Aparadors
Durant aquests dies, en un any normal, encara estaríem parlant sobre les valoracions i repercussions de la celebració del Mobile World Congress (MWC) a Barcelona (cada any acudim a la cita amb alguna reflexió en aquestes pàgina). La normalitat es va trencar al 2020, quan el 12 de febrer el màxim responsable i CEO del MWC, John Hoffman, va anunciar la seva cancel·lació. Aquells temors i precaucions van ser un encert i un avançada del que ja estava passant. Hoffman anuncia ara que se celebrarà a finals de juny, amb exigents mesures de seguretat: PCR negatives, proves cada tres dies, controls de temperatura. Considera que la tecnologia ha estat indispensable durant la pandèmia. Ha donat accés a serveis vitals com l’atenció mèdica, el treball, l’educació i la comunicació. En tot cas, la prevista edició del gran aparador mundial que és el MWC per al juny segueix d’actualitat. Algunes importants empreses tecnològiques cancel·len la seva participació presencial. Es torna a repetir el febrer de 2020, amb un inicial degoteig d’absències. Veurem com acaba tot.
Prospectives
En un any normal, ara se seguirien fent balanços de les darreres novetats tecnològiques i la seva repercussió en l’economia i en d’altres camps. En mig, podríem haver escoltat prospectives del futur des d’un present tecnològic. Es ressaltarien els projectes de les polítiques digitals públiques en marxa aplicades a l’educació, amb lloables esforços, grans sumes de diners de tothom, com mai s’havia fet, per dotar d’ordinadors portàtils a l’alumnat en un “cafè per a tots”; i potents programes formadors dedicats a la cultura digital en educació. El reconeixement públic és més que evident.
Mentre les empreses han seguit enviant informacions sobre novetats i projectes als que habitualment hem assistit al MWC, la pandèmia de la covid19 ens ha anat dibuixant un marc tecnològic accelerat per la necessitat. Aquells avenços de la darrera edició, el 2019, ja deuen figurar en un capítol de la història antiga, i haver format part de les nostres màquines domèstiques fins a convertir-les en relíquies davant la imparable acceleració que suposa el penúltim invent del món digital.
La tecnologia mòbil està en constant moviment. El món és mòbil i les emocions i les raons mouen l’ús de màquines per part de les persones, amb efectes molt importants que, sovint, es comproven quan tot ja està fet.
Realismes
El teletreball, els formats audiovisuals produïts per nosaltres, la multipantalla, els diversos artefactes i productes ergonòmics, les habitacions plenes de màquines i telèfons mòbils cada vegada més grans (fa temps que els de molts adolescents no caben ni en la mà ni en cap butxaca) ens han convertit en les mateixes persones però potser més biòniques, amb disparitat de criteris sobre imatges digitals i físiques, adaptacions diverses a realitats mediatitzades pel canvi de costums, les finestres digitals sempre obertes i l’estrès provocat per l‘atenció plena a tot a la vegada, en un interminable calendari que enllaça les reunions virtuals amb persones diferents sense aixecar-se de la cadira, un passeig ininterromput per mig mon. Podem estar convivint amb l’anomenada Fatiga Zoom.
Efectes
Hem pensat en la quantitat de minuts dedicats a tants temes i persones en format digital des del 14 de març de 2020? Sobresaturació davant una pandèmia que, a hores d’ara, ha canviat el model de treball, de mobilitat i de relacions. Hem aprés molt en aquesta aldea més global que mai, degut a una pandèmia massa estesa. També som capaços d’oblidar-lo aviat i adaptar-nos a noves realitats o tornar a les antigues.
El treball a les aules amb la tecnologia en general ha estat constant, amb una interactivitat que buscava captar i mantenir l’atenció de l’alumnat, amb l’adaptació a una situació desconeguda fins ara. En certa manera, i a ritmes diferents, s’hauria d’avançar cap un aprenentatge híbrid, dins una transició que ha d’adaptar-se a una realitat deixada al descobert per la covid19. És el que en altres espais hem anomenat com la traçabilitat educativa de presents amb futur.
