Opinió

El fracàs escolar és el nostre fracàs

Com a professor de filosofia, sóc d’aquells docents que normalment tenen una dedicació quasi exclusiva al batxillerat. Sí, ho sé, un altre món. O almenys un món diferent de l’ESO i, per descomptat, de la primària. La selecció prèvia, quan els alumnes arriben al batxillerat, ha sigut ja molt efectiva. Però el destí va voler que, per poder arrodonir la meva dedicació docent, ja fa alguns anys hagués de fer classe a un grup de segon d’ESO. Ciències Socials. Vaig pensar que aquella era una oportunitat per conèixer una altra cara de l’educació. I no m’equivocava.

Abans d’una de les primeres sessions amb els meus nous i joves alumnes, jo havia tingut una conversa amb un company amb el qual compartia nivell. Els meus dubtes de novell (tot i portar gairebé vint anys a l’educació) necessitaven veus experimentades. Un dels comentaris del meu company va ser alguna cosa així com: “I, vulguis o no, al final sempre es compleixen les estadístiques i entre el quinze i el vint per cent dels alumnes acabaran al sac del fracàs escolar”. Alguna cosa es va remoure dins meu en sentir-lo. I, quan ja estava davant dels meus alumnes de segon d’ESO, no podia deixar de pensar en aquella dada i que entre el quinze i el vint per cent dels alumnes que tenia davant meu ja estaven condemnats. Com pot ser que quatre o cinc personetes que estan aquí amb mi tinguin ja un peu en el fracàs? Quin mal han fet aquests alumnes que amb tretze anys ja estan condemnats? Jo puc passar per les seves vides sense que faci res per evitar aquesta condemna injusta? La meva professió només consisteix a certificar èxits i fracassos com si jo no tingués res a veure amb el resultat? Coneixia els seus noms, amb el temps vaig conèixer els seus problemes, les seves motxilles existencials, les limitacions amb les quals la vida els havia carregat, i no podia fer-ne res?

D’aquella primera experiència vaig treure dues conclusions: primera, els meus alumnes venen amb les seves càrregues, algunes suportables o fins i tot lleugeres, d’altres dignes d’herois llegendaris; i, segona, els meus alumnes, noies i nois de tretze anys, mai no poden ser culpables dels murs en els quals ja viuen atrapats ni de la condemna que han de suportar. Com pot ser culpable un nen o nena de tretze anys? De què és culpable, de no haver nascut en un entorn més adequat?

La necessitat de la inclusió ja la tenia racionalitzada des de molt abans, venia de sèrie, era una marca ideològica, però durant aquell curs la vaig viure. És molt diferent entendre-la que viure-la. Perquè, a partir d’aquell moment, ja no era qüestió d’argumentar racionalment una justificació, a partir d’aquell moment la inclusió es va convertir en una necessitat més fonamental: jo no podia passar per la vida d’aquelles persones de tretze anys, amb noms i cognoms, persones que injustament estaven condemnades a no tenir les mateixes oportunitats que els seus companys de classe, sense fer-hi res. Era una qüestió de compromís social, però també de professionalitat. I des de la inclusió vaig arribar a l’equitat. Ho tenia clar com a docent: a les meves classes, he d’oferir més recursos i més suport als alumnes que més ho necessiten.

Jo, en el meu paper de “profe”, vaig buscar recursos. Adaptacions de materials, contextualització de continguts en la realitat de l’alumne, recursos digitals, treball col·laboratiu, suport individual, gamificació, ABP… Vaig adaptar la metodologia a l’objectiu que tenia davant. Jo i la immensa majoria dels docents que hi treballem. És la nostra obligació professional. Però també vaig veure clar que no era suficient, que no hi arribava. Per què? Què faltava?

Potser podem millorar l’organització dels centres, vaig pensar, racionalitzar els recursos, formular i prioritzar objectius de centre relacionats directament amb l’equitat. Així, la immensa majoria de centres ara, estic convençut, han adaptat la seva organització interna per ser més eficaços i han redistribuït els recursos per afavorir l’equitat i la inclusió, han buscat formacions i assessoraments per millorar la resposta metodològica dels seus professionals, s’han afegit a xarxes d’investigació o de transformació, han obert els centres a les entitats del barri o la ciutat, han formulat els seus objectius per poder reduir els índexs d’absentisme i d’abandonament prematur, o per augmentar els índexs de graduats. La immensa majoria de centres, segur, han prioritzat l’orientació dels seus alumnes, han eliminat la segregació i busquen les millors opcions individuals per a cadascun d’ells. Però, així i tot, encara queda marge de millora a l’educació, encara ens queden zones fosques a les quals no arribem.

Avui dia, hem millorat i molt en la detecció de trastorns psicològics o de particularitats en la construcció de la personalitat, podem compensar determinats dèficits sensorials o motrius, som capaços d’identificar les limitacions afectives o les mancances dels entorns socials, econòmics o familiars en les quals viuen ofegats alguns dels nostres alumnes. Avui dia podem identificar millor els problemes amb què es carreguen les motxilles dels infants i adolescents. També coneixem quines solucions poden ser les més adequades i som capaços de definir les estratègies i els recursos més adients per facilitar la inclusió. Detecció, planificació, execució i avaluació, són fases d’un procés inclusiu que podem desenvolupar dins de les escoles. Podríem oferir, per tant, una escola inclusiva i ser fidels a un dels principis que ha de guiar tota activitat docent: l’equitat. Però, si estem preparats, per què vivim la inclusió com un problema que no acaba de solucionar-se?

