou fonamentades en coneixement científic per guiar l’acció pràctica. Correspon a les administracions públiques. És la política educativa concretada en disposicions legals i assignació econòmica.

L’educació com a funció social exercida per la societat adulta comporta regular bé el balanceig entre tradició i innovació. És un balanceig dinàmic, segons l’entorn i les necessitats dels infants. Volem donar per superat el fonamentalisme de la tradició que va contribuir a aplegar tribus i grups en pobles. Però hem d’evitar també l’enlluernament de la innovació que tant contribueix al progrés tecnològic. El coneixement de l’educació l’aporta la pedagogia com a ciència normativa empírica iniciada per Comenius el 1635 i sistematitzada per Herbart el 1804. Els coneixements sobre l’humà i l’aprenentatge aportats per les ciències de finals del segle XIX ençà (psicologia, biologia, sociologia, antropologia i darrerament neurociència cognitiva) ha de ser integrat per la pedagogia i fer propostes, contrastades amb la pràctica docent, per a la renovació pedagògica. La renovació pedagògica és l’acció que dia a dia fan mestres i professors per respondre a les necessitats educatives de tots i cadascun dels infants o joves.

Tots eduquem, però és necessària una jerarquia tècnica si no volem retornar sovint als mateixos problemes i les mateixes preguntes. D’entrada, cal explorar la història de la pedagogia, especialment dels darrers 150 anys, per conèixer sistemes, mètodes, tècniques i procediments que han estat eficaços i són consistents si sabem ajustar-los als referents de la nostra realitat. Dins el triangle tridimensional acció – pensament – decisió, sabent quina és la dominant de la nostra dedicació, cal estar atent a les aportacions d’altres. A l’escola o l’institut la funció principal és la docent, però convé que n’hi hagi d’especialitzats en pedagogia. A la universitat es formen els professionals docents, però cal que la majoria de formadors tinguin experiència docent directa. A l’administració educativa cal prendre decisions jurídiques i econòmiques, però no poden burocratitzar les decisions pedagògiques.

En un marc d’unitat del col·lectiu docent educador cal aportar la diversitat de formació de cadascú per millorar la dinàmica de l’equip professional. Cal conèixer la diversitat de perfils professionals organitzant-se amb  una jerarquia tècnica eficaç.

mestre, mestre pedagog, mestre psicòleg, mestre comunicador, mestre musical, professor, professor pedagog, professor psicòleg, professor comunicador, professor biòleg, professor historiador, professor físic, professor filòsof, professor economista…, professor de música, professor d’esport, professor tecnòleg.

L’educació és aprendre a ser 

Aprendre a ser comporta: aprendre a fer (acció), aprendre a conèixer (estudi), aprendre a viure junts (conviure).

Heus aquí que som duts més enllà d’un simple canvi de sistema, per radical que sigui.  Els que canvien de naturalesa són els termes mateixos de la relació entre societat i educació. Una configuració social  que situï l’educació en el lloc que li atorgués aquest rang mereixeria un nom propi: el de “Ciutat educativa”

Tota la ciutat educa. L’informe Unesco 1972 Aprendre a ser va parlar per primera vegada de ‘ciutat educativa’. Posteriorment s’ha impulsat el moviment de Ciutats Educadores. A Barcelona 1990  es va aprovar la Carta de les Ciutats Educadores. I el 2020 s’ha renovat amb la nova Carta de les Ciutats Educadores.

La ciutat educadora viu en un procés permanent que té com a finalitat la construcció de comunitat i d’una ciutadania lliure, responsable i solidària, capaç de conviure en la diferència, de solucionar pacíficament els seus conflictes i de treballar pel “bé comú”; una ciutadania conscient dels reptes que afronta actualment la humanitat i amb coneixements i habilitats que li permeten de fer-se corresponsable de la cerca de solucions que exigeix el moment històric que vivim.

Fem de la diada anual de l’educació una ocasió per prendre consciència i difondre que TOTHOM EDUQUEM! TOTS I TOTES!