Alertes
Fa uns dies un hospital va ser notícia perquè confiscava els telèfons mòbils a les persones malaltes que s’havien de traslladar a un de nou. Deixaven de tenir contacte amb el món exterior i evitaven saber l’opinió dels seus familiars sobre el trasllat al nou edifici, en moments d‘una pandèmia en què les pantalles mòbils han estat el cordó umbilical entre malalts i familiars, en especial en els darrers moments de la vida. Moltes veus van criticar aquest acte, no gaire allunyat de l’àmbit educatiu, on les prohibicions de l’ús dels telèfons mòbils són presents. Màquines més potents que molts ordinadors segueixen ocultes a les butxaques o les motxilles mentre aquell paper no usat en temps de confinament ressorgeix en els pupitres amb tanta força com abans.
Un aparell per parlar, interactuar a distància amb objectes de la casa domòtica o dels vehicles, reproductor de música, central de serveis, aparell de ràdio, de TV, cine, botiga, tarja de crèdit, bitllet de transports, videotrucada, botiga, producció de material audiovisual, servei de missatgeria instantània, agenda, plànols i cartografia, guia turístic, lectura de premsa, diccionari, traductor, màquina d’escriure, despertador, llanterna, alertes i demés està subjecte a massa restriccions i prohibicions dintre de les aules, quan fora és tot el contrari.
Vam aprendre molt, ens vam adaptar, els esforços van ser constants, el món digital es va imposar. Alguns pensàvem que podria ser un efecte positiu d’una situació molt desgraciada però potser tot va ser accidental i efímer.
No fa gaire, personal d’atenció sanitària urgent va enregistrar l’accident mortal de trànsit d’un jove cantant famós i ho va pujar a la xarxa abans que s’assabentessin els seus familiars. Aquell reporter ocasional, guiat per l’emoció de la primícia informativa, no va fer cap tipus de periodisme ciutadà, al contrari. Raons no falten per condemnar accions que, en altres àmbits, succeeixen sovint. Davant qualsevol incident, altercat, personatge famós o succés, hi ha moltes persones que prioritzen l’enregistrament abans d’un possible ajut solidari. I tot, quan abans millor en la xarxa i sempre des del punt de vista de qui ho enregistra, sense cap contextualització ni raons de la seva difusió. L’acte reflex i emocional passa per sobre del perquè ho haig i per a què, més enllà dels immediats likes i posterior viralització.
Dos exemples de temes per treballar a les aules a l’hora de formar-se en la utilitat de la tecnologia mòbil i en els seus límits ètics. L’emoció del moment i el poder de la màquina passen per sobre de raonaments lògics abans d’actes en format audiovisual que poden fer molt mal.
Tampoc podem oblidar que la bretxa digital es podria haver escurçat molt amb l’ús educatiu del potent telèfon mòbil de què disposa la majoria de l’alumnat.
El que passa dins i fora de les aules forma part del mateix món, amb tants canvis que ens obliguen a una mentalitat oberta i a una adaptació constant, és a dir, mòbil.
Canvis
Podríem reflexionar sobre els canvis que han vingut per quedar-se en l’educació com l’efecte pandèmia. Llàstima que la covid ens hagi ajudat a veure-ho tot més clar. O no. Des de l’experiència professional i personal, traslladem alguns aspectes i tendències per mirar més enllà en l’educació i interactuació amb l’anomenada Generació Z:
- Maquinari per a tothom: la salvació de la bretxa digital sembla que se soluciona amb polítiques d’una màquina/una persona, siguin quines siguin les seves circumstàncies i els efectes de la seva posterior gestió, complexa amb tants fronts com s’obren. I tot pagat amb diner públic. Hi ha famílies que et pregunten per a què volen un ordinador personal en préstec per al seu fill o filla quan ja em tenen un de propi. Qui li ha preguntat abans si ho necessiten o no. I a què obeeix aquesta ingent despesa pública, quines són les autèntiques raons que justifiquen les emocions provocades per l’enlluernament d’una nova màquina a casa per a tothom, amb persones que les necessitaran i d’altres que no. El sentit comú, el raonament personal, la contextualització feta pel centre i el fet de ser voluntari agafar-lo sovint ha demostrat el poder de la lògica i la solidaritat de moltes famílies i alumnes.