Els docents ens veiem molt limitats per grups amb una complexitat molt elevada, amb trenta o més alumnes per aula a secundària, o 25 o més a primària i infantil, i sense temps material per poder oferir una atenció adequada

I així, de l’àmbit docent i passant per l’organització de centre, arribem a l’àmbit més general que potser necessita encara un impuls definitiu. El 2017 es va aprovar el Decret d’Inclusió, un marc normatiu fonamental i amb objectius ben definits. Un avanç legislatiu important, sense dubtes. Però aquest marc ha d’anar acompanyat necessàriament dels recursos adequats. És necessari que els professionals puguem treballar amb grups de ràtios més baixes, per exemple. Els docents ens veiem molt limitats per grups amb una complexitat molt elevada, amb trenta o més alumnes per aula a secundària, o 25 o més a primària i infantil, i sense temps material per poder oferir una atenció adequada. L’atenció tutorial, el seguiment individual, l’adaptació de materials i activitats, tots aquells recursos que depenen del docent a l’aula seran molt més efectius amb grups d’una ràtio més baixa. Per tant, l’educació també necessita recursos, necessita diners.

Hi ha altres recursos, com és el cas de la codocència, les cotutories o el desdoblament de grups, que són molt efectius per la inclusió. Poder tenir dos docents a l’aula en determinats moments, que puguin coordinar-se i programar les activitats de forma conjunta, actuar de forma coordinada per fer el seguiment del grup, desdoblar-lo per poder fer una atenció més individualitzada, serien mesures que facilitarien la inclusió i l’equitat a les aules. Però, tornem-hi, aquestes mesures necessiten temps de dedicació i plantilles més àmplies, és a dir, finançament, esforç pressupostari.

A les escoles i instituts, a més dels docents, són molt importants les hores del personal educatiu que complementa i assumeix tasques que els docents no podem fer. Educadors, vetlladors, tècnics d’integració social, especialistes per alumnes amb dèficits auditius o visuals, per exemple, són fonamentals perquè la inclusió sigui per fi una realitat. Necessitem més hores d’aquests professionals, sobretot en aquells centres que mostren una major complexitat. No cal que ho digui, oi? Aquesta mesura necessita diners, més pressupost.

Els serveis externs d’assessorament, diagnosi i suport lligats a l’escola són fonamentals per facilitar la inclusió. Els equips d’atenció psicopedagògica (EAP), els centres de salut mental infantil i juvenil (CSMIJ), els hospitals de dia, les diverses unitats d’educació especialitzada per a casos més greus, tots aquests serveis s’han de dotar dels recursos humans i materials adequats. Aquests serveis fan una feina essencial que ofereix la possibilitat als centres de detectar i planificar un treball més efectiu, a més d’oferir solucions terapèutiques a les famílies que no tenen altres recursos. Tornem-hi, més inversió pressupostària.

Potenciar els plans educatius d’entorn, les escoles de segona oportunitat, augmentar els programes de formació i inserció, obrir el ventall educatiu i participar coordinadament amb entitats culturals, del lleure, de l’esport o del tercer sector de la ciutat, l’educació a temps complet (educació 360) amb la tutela i la inversió de les corporacions locals… Són tants els reptes i les possibilitats educatives que podrien millorar la inclusió i l’equitat que necessitaríem una bateria d’articles per tractar-les en profunditat. I aquí també s’han de mullar les corporacions locals, ajuntaments, diputacions i consells comarcals.

Promoure una veritable transformació educativa i oferir la formació, assessorament i acompanyament als centres també és ja una condició imprescindible per avançar. Però tot això significa, una altra vegada, inversió pressupostària. Sigui des de la Generalitat o des dels ajuntaments o des de qualsevol altra entitat pública. Perquè són les entitats públiques les responsables i perquè més inversió pressupostària en educació significa més implicació en el benestar de les famílies i en la construcció del futur, no ho oblidem.

Acabem de sortir d’unes eleccions, encarem una nova legislatura i hem de mirar cap al futur. No em refereixo al futur dels propers quatre anys, em refereixo al futur de l’actual i les properes generacions de joves. Em refereixo al fet que a Catalunya l’índex de no graduats a l’ESO està per sobre de la mitja dels països de la UE i de l’OCDE i no ens podem permetre continuar sense millorar-ho. Em refereixo al fet que no podem permetre una educació segregadora i que no avanci contra les injustícies i les desigualtats, si volem continuar aprofundint en la democràcia. Em refereixo al fet que tots els nostres joves mereixen una educació de qualitat, és un dret fonamental que els poders públics han d’assegurar. Sigui quin sigui el color del nou Govern, hem de veure clarament que la prioritat de país és tenir persones formades, sensibles i cultes, preparades pels reptes del segle XXI, nens i joves que han de créixer amb les mateixes oportunitats, sense la llosa de la desigualtat. Sigui quin sigui el color del nou Govern, no podem permetre que noies i nois de tretze anys ja estiguin condemnats al fracàs. Perquè, no ens enganyem, no serà el seu fracàs, serà el fracàs de tots nosaltres i, en tot cas, els nostres joves en seran les víctimes.