La crisi sanitària ha repercutit en una crisi socioeconòmica greu que si bé ha afectat al conjunt de la societat, sobretot ha agreujat les desigualtats socials prèvies, i en especial, sobre les dones, en diferents aspectes.
D’una banda, les dones són les que han estat a primera línia en l’atenció de la pandèmia, tant des de les professions de cura com des dels serveis essencials. Han estat les dones les que han possibilitat que el sistema seguís funcionant, sotmetent-se a un major risc de contagi des de les seves professions, que alhora rebien una gran pressió a causa de les necessitats que les seves funcions comportaven.
D’altra banda, sectors econòmics amb una ocupació feminitzada com el turisme, la restauració i el petit comerç s’han vist afectats pels tancaments provocats per les mesures de contenció de la pandèmia, i així, moltes dones s’han vist expulsades del mercat de treball en forma d’ERTOs i acomiadaments. Moltes d’elles avui dia encara estan pendents de recuperar els seus llocs de treball o de trobar nova feina en els seus sectors, un fet que ha feminitzat encara més la pobresa.
Alhora, les mesures per aturar l’extensió de la covid19, que van tancar a les seves llars els infants i joves, així com les necessitats de suport de la gent gran i de les persones dependents, van multiplicar exponencialment les necessitats de tasques de cura, que van ser assumides en un nombre molt més alt per les dones que no pas pels homes.
Cal destacar que les mesures de contenció de la pandèmia promogudes tant pel govern espanyol com pel català han estat polítiques a l’engròs en les quals no s’han tingut en compte les desigualtats existents. Des d’una lògica de cafè per tothom, s’han aplicat mesures que no afectaven a tothom de la mateixa manera, generant noves desigualtats.
Ha estat així, per exemple, en el cas de les dones que pateixen violència de gènere, que durant el confinament domiciliari s’han vist tancades a casa amb el seu agressor i amb poques o nul·les possibilitats de suport comunitari i de serveis adreçats a l’emancipació de les dones.
En el cas de les dones embarassades, també s’han vist vulnerats els seus drets: no se les ha considerat un col·lectiu d’especial protecció ni s’han tingut en compte les seves necessitats. Com a exemple, durant els mesos de confinament més dur es va promoure evitar les visites als centres sanitaris, reduint les proves de control de l’embaràs, i en cas de fer-se aquestes proves, les autoritats sanitàries impedien l’acompanyament de visites. Així, el sistema va deixar soles a aquestes dones en moments d’especial transcendència. D’igual manera, moltes dones han hagut de parir sense acompanyants o s’han vist allunyades de les seves criatures en néixer en cas d’estar contagiades de covid-19, quan tota l’evidència científica destaca l’escassa afectació de la malaltia sobre els nadons en el remot cas de contagi.
Així, la pandèmia, però també l’absència de perspectiva de gènere en les polítiques aplicades per a la contenció de la covid19, ha fet créixer les desigualtats de les dones i ha feminitzat la pobresa en major grau: elles són les que han rebut més pressió en el seus llocs de treball en primera línia de la pandèmia, elles són les que han vist com s’incrementaven les tasques domèstiques i de cura.
Des de l’acció social hem de reclamar polítiques al detall, microscòpiques, que tinguin en compte la realitat social i les desigualtats existents, per tal de que les actuacions de “protecció de la població” que es promoguin a partir d’ara no tinguin afectacions tant desiguals i no agreugin encara més la vulnerabilitat que ja pateixen moltes persones.