- Canvis provocats pel maquinari lliurat: les actuals polítiques públiques per afavorir la cultura digital en educació d’entrada són molt positives, amb grans esforços i implicació de diferents professionals. En tot cas, ara cal saber la seva implementació i aposta per l’ús, efectes i la seva continuïtat en les aules i a casa. Com conviuen centres, persones i màquines (pròpies o en préstec) amb l’aposta per gestionar compromisos, coneixements, habilitats, emocions i raons amb projeccions de futur.
- Complementarietat de màquines: el mòbil, aquell objectiu inicial del Congrés del MWC, ens provoca sentiments, ens genera addiccions, ens submergeix en els efectes planificats pels seus creadors, però tenim l’obligació de raonar davant l’alumnat i ajudar-los a racionalitzar el seu ús, començant per nosaltres mateixos. Compatible amb l’ordinador portàtil: quan fer servir un o l’altre, o els dos a la vegada. O cap.
- Espais: ara que es parla tant de modificacions d’espais personals, familiars i laborals pel teletreball, estaria bé incidir en aquest tema en els centres educatius i en l’àmbit del nostre alumnat: disseny d’edificis, mobiliari adient, ergonomia, etc. Alguns ens deien que havien convertit el llit en centre de treball, degut a les interferències entre les persones de la casa. Un tema que es pot ampliar a la seva incidència en hàbits formals i informals en roba, higiene i habilitats socials, aquestes sovint més virtuals que presencials. Sense oblidar els efectes en determinats espais socials amb situacions vitals al límit, on les cues de la fam cada vegada són més llargues per sobreviure en l’anomenat primer món.
- Produccions: la planificació educativa amb màquines sovint demana productes racionals i oblida els emocionals, personals i espontanis, que solen ser més creatius i transmissors de la forma de ser de l’alumnat. Quan es pengen en xarxes, la retroalimentació als continguts personals també pot servir per l’anàlisi de missatges i els seus efectes. La participació comunicativa contínua i en horitzontal forma part d’un tipus discursiu multimèdia amb matisos que serveixen per aprendre si s’analitzen davant el grup. És compatible això amb el currículum més tradicional, imposat però allunyat de la vida actual? Amb tants llenguatges com tenim i usem, de vegades oblidem educar en els que més s’utilitzen perquè prioritzem els acadèmics i curriculars.
- Seguiment de tendències, en cultura, comunicació i en oci: la tecnologia canvia vides o la vida canvia la tecnologia? A més de la influència de docents i alumnes a les aules, les tendències exteriors han de ser objecte d’anàlisis i aprofitament a dins perquè són diverses, de tot s’ha d’aprendre i s’han de tenir els ulls oberts per aprofitar-les i saber llegir-les. Les moltes hores invertides per l’alumnat i adults en els videojocs, en els jocs en línia, jocs d’atzar, en seguir milionaris Streamers (a Twitch o Youtube), en eSports (ajuden a treballar tècniques d’equip o grup), a influencers i a altres persones, que també poden ser científics o experts en temes diversos, no han d’estar absents del fet educatiu global, quan molts alumnes passen més hores setmanals allà que no dintre d’una aula de la qual també poden fugir cap aquell món. Vivim moments apassionants, plens de possibilitats que obliguen a un procés adaptatiu que ens descobreix i ens brinda noves oportunitats, per exemple la nova xarxa social de moda a la qual de moment s’accedeix amb invitació: Clubhouse.
- La seguretat, ciberseguretat i privadesa de dades en espais virtuals: en les eines per tantes videoconferencies, en arxius i carpetes compartides, restriccions d’accés o no, en fraus, càmera oberta o tancada en classes virtuals, en la petjada digital, i sobretot en la protecció al menor, i els menors a sí mateixos.
Raons, emocions, mòbils, educació en un entorn amb tecnologies diverses: partim d’una realitat massa competencial com per ignorar-la. El que passa dins i fora de les aules forma part del mateix món, amb tants canvis que ens obliguen a una mentalitat oberta i a una adaptació constant, és a dir, mòbil.
